Xisco Llompart: “Del camp, se’n pot viure; el que no es pot fer és viure sense camp”

PalmaA 32 anys va heretar Purgatori, una finca de 170 quarterades a la Marina de Llucmajor. “Mala terra”, li deien i encara li diuen en el sentit de producció nul·la. I ell ho desmenteix, de paraula però, sobretot, amb els fets. Xisco Llompart Suau (Llucmajor, 1972), llicenciat en Belles Arts, era professor d’institut quan el seu padrí jove li va deixar la finca. Hauria pogut vendre-la i, potser, no fer pus feina. Sembla que no li va passar pel cap. Avui, Purgatori són 70 quarterades de garrovers i una guarda de 150 ovelles, entre d’altres fruits de l’agricultura i la ramaderia, que en el seu cas són sempre ecològics. Parlam amb qui és president del Consell Balear de la Producció Agrària Ecològica (CBPAE) i portaveu de la xarxa d’associacions d’agricultura ecològica de les Balears, i ho feim en la setmana que s’ha engegat la campanya ‘Me ecològic de Mallorca’ perquè els 16 milions de turistes que tenim –diuen– s’haurien de notar a l’agricultura mallorquina.

Mallorca viu del turisme. Del camp, se’n pot viure?

— Costa molt viure del camp, però se’n pot viure; això, si el teu objectiu en la vida no és tenir un xaletarro, un cotxasso o un iot. Quan vaig heretar la finca, hi havia una guarda d’ovelles que tenia clar que s’havia de mantenir, a la llarga no tant com a recurs econòmic, sinó de gestió. Purgatori havia estat una terra superproductora d’ametlla, amb 70 quarterades d’ametllers, fins que s’abandonà. Em vaig fer agricultor jove i el primer any vaig sembrar 2.000 garrovers. Ara, en comptes d’ametllers, hi ha 70 quarterades de garrovers. I Purgatori, una finca que no donava cap renda, ara en dona tres. Tot i que costi, del camp se’n pot viure a Mallorca; el que no es pot fer de cap manera és viure sense camp.

Fa 20 anys que ja sembràveu garrovers i no heu deixat de fer-ho. D’això ara se’n pot dir ser visionari, no?

— Jo havia llegit que el garrover és l’únic arbre que aguantaria les sequeres, així que era l’únic que a la Marina de Llucmajor es podria mantenir. Vaig decidir fer un pla de gestió per a Purgatori. Vaig fer un curs amb un expert australià que ja xerrava del que ara en diuen agricultura regenerativa. Es tractava de deixar de llaurar tant, de canviar el maneig de la terra, de gestionar bé el temps, de fer sembra directa, gastar manco energia i utilitzar molta menys maquinària, que a mi mai m’ha agradat. També hem anat fent tancaments, per poder gestionar millor. És una agricultura resilient i, sobretot, amb la certificació ecològica. Ara el mercat demana garrova ecològica perquè la indústria vol evitar riscos de contaminació.

Teníeu 32 anys quan heretàreu la finca. La tendència, més que no de sembrar garrovers i fer de pagès, ha estat vendre les possessions. No us passà pel cap?

— Si m’hagués passat pel cap vendre, ara sé que me n’hauria anat a un altre país a fer igualment de pagès. Valor la tranquil·litat de foravila, tenir un projecte a llarg termini i no fer feina directa amb els turistes.

Des de la campanya que heu engegat, si deis “que es notin”, vol dir que els pagesos ecològics gairebé no notau els milions de turistes.

— Tenc claríssim que si un res, un 5% dels hotels, fossin clients nostres, no donaríem a l’abast i la vida dels nostres camps tindria molt més futur. Ho hem aconseguit amb una cadena hotelera, Garden Hotels, que està implicada amb els productes locals i el medi ambient, el seu compromís va molt més enllà de comprar-nos ics mens l’any. Però és l’única, l’única. Pareix mentida que cap altra cadena s’hi impliqui.

El Govern no promou el consum de producte local?

— La Llei per a la sostenibilitat i la circularitat del turisme de les Illes Balears diu que s’ha de consumir un 3% de producte local en l’alimentació. Primer problema: el producte local no està legislat, no existeix legalment. Segon: el producte ecològic que estava en el Pacte de Bellver com l’agricultura que s’havia de promoure no és dins aquesta Llei turística. Ens posen al titular, però després la llei ens discrimina. Nosaltres volem un compromís clar, no una llei de cara a la galeria.

Diríeu que no hi ha una aposta pública per l’agricultura ecològica?

— És important que el Govern, des de la Conselleria d’Agricultura, aposti realment per una agricultura sostenible, així que ha de ser una agricultura ecològica. Quan Europa obliga a un mínim d’un 25% de producte ecològic és perquè sap que aquí no pot demanar més, perquè hi ha comunitats a Espanya que estan a l’1% i el 2%. Aquí estam al 14%, hem pujat tres punts, no hi ha hagut una pujada rellevant com a València, que ha passat del 10% al 20% perquè hi ha hagut una aposta pública molt forta. A les Balears l’aposta ha estat molt tímida; en aquesta legislatura, molt.

Què pensau cada vegada que sentiu a dir que el camp és mort?

— Al camp l’estam matant, i això és cert. Cada xalet que feim és un camp menys que tenim per sembrar. Si els xalets, en comptes de sembrar palmeretes, sembrassin garrovers, almanco tindríem un paisatge una mica més respectuós. Hi insistesc, a mi m’agradaria que s’apostàs per una Mallorca que no doni més importància a tenir un xalet més o un cotxe més, sinó que valori poder menjar bons productes de la pagesia, amb tot el que això vol dir. Hem perdut moltes terres de molta rendibilitat. La de foravila fins als anys 70 no va ser dolenta. La mecanització ha empobrit la terra. I jo, que consti, no som un romàntic del passat –la vida a foravila era molt dura–, qüestion la tradició. Però sé que la tecnologia tampoc no és la solució, o no ho és tot.

Què sabeu de la sobirania alimentària que no tenim?

— Sé que aquí la sobirania alimentària és impossible. Però també sé i sap tothom que durant el temps més dur de la covid-19 els únics productors que varen reaccionar de manera ràpida i que vàrem tenir al nostre costat varen ser els petits productors d’aliments.

Amb l’allau de plaques solars a foravila, diríeu que Alcarràs ja és aquí?

— Vaig sortir plorant del cine. Veure com se substitueixen arbres i conreus en favor del negoci de les plaques... Alcarràs és cine i no és cine, és la realitat. Me n’anava pensant que aquesta gent ha treballat tota la vida, ha muntat cooperatives amb la il·lusió de continuar endavant. Me’n vaig anar molt trist, i no ho estava tant per la pel·lícula, sinó perquè hi veia la nostra realitat. A la Marina de Llucmajor ens plouen parcs solars perquè diuen que la terra no és productiva. Que m’ho diguin a mi. El que s’està fent és continuar alimentant el monopoli de l’energia, els de sempre, com sempre.