Cañellas contra Ses Salines

PalmaD’ençà que esclatà el boom turístic, ses Salines d’Eivissa es convertiren en la peça de caça major dels especuladors. Les seves edèniques platges es trobaven en un emplaçament immillorable: a prop de la ciutat, just al costat de l’aeroport, que el 1966 ja s’obrí als vols internacionals. Avui sorprèn que un lloc tan llaminer no acabàs sent tapat per ciment i asfalt, com malauradament passà amb altres indrets d’encant de l’illa. Ses Salines, però, foren l’últim reducte de dignitat d’una societat que s’adonà massa tard del seu grau d’avarícia. La història de la seva protecció ha estat cartografiada per Joan Lluís Ferrer, que acaba de publicar Ses Salines. L’orgull d’un poble (Institut d’Estudis Eivissencs).

Tanmateix, aquest orgull d’un poble té matisos. “L’eivissenc –aclareix Ferrer–, com a bon descendent dels fenicis, té ull per als negocis i ràpidament va veure que no podia desaprofitar l’autèntica revolució econòmica que significà el turisme”. Llavors s’obrí la capsa de la cobdícia. “No hi hagué –continua– la més mínima oposició a la urbanització i edificació de cales i platges d’excepcional bellesa. La població va acollir de manera entusiasta i unànime aquell nou mannà caigut del cel. La premsa local pràcticament renyava els empresaris i els ajuntaments per no ser més ràpids en la construcció d’hotels, carreteres, apartaments i infraestructures turístiques. La cultura tradicional era menyspreada com una cosa ‘de pagesos’, residu del passat que calia superar i enterrar davall la nova modernitat”.

La valenta arquitecta

Ses Salines seria una excepció d’aquesta política depredadora. “Era –diu el periodista– una espècie de ‘lloc sagrat’. Formava part de la memòria sentimental de milers de pitiüsos que havien treballat per a Salinera Española”. Des del 1871 aquesta empresa, d’origen mallorquí, era propietària d’una salinera que, des de temps antics, fou una de les més importants de la Mediterrània i la vertadera ‘caixa forta’ de l’economia insular. 

El 1973 els nous temps turístics animaren la Salinera Española a crear la societat Ibifor S.A. amb la intenció d’urbanitzar ses Salines. Abans calia adquirir-ne les platges, que pertanyien al municipi de Sant Josep. El 1975, però, es trobà amb l’oposició del seu batle franquista Josep Tur Serra, Coques, que no dubtà a reivindicar en un ple la titularitat pública d’aquelles platges. “No era habitual –assegura el periodista– que un càrrec de la dictadura contradigués la posició oficial, que era favorable a les demandes d’Ibifor. Ara bé, la veritat és que Tur no tenia cap sensibilitat pel medi ambient. En aquell mateix ple aprovà també demanar al Govern que fes tot el possible per construir un port industrial a sa Caleta”.

Per sorpresa de tothom, el governador civil de Balears, Ramiro Pérez-Maura, va suspendre immediatament l’efectivitat de l’acord consistorial. L’abril del 1976 Tur ja era destituït com a batle i substituït pel primer tinent de batle, Joan Ribas, que deixaria de causar problemes a Ibifor. “Es començà a tramitar un pla parcial –diu Ferrer– que preveia la construcció d’una ciutat per a 20.000 habitants a la zona de ses Salines d’Eivissa i 15.000 a la de Formentera”. 

Ibifor, tanmateix, hagué de fer front a una altra veu discordant: l’arquitecta municipal de Sant Josep, Isabel Martínez de León. Des que havia assumit al càrrec el novembre del 1974, a 22 anys, no es cansava d’emetre informes desfavorables per les flagrants violacions a la llei que es produïen en aquells anys d’orgia constructora. “Mentrestant –apunta Ferrer– el secretari municipal, Josep Gustems Suriol, redactava informes jurídics contraris a l’Ajuntament senzillament perquè estava a sou d’algunes promotores urbanístiques del municipi, com la d’Abel Matutes”. L’abril del 1976 la valenta arquitecta ja era destituïda.

Primers ecologistes

El 13 d’agost de 1977 la ciutadania s’informava per primera vegada de l’amenaça d’Ibifor gràcies a un notícia de Diario de Ibiza. Aviat es creà la Comissió de Defensa de ses Salines a l’empara de l’Institut d’Estudis Eivissencs. “Va ser –recorda el periodista– el precedent del Grup d’Estudis de la Naturalesa (GEN), nascut el 1982. Aquella lluita s’imbuí de l’ambient d’il·lusió per la recuperació de les llibertats que generà la mort de Franco dos anys abans. No era patrimoni d’un color polític concret, sinó de tota la societat en general. El que predominava era un sentiment de rebel·lia contra la possible pèrdua del que es considerava una senya d’identitat d’Eivissa, que, a més, era un tresor ambiental de primer ordre”.

