El canari Piuet, el moix Silvestre i nosaltres

PalmaPiuet, el canari dels dibuixos animats, ens mira des del para-sol d’un cotxe. És un bon moment de l’any per recordar aquest animalet de ficció, enemic i a la vegada company de fatigues del moix Silvestre, que encara avui fa riure els infants de mig món (l’altre mig no es pot permetre veure dibuixos animats). “M’ha paregut veure un moixet guapo”, solia dir Piuet, moments abans de fer-li una entremaliadura al pobre Silvestre, que en principi era el malvat de les seves històries, però que es feia entranyable perquè no era gaire llest.

És un bon moment per recordar-lo perquè aviat tornarà a fer anys (set, ja, divendres que ve, dia 20) de l’operació policial Anubis, ordenada pel govern de Rajoy, que va consistir en detencions i escorcolls a diversos departaments de la Generalitat catalana, i en l’arribada de vaixells als ports de Tarragona i Barcelona carregats de milers de policies, amb la missió d’impedir la realització del referèndum d’autodeterminació previst per a dia 1 d’Octubre. El problema va ser que no disposaven de més recursos i van haver d’enviar les tropes ferotges embarcades dins uns vaixells decorats amb les imatges de Piuet, Silvestre i altres personatges dels dibuixos animats clàssics. La impressió que van causar va ser tan còmica que els policies desplaçats a aturar el referèndum van ser batiats popularment com a piolins, que és el nom en castellà del famós canari. Encara avui els diuen piolins, a aquells policies, a pesar que això els posa de nou mesos i mig. Aquells policies van sembrar el pànic dia 1 d’Octubre, apallissant persones indefenses als carrers de Barcelona i d’altres poblacions de Catalunya, en unes imatges que van fer la volta al món donant a entendre que la democràcia, a Espanya, no estava potser tan consolidada com s’havia volgut donar a entendre. Això sí, van ser incapaços de requisar les urnes i d’impedir el referèndum, de manera que en piolins es van quedar.

Però ara retrobam Piuet en un altre context, estampat damunt d’un para-sol d’anar a la platja al parabrisa d’un cotxe que es troba en un pàrquing, sota un sol de justícia, en companyia de dotzenes de cotxes més. En segon terme podem veure un puig horrorosament urbanitzat, amb xalets unifamiliars idèntics entre ells d’estil presumptament mediterrani, o menorquí, o Déu sap què. La foto és encara de la plena de l’estiu, i tal vegada a alguns els pugui servir per combatre l’estrès postvacacional. O per revifar la nostàlgia dels dies d’oci, segons el natural de cadascú.

La necròpolis

No podem descartar que el gran aparcament ple de cotxes no sigui, en realitat, un cementiri de cotxes. O de persones: conductors enterrats en una esplanada amb els seus cotxes damunt les sepultures, una mica com els faraons egipcis, que es feien soterrar acompanyats de les seves possessions materials. Confirmaria aquestes sospites l’ominosa visió de la urbanització en segon pla, que ben mirada sembla més aviat una necròpolis: un lloc per anar-hi quan ja ets mort, en comptes d’un lloc per viure-hi. Res no es mou, tot està detingut, suspès, com si formàs part d’aquell instant etern del qual han parlat els poetes, els artistes i els filòsofs.

El sol és tan fort que sembla rostir els cotxes, eixugar-los els fluids –oli, benzina– en un procés de dessecació com la de les figues als sequers. En alguns llocs de la Mediterrània estenen pops en un fil d’estendre, com si fossin peces de roba o pedaços de cuina, i els deixen també que s’assequin al sol. De cap a cap d’aquest mar antic, a les ribes del qual diuen que va néixer la civilització, construïm urbanitzacions i aparcaments, urbanitzacions i aparcaments. Per enterrar-nos-hi, per rostir-nos-hi, per contemplar, com el govern, milers d’agents de Policia amb vaixells tan temibles com ridículs, pagats amb els nostres impostos. Nosaltres som els que reim d’aquella Policia que no va ser capaç d’impedir una votació, i també formam part d’una societat que exigeix més aparcaments per al seu bé més preuat, que és el cotxe. Sota el sol aclaparador, el moix Silvestre cerca les ombres entre els xalets, sumits en el silenci d’una horeta que no acaba mai. No pot sospitar que el canari Piuet ha quedat també rostit damunt els vidres d’un cotxe, sense que ell li pugui pegar mossegada.