El caliu nacionalista illenc dels 80
Amb la recuperació de les institucions insulars després de la mort de Franco, el PSM, nascut el 1977, liderà unes aspiracions nacionalistes que contrastaven amb la idea de ‘lo nostro’ defensada pel president conservador Gabriel Cañellas
Palma“Que tot està per fer i tot és possible”. Aquest famós vers del poeta català Miquel Martí i Pol bé podria haver estat el lema del que s’ha convingut a anomenar Transició. La decepció, però, seria majúscula. El 25 de gener de 1976, dos mesos després de la mort de Franco, el santuari de Cura (Algaida) acollí una trobada de plataformes unitàries de Catalunya, el País Valencià i les Balears. El lloc estava carregat de simbolisme: fou on al segle XIII es retirà Ramon Llull, el gran tòtem de la cultura catalana. Sota la seva protecció, es reivindicaren diverses qüestions: l’amnistia per als presos polítics, les llibertats d’associació política i sindical, el dret d’autodeterminació dels pobles d’Espanya i la cooficialitat de la llengua catalana.
Un dels assistents d’aquella trobada va ser l’historiador Sebastià Serra. Al febrer, al cap d’un mes, ja s’animà amb altres companys (entre ells, Celestí Alomar, Antoni Tarabini i Francesc Obrador) a fundar el PSI (Partit Socialista de les Illes). Malgrat el seu nom, mai no es va implantar fora de Mallorca. Així, el desembre de 1977 ja passà a dir-se PSM (Partit Socialista de Mallorca). Es definia com una formació progressista, nacionalista i ecologista. “Eren temps –recorda Serra– de molta il·lusió i voluntat de fer país. L’Obra Cultural Balear (OCB), fundada el 1962, s’havia enfortit; el 1973 s’havia creat el grup ecologista GOB, i del 1975 al 1977 s’havia fet el Congrés de Cultura Catalana [a Palma seria presentat l’abril de 1976]”.
“Volem l’Estatut”
El juny de 1977 es convocaren les primeres eleccions generals d’ençà de la Segona República. A les Balears arrasà UCD, el partit del guanyador Adolfo Suárez (estava integrat per sectors moderats procedents del franquisme i de l’oposició). Ho feu amb quatre diputats i tres senadors. El PSOE, en canvi, aconseguí dos diputats i un senador del PSOE, i AP (Alianza Popular, que després passà a ser PP), un senador. Llavors el senador Jeroni Albertí, d’UCD, presidí l’Assemblea de Parlamentaris de les Illes Baleares amb l’objectiu d’impulsar la redacció d’un estatut. El 29 d’octubre d’aquell mateix any devers 20.000 persones es manifestaven al centre de Palma al crit de “Volem l’Estatut”. Era la primera mobilització política a l’Arxipèlag des de la mort del dictador.
El desitjat Estatut no arribaria fins al cap de sis anys. Es publicà al BOE l’1 de març de 1983, que es convertiria en la data de la Diada de les Illes Balears. S’aprovà per la ‘via lenta’ a causa de la reconducció del procés autonòmic provocat pel cop d’estat frustrat del 23 de febrer de 1981. En canvi, comunitats històriques com Catalunya o el País Basc pogueren seguir la ‘via ràpida’. “El nostre Estatut –lamenta Sebastià Serra– vingué amb el motlo ja preparat des de Madrid”.
El 8 de maig de 1983 tingueren lloc les primeres eleccions autonòmiques. L’empat a diputats entre el PSOE de Fèlix Pons i l’AP de Gabriel Cañellas es va resoldre a Madrid en el despatx del financer Carlos March, net d’en Verga. Jeroni Albertí, el fundador el 1982 del partit regionalista Unió Mallorquina (UM), fou obligat a signar un pacte que donaria el sus a 12 anys de ‘cañellisme’.
Serra tractà molt el primer president autonòmic durant la seva etapa com a diputat del PSM al parlament balear (1983 i 1987). “Cañellas –assegura– considerava que els nacionalistes a les Illes érem una minoria. Tenint el suport dels poders fàctics, es veia com l’amo d’una possessió. Tanmateix, malgrat la seva actitud paternalista, amb ell sempre s’hi podia parlar. Davant dels nostres plantejaments de país, encunyà el terme de ‘lo nostro’ per reivindicar una ideologia que era simple regionalisme”.