La Comissió de Defensa de ses Salines mogué cel i terra per fer-se sentir. Fins i tot aconseguí el suport del mediàtic naturalista Félix Rodríguez de la Fuente. El 29 d’octubre de 1977 prop de 2.000 persones ja desfilaven pel centre d’Eivissa al crit de “Salvem ses Salines”. Era la primera manifestació reivindicativa en més de quaranta anys a l’illa. Així ho reflectí el titular de Diario de Ibiza: “Ibicencos y formenterenses despertaron ayer como pueblo”. Ferrer, tanmateix, té clara una cosa: “Si hagués estat el mateix Matutes el propietari de Salinera Española i no una persona de fora, l’escenari hauria canviat radicalment: hi hauria hagut una part de la població que s’hi hauria posicionat a favor ja fos per convenciment o per raons econòmiques, per ser empleats seus”.

La sorpresa

Dos dies després de la història manifestació, la Comissió de Defensa de ses Salines es desplaçà fins a Palma per fer una sèrie de reunions amb altes instàncies provincials. Es trobaren amb una Mallorca també immersa de ple en la lluita ecologista. El juliol d’aquell mateix any un grup de ‘guerrers verds’ havia ocupat l’illot de la Dragonera (Andratx) per protegir-la de les urpes d’uns altres especuladors. A Palma es produí la gran notícia: el president de la Comissió Provincial d’Urbanisme anuncià que el Pla General d’Ordenació Urbana (PGOU) de Sant Josep es rebutjava perquè presentava nombroses irregularitats. 

Ferrer lamenta que aleshores es desaprofitàs una ocasió històrica: “La Comissió Provincial d’Urbanisme també va decretar una cosa molt important que, malauradament, no s’aplicà: Icona (Instituto Nacional para la Conservación de la Naturaleza) havia de redactar un Pla Especial de Protecció per a tota la zona de ses Salines d’Eivissa i Formentera. Un cop, però, aconseguit l’objectiu prioritari d’aturar el monstre urbanístic d’Ibifor, aquell pla no es feu i tothom s’oblidà de ses Salines, fins i tot la mateixa Comissió, que ben aviat es dissolgué. Ingènuament deixaren el tema en mans dels polítics. Així, les obres il·legals proliferaren a la salinera de manera discreta però constant”.

El 1984 el PSOE balear va dur al Parlament autonòmic una proposició de llei per tal de declarar ses Salines Àrea Natural d’Especial Interès. La proposta va ser rebutjada pel Partit Popular (PP) i Unió Mallorquina (UM), la coalició que llavors governava les Illes. El president Gabriel Cañellas, que feia un any que ocupava el Consolat de Mar, s’hi jugava molt. “Tenia –assegura Ferrer– accions a Salinera Española. A més, la seva esposa, Amparo Rotger Salas, pertanyia a la família de propietaris de l’empresa”.

El 1985 el PP i UM presentaren una proposició de llei alternativa, que declarava ses Salines Àrea Natural d’Especial Interès. Es limitava, però, als estanys saliners, les platges i els illots intermedis. El 1986 Sant Josep aprovà les seves primeres Normes Subsidiàries, que ja no presentaven la salinera com a totalment urbanitzable, però sí que sentenciaven a mort tres dels seus indrets clau: sa Canal, la Revista i sa Sal Rossa. “Suposadament –diu el periodista– les Normes Subsidiàries havien de servir per posar ordre al creixement urbanístic. Varen acabar, però, permetent tot allò que, igualment, ja es feia il·legalment. Era un exemple de planificació hiperdesenvolupista. Tingué l’ajuda del batle Josep Serra Escandell (PP). Durant gairebé els seus trenta anys en el càrrec fou totalment irrespectuós amb la legalitat i aliat dels promotors i especuladors”.

El 1990 la lluita verda reviscolà de la mà d’una nova generació d’ecologistes que activà la Coordinadora Salvem ses Salines. El juliol del 1995, arran del cas de corrupció del túnel de Sóller, Cañellas fou obligat a dimitir per José María Aznar, el líder del PP estatal i aspirant a la Moncloa. Al cap d’un mes, d’acord amb una iniciativa d’EU, el Congrés dels Diputats aprovava la declaració de ses Salines Reserva Natural –ja feia temps que es tramitava. “Des d’aleshores –assegura Ferrer– es deixà d’abocar ciment a la zona”. La declaració de Parc Natural arribaria el desembre del 2001, durant el primer Pacte de Progrés de Francesc Antich. “La protecció de ses Salines –conclou Ferrer– va ser un miracle i exemple del que podria haver estat tota l’illa d’Eivissa, que ara està del tot malmenada”.