Biel Huguet: "Som de Campos i volem fer les millors rajoles del món"

PalmaEs defineix com a rajoler més que com a empresari que està al front de la fàbrica d’hidràuliques i terratzo Huguet. També prefereix dir-se rajoler que arquitecte tècnic, que ho és. Hi ha un punt de provocació estratègica en això. Biel Huguet (Campos, 1972) és, després del padrí que fundà la fàbrica el 1933 i del seu pare –el poeta Damià Huguet–, la tercera generació de la família que la tira endavant. Ell, a més, l’ha aixecada del terra per convertir-la en un referent contemporani, fins al punt de lligar el nom Huguet al de no pocs dels millors arquitectes i dissenyadors del món. Herzog & De Meuron, Barozzi Veiga, Carme Pinós, Martínez Lapeña & Elías Torres, Sergison Bates i Alfredo Häberli són només alguns noms d’un llistat que no atura de créixer. Ara, després de rebre un or i quatre bronzes als premis ADI FAD, prepara les col·leccions que vuit socis de Pentagram, una de les empreses de disseny més influents del món, han fet amb la fàbrica de Campos, unes col·leccions que es presentaran al proper London Design Festival. Reconeix que ha estat difícil i llarg ser on és. Se’l veu satisfet.

Per què us definiu sobretot com a rajoler?

— Ho faig perquè, encara que a Huguet no som pròpiament jo qui fa les rajoles una a una, estic convençut que una de les coses més importants i primeres que hem fet ha estat recuperar l’ofici, la tradició de fer rajoles hidràuliques que va néixer aquí, a la Mediterrània, a mitjan segle XIX. Ara ja hi ha molt poca gent que tingui ofici en el món occidental. Tota la producció s’ha estandaritzat. S’han perdut els oficis, no se’ls dona la importància que tenen. I sempre hi haurà necessitat de coses especials, no fetes a l’engròs a fàbriques que fan allò que fan i ho fan sempre igual amb milers, milions de peces que surten de màquines. El coneixement que dona l’ofici obre la porta a la creativitat, pots investigar, innovar i també acompanyar els que innoven. Som molt conscient que si els arquitectes i dissenyadors venen a Huguet és perquè sabem fer-ho i ho volem fer, o intentarem fer-ho, així com ells ho conceben. La creativitat i l’ofici s’ajuden mútuament.

Enguany fa 25 anys que, tot just acabada la carrera i mort el vostre pare, us vareu fer càrrec d’una fàbrica que, els darrers anys, estava més que adormida?

— Mon pare feia bigues i totxets de ciment, i allò ja no era rendible per a una petita fàbrica, per la irrupció de les fàbriques molt més mecanitzades que en treien com xurros. A més, els darrers anys mon pare estava molt malalt, així que la fàbrica estava inactiva. Però ell havia conservat les màquines i els motlles per fer les rajoles hidràuliques. Quan jo em vaig fer càrrec d’Huguet no hi havia res, la rajola hidràulica i la marmolina havien desaparegut del mercat aquí. No tenia referents d’un producte local que funcionàs. La pèrdua dels oficis fa molts anys que l’arrossegam. A Barcelona, d’on jo venia, la rehabilitació començava a ser tendència. Vaig pensar que, des d’Huguet, ens dedicaríem a l’arquitectura tradicional per a un mercat local.

No va ser així, no?

— Ho va ser en un principi, però no per al mercat local, que no anava gaire d’hidràuliques i marmolina. Per sort hi va haver alemanys que volien rehabilitar i recuperar la sensibilitat tradicional de l’illa.

Com definiríeu l’evolució d’Huguet?

— Hem fet el camí en tres etapes: primer, com us deia, recuperar l’ofici. Seguidament, posar els nostres productes al dia tant en la tècnica com en l’estil. Quan ens vàrem trobar còmodes i identificats en la contemporaneïtat, en la innovació, va ser l’hora d’afrontar la tercera etapa: obrir-ho al món.

Quin diríeu que ha estat el motor d’aquesta evolució?

— Jo crec molt en la inquietud i en ser persones que van pel món amb els ulls ben oberts . Una persona inquieta sempre va fent canvis, va fent proves, afronta reptes. La inquietud sumada a la connexió amb gent interessant, com ho són aquí els de TEd’A, o també Alberto Sánchez, o Elías Torres o Sybilla o Carme Pinós, quan varen començar a venir per aquí alguns no eren coneguts i ens vàrem entendre, sempre ens hem entès perquè són gent que comparteix els valors de la hidràulica: feta a mà, una textura especial, cada peça és distinta i tot té la bellesa de les petites imperfeccions, a més de la intemporalitat, una durabilitat que és molt sostenible. I sí, la inquietud ens va fer passar d’un producte tradicional i local a un de contemporani i internacional.

Vós sempre heu expressat l’orgull pel fet que tot el que feis surt d’una petita fàbrica de Campos.

— Un temps, quan vàrem fer les rajoles del restaurant Jaleo del xef José Andrés, dèiem: “Som de Campos i podem fer rajoles per al restaurant on va Obama”. Ara continuam dient amb orgull que som de Campos i que volem fer les millors rajoles del món. Som bons i, pel fet de ser d’un poble de Mallorca, no som menys que ningú. En el pronunciament i en l’actitud hi ha un punt de rebel·lia perquè duc dins que durant tant de temps ens hagin volgut fer sentir inferiors, als dels pobles. Aquell “jo vinc d’un silenci antic i molt llarg” de Raimon, aquí ha passat, tot i les diferències. Ens han menystingut. Idò no, nosaltres som una fabriqueta de Campos i podem fer les millors rajoles del món.

Un motor per a això també deu ser l’ambició?

— És bàsic ser ambiciosos, és positiu. Des de Mallorca podem arribar pertot. És més, ho hem de fer perquè no pot ser que el turisme ho enlluerni tot. Apostar pel producte local és bàsic.

Vós mateix havíeu contribuit a promoure el Made in Mallorca. Què ha passat?

— Cal recuperar-ho, hi ha tot un sector que podria créixer. Mallorca és una marca reconeguda a Europa i ho hem d’aprofitar per diversificar. I el Made in Mallorca havia començat a ajudar els associats a sortir fora, per a alguns com nosaltres va ser una bona ajuda. Yllanes va retirar el suport. A Mallorca hi ha productes amb molt de potencial –llata, vidre, mobles, sabates, rajoles, etc– que poden fer una contribució al món des d’aquí.

On és el Biel Huguet polític? Un dia del 2013 vàreu anunciar que deixàveu la política activa per dedicar-vos només a les rajoles i al terratzo.

— Em definesc com a ciutadà compromès. És cert que, a més de la fàbrica, intentava fer coses pel país. No m’ho podia permetre –Huguet em necessitava– i així i tot ho feia. Em va complicar les coses però no me’n penedesc. El que vaig aprendre m’ajuda avui, i el meu compromís amb el país i amb uns valors s’expressen a través de la feina que faig a la fàbrica i pel món.