Pel que fa a la llengua, el 1983 la posició del primer inquilí del Consolat de Mar no era d’hostilitat, com manifestaria el seu partit anys més tard. “Llavors –continua l’historiador–, dins del sector conservador, hi havia gent que defensava el català i que s’havia llegit el llibre Els mallorquins, de l’influent polític artanenc Josep Melià, publicat el 1967. Cañellas no podia ignorar aquesta realitat. Durant la primera legislatura, en no tenir majoria absoluta, hagué de pactar amb UM, la qual, en temes de llengua i cultura, estava en sintonia amb el PSM”.
El nacionalista Jaume Armengol
Ben pendents d’aquells temps d’esperances hi havia l’inquer Damià Perelló, avui de 58 anys. “A setè i vuitè d’EGB –afirma–, al col·legi Sant Francesc, vaig tenir un professor de català (aleshores li deien ‘mallorquí’) que era el rector de Selva. Ens posava cançons de Maria del Mar Bonet i ja ens parlava de l’OCB i del Congrés de Cultura Catalana que s’havia acabat de fer. En aquella època, teòricament les classes es feien en castellà, però els professors s’acabaven passant al català. Els nouvinguts, els coneguts ‘forasters’, no tenien cap problema per integrar-se plenament en català”.
Allà on Perelló prengué més consciència nacional va ser a l’institut Berenguer d’Anoia: “Els de la meva quinta férem el primer curs pilot en català. Teníem molts professors sensibilitzats amb la causa. Els alumnes votàrem en referèndum posar un nom ben nostrat al centre. També decidírem fer onejar la senyera quadribarrada a l’edifici. Quan s’aprovà l’Estatut el 1983, la canviàrem per l’autonòmica”. A 1r de BUP aquell jove estudiant també era assidu de les classes de català que organitzava l’OCB d’Inca: “Ens les feia Jaume Armengol, el pare de l’actual presidenta balear. De jove, quan estudiava Farmàcia a Barcelona, havia treballat a l’Enciclopèdia Catalana. Ell era un nacionalista abrandat, militant del PSM. Volia que la formació es digués PNM (Partit Nacionalista de Mallorca). Després, curiosament es passà al PSOE”.
Perelló té un molt bon record d’Armengol, que seria batle del seu poble del 1991 al 1995: “Tot el que som li dec a ell. Les seves classes eren una exhibició de patriotisme. Ens parlava de temes diversos relacionats amb la història, política i llengua. Eren coses que no ens havien ensenyat ni a l’escola ni a l’institut”. Amb aquest bagatge, el jove inquer no dubtà a estudiar Història a la UIB: “El 1986, l’any de l’aprovació de la Llei de Normalització Lingüística, vaig participar en el II Congrés Internacional de la Llengua Catalana que es feu a Palma. Després, amb un grup de companys muntàrem el sindicat Bloc Nacionalista d’Estudiants”.
Grup Blanquerna
Perelló tampoc no es perdé cap de les jornades que muntava a Lluc el Grup Blanquerna. L’entitat havia nascut el 1985 per iniciativa de Climent Garau, el segon president de l’OCB (1970-76). Un dels seus adlàters va ser el campaneter Damià Pons Pons, un dels grans referents intel·lectuals del PSM. “L’objectiu –assegura Pons– era organitzar trobades formatives per a joves a partir del model de l’humanisme cristià, amb consciència de país, que ja hi havia a Catalunya”. A Lluc, les noves generacions nacionalistes pogueren sentir les veus de gent d’altíssim nivell no només de les Illes, sinó també de la resta dels territoris de parla catalana i del País Basc.
Gràcies a tota aquella formació, Perelló decidí prendre part activa en la política des de les files del PSM. El 1999 arribà la seva prova de foc: durant el Primer Pacte de Progrés del socialista Francesc Antich, formà part del gabinet del vicepresident Pere Sampol. Pons, en canvi, seria conseller d’Educació i Cultura (del 1995 al 1999 ja havia estat conseller de Cultura i Patrimoni al Consell de Mallorca). El PSM també tindria l’àrea d’Agricultura i Pesca, primer amb Joan Mayol i després amb Mateu Morro. “Volguérem –diu l’inquer– posar en pràctica la nostra idea transversal de país no només des del món de la cultura i el camp, sinó també des de l’econòmic, intentant representar la petita i mitjana empresa local”.
