La cama mallorquina de Dagoll Dagom
La sort de la companyia catalana es va decidir un vespre al vestíbul de l’Auditòrium de Palma
PalmaLa sort de Dagoll Dagom i el seus mítics espectacles Antaviana, Nit de Sant Joan i Glups! –i els que els seguiren– es va decidir un vespre al vestíbul de l’Auditòrium de Palma. Abans d’això, a l’origen de la companyia hi figurava l’autor de sa Pobla Alexandre Ballester, del qual es varen representar a Barcelona unes quantes peces a començament dels anys setanta. Recordam aquests i altres vincles amb Mallorca, quan es compleixen, el 2023, els 50 anys de la creació de la companyia catalana, que enguany ha anunciat la seva retirada amb un darrer espectacle, L’alegria que passa, a partir d’un text de Santiago Rusiñol –autor també molt vinculat a les Illes.
L’episodi el relata Joan Lluís Bozzo, director dels grans èxits de la companyia, a les seves Memòries trobades en una furgoneta. Era un diumenge de juliol del 1977 i Dagoll Dagom havia finalitzat tres setmanes de representacions de No hablaré en clase, una sàtira de l’escola franquista, a la Sala Mozart de l’Auditòrium de Palma. De bon començament, fluixet de públic. Però “el boca-orella i la publicitat gratuïta de Joan Manuel Serrat –que actua a la Sala Magna i que cada nit té la bona fe de recomanar al nombrós públic l’espectacle de Dagoll Dagom– han anat funcionant i al final la sala s’ha omplert en totes les funcions”. Pepe Rubianes, aleshores un dels intèrprets, havia declarat a Palma que volia continuar a la companyia perquè hi havia un “treball polític” a fer, segons narra Bozzo. Aleshores, en plena Transició, tot era política.
Aquell diumenge vespre, afegeix, “tothom té ganes d’anar a sopar i els porters de l’Auditòrium han apagat els llums del vestíbul”. Joan Ollé, fins aleshores el director, acompanyat de Maite Moreno, deixava Dagoll Dagom per emprendre nous projectes. Es va produir –escriu Bozzo– “una escena apressada i sense cap retòrica, però transcendental per al futur de la companyia”: gairebé a les fosques, Ollé i Moreno varen lliurar a Miquel Periel, “que acaba d’entrar” a Dagoll Dagom, la llibreta “on hi ha anotada de manera elemental la comptabilitat” i “tot el capital de la companyia, dipositat en una petita capsa metàl·lica de color verd amb la seva claueta”: 11.240 pessetes. Acabava la primera etapa del grup i es donava pas a la següent, la d’Antaviana, Nit de Sant Joan, Glups! o El Mikado.
El teatre d’Alexandre Ballester
Els orígens de Dagoll Dagom els hem de recercar al Nou Grup de Teatre Universitari (NGTU) de Frederic Roda, que, entre el 1970 i el 1972, va posar en escena a Barcelona tres peces del dramaturg de sa Pobla Alexandre Ballester: Dins un gruix de vellut (o Facem comèdia), Un baül groc per a Nofre Taylor i Cap cap pla cap el cap del replà. Eren textos compromesos i crítics, encara al final del franquisme. Una quarta, A punt de pesta, va quedar sense estrenar, en ser prohibida per la censura. Comenta el crític Carles Cabrera que, en aquell moment, Ballester va trobar a Barcelona “una certa recepció al seu teatre, més que no a Mallorca. Es va convertir en el dramaturg de la companyia” i fins i tot Roda el va intentar convèncer que s’instal·làs a la capital catalana, sense èxit.
Joan Ollé, segons comenta el professor de la Autònoma de Barcelona Ramon Aran, ja havia participat a només quinze anys en una peça d’Alexandre Ballester, per mediació del seu etern amic Joan Barril –amb qui compartiria el programa de televisió L’illa del tresor. Curiosament, Joan Lluís Bozzo, qui havia de prendre el seu relleu al front de Dagoll Dagom, també va dirigir a Barcelona una peça de Ballester, Massa temps sense piano, el 1970, als Lluïsos de Gràcia.
