PalmaMallorquins, menorquins, eivissencs i formenterencs som els afortunats habitants d’uns paradisos terrenals, això és un fet. Fa uns dies, a l’impressionant concert que va oferir al teatre Principal de Palma juntament amb Borja Penalba, Maria del Mar Bonet sortia al pas, amb raó, de les persones (sovint oriündes d’aquell lloc anomenat la Península) que opinen que viure en una illa “deu ser angoixant”, perquè pensen que és com viure reclòs. Ben al contrari, argumentava la cantant, fent honor al seu nom: els illencs sabem que tenim tota la mar per endavant.
I també tota la costa de cadascuna de les nostres illes, que poden semblar perímetres tancats, però que en realitat són extensions que no s’acaben mai, plenes de cales i racons d’aquests que semblen sortits d’algun somni feliç. Un pot dedicar la vida a recórrer cadascuna de les cales de cadascuna d’aquestes illes i, per anys que visqui, no en tindrà prou per fer-se’n bé la idea.
Tot això és cert i és bonic. I, per això mateix, contrasta fortament amb la nostra incapacitat de no divulgar massa quins són i on es troben els nostres espais naturals, a fi d’evitar que els faci malbé la massificació. No em referesc als especuladors ni a aquells que asfaltarien el pinar i les dunes per poder arribar just davant l’aigua amb el cotxe, amb l’aire condicionat i la música a tota pastilla. No: just a l’altra banda, faig referència a aquells compatriotes balears que tenen consciència de l’entorn i fins i tot principis ètics, que es preocupen pel futur de les nostres illes, pel benestar dels qui ara són infants o encara han de néixer, i que fins i tot s’hi comprometen de diferents maneres en el seu dia a dia. Però que, vatuadell, no saben tenir la boca tancada, ni que sigui un poquet. Són aquelles converses:
—Quin dia preciós que hem passat a cala Pitiflús.
—Sí, però no ho diguem molt, això –rialletes–. Aquests llocs tan guapos no convé que siguin massa coneguts; si no, tot d’una s’omplen de gent i de porqueria. Sobretot no ho diguem a en Pepet, que és un indiscret i tot ho xerra.
L’endemà mateix ho saben en Pepet, en Jaumet i en Joanet, perquè els ho han dit els mateixos protagonistes del diàleg anterior, possiblement el mateix que deia que no havien de dir res a ningú. No hi ha remei: quan tenim la sensació d’haver ‘descobert’ un indret dins la nostra illa que les nostres amistats desconeixen, ens guanyen les ganes de bravejar de la nostra capacitat descobridora. Per impressionar, per mirar de quedar bé davant qualcú, per incontinència verbal o per mirar de lligar duent-hi algú en particular, el cas és que, ben aviat, la suposada cala secreta que havia de ser una informació reservada a molt pocs es converteix en assumpte de domini públic. No fa falta dir que, amb l’aparició de les xarxes socials, el fenomen s’ha disparat fins al paroxisme. No negarem la utilitat pública de les xarxes socials per no fer el paper de retrògrads, però tampoc no es pot negar que les xarxes socials són el brou de cultiu ideal per a la bravegera i l’estufera. Que, en darrer terme, són parentes pròximes de la cobdícia.
—El tio va vendre fa mil anys un trosset que teníem davant cala Mondongo per pagar una operació de la tia, a qui li havia sortit un bony. Si l’haguéssim conservat, ara el podríem vendre als alemanys i ens faríem milionaris.
Racons ‘amagats’
El paradigma del que deim, per fer servir un nom que no sigui figurat (i que no esbombarem més del que ja s’ha esbombat), és el caló del Moro. Aquest espai de bellesa més que superlativa era, fa vint anys, un secret que ens arribava a través dels amics hippiosos i alternatius, àvids de trobar racons on practicar el nudisme, el ioga i l’alineació còsmica dels xacres. Tan secret era, que et donaven les entresenyes només a mitges, i així va ser com un servidor es va passar anys anant a un indret que anomenava, equivocadament, caló del Moro, i que en realitat no ho era. Sí que és (perquè encara m’agrada anar-hi) un lloc fantàstic per fer un capfico des d’una roca plena d’eriçons i pegellides, quasi els únics habituals d’un indret que sol estar en silenci perquè no hi ha ningú, o quasi ningú. Quan hi coincideixen més de dues persones, el que fan és saludar-se discretament i no dir res, per no destorbar allò que segur que ha vingut a fer l’altre: estar tranquil. Un lloc que no diré on és, precisament per no caure en allò que se suposa que denuncia aquest article, però que no és el caló del Moro. El caló del Moro, quan el vaig començar a cercar, estava encara tan amagat que em vaig equivocar i vaig acabar trobant aquesta altra cala. Aquest és un nivell d’encriptació encara òptim.
Mentrestant, al llarg d’aquests anys el caló del Moro s’ha convertit en una platja que surt destacada a qualsevol pàgina web turística, amb rànquings del tipus “Diez sitios en Mallorca que no te puedes perder”. En els darrers temps ja es formen coes per arribar-hi a peu, les llanxes i les barques que hi arriben per mar s’acaramullen i sobrepassen els límits establerts per amarrar, i també es disparen, evidentment, les fantasies urbanitzadores dels especuladors que voldrien desprotegir la zona i fer-hi un resort o qualsevol d’aquestes merdes per anar-hi en mocassins i dessuadora amb la bandera d’Espanya a les mànigues. Fins i tot l’Oficina de Turisme de Santanyí, en comptes de protegir-lo una mica, publicita el caló del Moro als quatre vents. La moral d’aquesta història és que els mallorquins (i menorquins i eivissencs i formenterencs), moltes vegades, amb un punt cosit a la boca faríem més planta.