Decepció
Tanmateix, aquella experiència fou un bany de realitat. El 2003 guanyaria el PP de Jaume Matas. “El PSM –recalca Perelló– era un partit nacionalista, però la seva part esquerrana sempre ho condicionava tot. Això ho notàvem quan molta de gent, malgrat estar contenta amb la nostra gestió, ens deia: ‘No us votaré perquè no sou dels nostres’. En paral·lel, el lobby hoteler declarà la guerra al conseller socialista de Turisme Celestí Alomar per haver impulsat l’ecotaxa”. D’ençà d’aquella derrota, el PSM deixaria de ser un partit independent per passar a ser membre d’una coalició amb Esquerra Unida sota diferents sigles (la darrera, MÉS per Mallorca amb la resta de marques insulars, Més per Menorca i Ara Eivissa).
Demogràficament, les Illes del segle XXI ja no tenen res a veure amb les de fa tres dècades. “Malgrat l’allau immigratòria dels darrers anys –apunta Perelló–, l’electorat nacionalista s’ha mantingut percentualment parlant”. Això no lleva, però, que, després de tantes il·lusions covades, l’inquer, avui militant d’El Pi, es mostri del tot decebut amb els resultats de l’autonomia. De la mateix opinió és Damià Pons: “Les institucions d’autogovern no han treballat gens ni mica per fer país. Del lema ‘Quatre illes, un país, cap frontera’ del Primer Pacte de Progrés hem passat a ser una simple gestoria politicoadministrativa amb mentalitat provinciana”.
Durant aquests 39 anys d’autonomia, les forces nacionalistes de les Balears no han obtingut cap diputat al Congrés espanyol. Sí que ho han aconseguit, en canvi, els canaris mitjançant Coalición Canaria. Durant la Transició, l’arxipèlag de l’Oceà Atlàntic fou font de preocupació per al president espanyol d’UCD Adolfo Suárez (1976-1981). Especialment incòmoda era la figura d’Antonio Cubillo, líder del Moviment per a l’Autodeterminació i la Independència de l’Arxipèlag Canari (MPAIAC). Si el 1975 Espanya havia perdut la sobirania sobre el Sàhara, també la podia perdre sobre les Canàries. Suárez no es podia permetre més elements de desestabilització. Tenia una Constitució encara per aprovar, una demanda d’autonomia per part de Catalunya i Euskadi i uns GRAPO (Grups de Resistència Antifeixista Primer d’Octubre) i ETA que no aturaven de segrestar i matar.
Des de principi dels seixanta Cubillo, natural de Tenerife, vivia exiliat a Alger. El 1964 fundà MPAIAC amb altres companys que defensaven l’africanitat de l’arxipèlag. A partir de desembre 1975, des d’Algèria estant i amb Franco acabat de morir, el líder independentista utilitzà l’emissora de ràdio La Voz de Canarias Libre per difondre les seves proclames.
Cubillo era un home d’una gran eloqüència i d’estil descarat. Malgrat les simpaties que suscitaven les seves al·locucions, el MPAIAC no aconseguí tenir gaire incidència social. Optà per la violència des de las Fuerzas Armadas Guaches, amb còctels Molotov i bombes casolanes. El 27 de març de 1977 una d’elles explotà a l’aeroport de Las Palmas. No ocasionà grans desperfectes, però obligà a desviar els vols a l’aeroport Los Rodeos, a Tenerife. Arran del caos generat aleshores, dos avions internacionals xocaren i deixaren un balanç de 583 morts.
Alguns governs africans s’oferiren per supervisar el “procés de descolonització” canari que defensava Cubillo. El 10 d’abril de 1978 el dirigent del MPAIAC estava convocat a la seu de les Nacions Unides, a Nova York. Cinc dies abans, però, fou apunyalat per dos sicaris mentre sortia de la seva casa d’Alger. La presència sobtada d’un veí impedí que l’acabassin de matar. De resultes d’aquell atac, Cubillo, de 47 anys, quedà paraplègic de per vida. Els agressors foren capturats i condemnats de seguida. Tanmateix, el 1985 serien indultats gràcies a la intermediació dels reis d’Espanya.
El 1985 el dirigent independentista ja pogué tornar a les Canàries. Un any abans havia estat detingut l’inductor del seu assassinat frustrat: José Luis Espinosa. Era un home de les clavegueres de la Transició que, en el judici, apuntà cap al Ministeri d’Interior del president Adolfo Suárez, dirigit el 1978 per Rodolfo Martín Villa. Espinosa fou condemnat a 20 anys de presó, però n’hi va estar set. El dirigent canari moriria el 2012, a 82 anys.