“De les brases” del desaparegut Nou Grup –diu Aran–, “Ollé i altres” fundaren el 1973, ara fa mig segle, Dagoll Dagom. “Unes quantes persones”, recordava Ollé a Cuadernos El Público, “continuàrem treballant algunes escenes, fent cursets d’expressió corporal”. Va caure a les seves mans el poemari de Rafael Alberti Yo era un tonto y lo que he visto me ha hecho dos tontos, i aquest fou el primer espectacle estrenat amb el nom de Dagoll Dagom. El va seguir, el 1975, un altre muntatge a partir de poesies, Nocturn per a acordió, sobre textos de Joan Salvat-Papasseit, amb la col·laboració de Ramon Muntaner i Lluís Llach.
Però... què dimonis vol dir Dagoll Dagom? A la citada entrevista, Ollé mateix confessava que “eren unes paraules que jo deia quan era petit a tot el que servia per escriure i dibuixar”: el crític de teatre Martí Farreras, “que era amic de la família i venia per casa quan jo era de pocs anys, em solia saludar dient-me Dagoll Dagom”. El nom, segons diu Bozzo, el va traspassar Ollé a Periel aquell vespre a l’Auditòrium de Palma, amb la llibreta i la capsa dels doblers. Bozzo, Periel i Anna Rosa Cisquella han integrat, fins als nostres dies, el nucli d’una companyia per la qual han passat figures com Rubianes, Assumpta Serna, Francesc Orella (Merlí) o el mallorquí Llorenç de Santa Maria, intèrpret del seu musical Cop de Rock el 2011.
Els contes de Pere Calders serviren de punt de partida al primer espectacle de la nova etapa, Antaviana, paraula també inventada –per Calders. La fantasia, l’humor i les cançons i balls començaven a ser signes d’identitat de la companyia. Jaume Sisa hi va aportar les cançons i al següent espectacle, Nit de Sant Joan, ell mateix hi va participar com a part del repartiment. La relació amb Calders va ser prou cordial i la jove companyia també va intimar amb altres personalitats, com Joan Fuster, Juan Marsé o Jaime Gil de Biedma.
Nit de Sant Joan es va presentar a la Sala Magna de l’Auditòrium de Palma del 14 al 17 de maig del 1981. Va ser un dels espectacles programats a la primera edició del desaparegut Festival de Teatre de Palma, al qual tornarien el 1986 amb El Mikado i el 1990 amb Mar i Cel. El titular de la crítica d’Última Hora, “Moltes nits com aquesta!”, va fer possible –relata Bozzo– que a l’actriu de la companyia, Montse Guallar, “li tornàs a agradar la seva feina d’arxivera de premsa”, després de comentaris no tan elogiosos rebuts a Barcelona.
La detenció de Ferran Rañé a Palma
A Glups!, a partir de les historietes de Gérard Lauzier, s’uniren a la companyia el mallorquí Ricard Borràs i Ferran Rañé, exmembre d’Els Joglars. Era una crítica manifesta de certes actituds ‘progres’. Així era, com comenta Bozzo, l’esquetx Els bamilongos, que parodiava els fills de papà barcelonins, “aquells que no n’havien tingut prou amb la invasió pacífica de Formentera i que s’havien anat escampant pel món”, a països com l’Índia o el Nepal.
El 20 de febrer del 1984, Glups! es va estrenar a Madrid –per descomptat, en castellà. Els resultats de públic no foren els esperats i això contribuí a generar certes tensions. Bozzo relata l’enganxada que tingueren Ricard Borràs i l’actriu de la companyia Xus Estruch, encarregada del vestuari. Borràs, perquè trobava que ella no feia prou via a cosir-li les peces de roba que se li espenyaven. I Estruch, perquè “el seu company havia de tractar més bé el vestuari”. Va arribar, aquesta ‘guerra dels botons’, que l’actor mallorquí va tancar la catalana en un camerino, amb clau. Tot i això, després li va demanar disculpes i tot dos es convertiren en bons amics.
