'I can't get no, oh, no, no, no, hey, hey, hey'

Quan arriben les vacances ja no som a temps de canviar. L'any laboral és la lluita per fer les coses d'una altra manera: pujar a la feina, per fi escriure la novel·la, atiar un amor secret... processos que ens fan feliços d'una manera negativa perquè contenen la promesa d'una felicitat positiva si arribem al final del camí. Però les vacances irrompen amb una violència temporal que ens deixa sols davant del fet que, un any més, no ho hem fet.

Així quedem a l'estiu tots els que no hem complert els nostres somnis, però tampoc estem tan malament: com un pèndol que va de l'angoixa a la satisfacció. L'angoixa és de sobres coneguda, la definició més efectista la va fer Soren Kierkegaard quan la va anomenar "el vertigen de la llibertat". Si l'existencialisme ens diu que l'angoixa no és la por de caure a l'abisme, sinó el descobriment que llençar-nos-hi depèn exclusivament de nosaltres mateixos, a l'estiu passem les hores recordant que no hem estat prou valents per saltar.

Però el buit fa una por molt raonable i no som idiotes: seguim on érem perquè tocar de peus a terra produeix satisfacció. Aquí faré entrar Alain Badiou, que critica la satisfacció en tant que força conservadora: "La satisfacció és veure que els meus propis interessos es troben en conformitat amb allò que el món pot oferir". Al filòsof francès això li sembla molt trist i ens proposa aspirar a la felicitat revolucionària: "El descobriment des del meu propi interior, de la meva capacitat de fer quelcom de què no sabia que era capaç". Per Badiou, la satisfacció ens redueix a objectes, i la felicitat ens engrandeix a subjectes.

Amb aquesta distinció entenc millor la mítica cançó dels Rollings, que l'altre dia escoltava com a banda sonora per amorosir una fiblada d'angoixa estival. "When I'm driving in my car / When a man come on the radio / He's telling me more and more / About some useless information / Supposed to fire my imagination [...] I can't get no satisfaction". El jove Mick Jagger no pot estar satisfet perquè en el fons vol ser feliç.

La manera de quadrar el cercle és evident: canvia la teva vida, canvia el món, i les espurnes de satisfacció es convertiran en un doll de felicitat. Però tots sabem que trencar la closca de l'ou fa mal. El món d'ahir ens ofereix un camí de satisfacció en satisfacció cartografiat i practicable. A més, tot això de la felicitat podria ser una trampa: la vida revolucionada podria esclerotitzar-se ràpidament, convertida en un nou ordre igual d'angoixós que l'anterior. Queda mig estiu per anar oscil·lant d'una sospita a l'altra: a veure si quan reprengui la vida la canviem o no.