Càncer sense mutacions? El secret està en l’epigenètica

Fa temps que se sap com s’origina un càncer: perquè una cèl·lula es torni maligna, cal que acumuli mutacions de manera progressiva en diversos gens clau. Les mutacions fan que aquests gens es desregulin, és a dir, que fabriquin proteïnes anòmales, i llavors la cèl·lula comença a comportar-se de manera anàrquica i perillosa per a l’organisme, multiplicant-se sense parar. Aquestes mutacions són alteracions permanents en la seqüència de l’ADN que fan que canviï la informació genètica que conté. Les coses que causen càncer, per tant, són només les que poden danyar l’ADN, com per exemple la radiació ultraviolada, o substàncies químiques tòxiques com les que hi ha al tabac. Un article publicat recentment a Nature posa en dubte aquest dogma universalment acceptat i demostra, per primera vegada, que també es poden formar tumors sense necessitat de mutacions, si més no en mosques.

Els organismes pluricel·lulars tenim un problema: cal que cadascuna de les nostres cèl·lules segueixi un ordre establert i compleixi rigorosament les funcions assignades si volem sobreviure. El programa genètic que tenen guardat dins seu és la garantia que serà així. Tot aniria molt bé si no fos que el pas del temps i l’atzar degraden les instruccions d’aquests manuals imprescindibles per a la vida, com un llibre que es torna il·legible quan la tinta es va esborrant. Per sort, tenim sistemes per corregir aquests errors i, si això no és suficient, hi ha maneres de destruir les cèl·lules que tenen els gens danyats, de manera que deixin de ser un perill. Però, de tant en tant, alguna s'escapa dels mecanismes de vigilància i tira endavant amb l’ADN alterat amb uns resultats que poden ser nefastos. Aquesta és l’única recepta perquè aparegui un càncer... o almenys això es pensava.

El rol dels canvis epigenètics

El grup dirigit pels doctors Martínez i Cavalli, de la Universitat de Montpeller, ha capgirat aquesta noció amb un estudi en la mosca de la fruita, la famosa drosòfila, que s’usa molt en experiments de biologia. Per entendre millor la formació d’un càncer, els científics van investigar els efectes dels canvis epigenètics en el procés. Es tracta d’una sèrie de modificacions químiques de la molècula d’ADN que no alteren la informació genètica en si mateixa, però sí com es llegeix. Se sap que als càncers, com en molts altres processos, s’acumulen modificacions epigenètiques que contribueixen a la malaltia activant i desactivant gens, però no es pensava que això fos suficient per formar un tumor.

Els científics van modificar genèticament les mosques perquè no fabriquessin unes proteïnes anomenades polycomb, que s’encarreguen de posar modificacions epigenètiques per tot el genoma. D’aquesta manera, una colla de gens que normalment estan silenciats gràcies al control de les polycomb, passaven a estar inesperadament actius, incloent-hi alguns que se solen veure funcionant més del compte en càncers, com els de la família JAK-STAT. Sorprenentment, això era suficient per causar tumors en les mosques en absència de mutacions, cosa que no s’havia vist mai. Si es feia que les mosques tornessin a produir les polycomb un cop els tumors estaven formats, aquests no retrocedien, i això demostra que el procés que havia començat amb els canvis de patrons epigenètics era irreversible.

Les proteïnes polycomb no són només una part important de la regulació de la informació genètica en els insectes, sinó que els mamífers també en tenim, cosa que fa pensar que això també podria passar en humans. De fet, ja s’han vist problemes en les polycomb en alguns càncers, però es creia que era un procés secundari. L’article suggereix que podrien tenir un paper més important del que ens pensàvem en la formació de tumors.

No tan sols canvis irreversibles als gens

Aquests experiments no posen en dubte tot el que hem après sobre la formació d’un càncer: l’explicació al comportament anòmal de la cèl·lula cancerosa que ho origina tot i les seves descendents continua sent que una sèrie de gens importants no està fent la feina que els toca. La diferència és que aquesta desregulació sembla que no requereix que hi hagi canvis permanents en els gens, com es pensava fins ara, sinó que podria ser suficient amb modificacions químiques reversibles de l’ADN per aconseguir el mateix efecte. Ara caldria veure si en humans això passa de manera espontània.

Que les modificacions epigenètiques juguen un paper en els nostres càncers no és res nou, però fins ara no s’havien vist en absència de mutacions, potser perquè no s’havia buscat prou bé, o potser perquè les mutacions acaben apareixent de totes maneres, encara que no siguin necessàries per engegar el procés. Això passaria perquè el genoma de la cèl·lula transformada acaba sent inestable, la qual cosa afavoreix que apareguin mutacions tard o d’hora. En tot cas, l’epigenètica del càncer agafa més rellevància després d’aquest estudi que, probablement, esperonarà la recerca que s’està fent actualment en els efectes antitumorals dels fàrmacs que poden revertir les modificacions químiques de l’ADN.