La decepció per l’experiència madrilenya, segons explica Bozzo, els va espassar quan van arribar a Palma, el maig següent: “Ens vam trobar el teatre Principal de la ciutat amb totes les entrades esgotades per als dies que hi havia anunciats (…). Tot prometia una breu estada en una de les ciutats més agradables del món. Unes petites vacances”. L’estrena “va anar com una seda”.
Sí, tot semblava anar com una seda... Fins que el segon dia d’estada –a les quatre i mitja de la matinada, segons El País–, Ferran Rañé era detingut per la policia a l’hotel Born. “Tots ens preguntàvem”, recorda Bozzo, “què devia haver fet en Ferran, ell tan correcte i assenyat”. L’explicació era que encara pesava sobre ell una ordre de cerca i captura per la seva participació a l’espectacle La torna, per la qual ell i la resta dels Joglars foren condemnats per un consell de guerra. “L’endemà al matí”, continua, “vam contactar amb els amics de l’illa” i l’escriptor Biel Mesquida “va agafar les regnes de la situació”, posant-se en contacte amb el bufet de missers de Josep Melià i Miquel Capellà. “Mentrestant, 800 escolars esperaven a la porta del teatre Principal que començàs la funció matinal dedicada a les escoles, que, naturalment, es va haver de suspendre”.
“Em vaig moure”, recorda Biel Mesquida 39 anys després, “i vaig fer tot el que s’havia de fer. Vaig estar pendent fins que va acabar. Però no vaig fer res de l’altre món, el que s’ha de fer per un amic”, i Ferran Rañé ho era. Gràcies a les gestions de Capellà, l’ex Joglar va quedar en llibertat aquell mateix dia, “poc abans de dinar”, concreta Bozzo. “Per celebrar-ho, vam menjar un arròs amb llagosta boníssim” en un petit restaurant, a una platja mallorquina, “que mai més no he sabut retrobar”.
Quina era la clau de l’èxit de Dagoll Dagom? “Si en tinguéssim un secret”, declarava Bozzo aquells dies a Palma a El Día, “el tindríem guardat a la caixa forta d’un banc suís”. “Per a nosaltres”, comentava cap a les mateixes dates a Fermín Cabal i José Luis Alonso de Santos, “fer teatre no és més que tenir una pilota entre les mans i llançar-la contra el públic, i que el públic te la torni, i així una vegada i una altra”. Així que aquest era el secret...
Per al degà de la crítica teatral de Mallorca, Josep Antoni Mendiola, “el moment clau” de Dagoll Dagom va ser El Mikado, l’estrena absoluta del qual va ser el 20 de maig del 1986 a l’Auditòrium de Palma, “amb tota la crítica” del país present i la Sala Magna “plena a rebentar. Va ser un esdeveniment”. Antaviana, Nit de Sant Joan i Glups!, assenyala Mendiola, “eren peces menors”, per a un públic alternatiu. Però El Mikado “és un musical pròpiament dit, que no era habitual a Espanya. No se’n feien. Van ser els primers a fer un musical com cal”.
L’òpera còmica de Gilbert i Sullivan és un clàssic a l’àmbit anglosaxó, no així al nostre entorn. La seva preparació havia suposat una feina de cinc mesos. En concloure la primera funció, dins el programa del VI Festival de Teatre i enmig d’ovacions incessants, Joan Lluís Bozzo es va adreçar al públic per allunyar suspicàcies: “Aquí, de playback, res. La música sí que és enllaunada, però els actors han cantat en directe, amb micròfons sense fil. Mercès”.
Dagoll Dagom encara tornaria al Festival de Teatre de Palma a la darrera edició, del 22 de març a l’1 d’abril del 1990, amb Mar i Cel, a partir de la peça d’Àngel Guimerà. La complexitat del muntatge, amb aquell galió que semblava navegar sobre l’escenari, gràcies a un sistema de raïls, va retardar la seva arribada a l’Auditòrium. Es necessitaven uns quants dies per instal·lar-hi l’escenografia. Però fou un altre èxit.