Els cans de la protectora
Els dàlmates, com el seu nom suggereix, són una raça que té el seu origen a Croàcia
PalmaEl ca de les taques es mira el ca del pèl roig amb una expressió de sospita. No el veu clar, aquest ca fanfarró que seu damunt d’un pedestal. No el veu clar i segur que tampoc l’ensuma bé: aquest ca no fa olor de ca, pensa segurament. El ca de les taques té pedigrí: és un dàlmata, com aquells de la pel·lícula de Walt Disney. Els dàlmates, com el seu nom suggereix, són una raça que té el seu origen a Croàcia: provenen de la regió de Dalmàcia, a la riba del mar Adriàtic. El ca del pèl roig no és de raça i no té història ni orígens ni res de res. Per no tenir, no té ni pèl. Per no fer, no fa ni calor.
Vaja, que és mort. O tal vegada seria més exacte dir que no és viu. Això mateix: de fet, per no ser, no és ni un ca. És un pep, un ninot, un bujot, una figura que fa de ca, però no és un ca. Només el representa. Ara bé: el dàlmata no pot saber-ho, o com a mínim no n’està al cas en el moment que li fan la foto. Alguna cosa s’ensuma, això sí. El dàlmata té estirats el nas i la coa, els seus dos extrems. I té la boca una mica contreta, com en una expressió de pensar fort. Aquí hi ha cosa que no quadra, rumia. Aquí hi ha gat amagat. Ja no et pots fiar que un canot no sigui un moixot disfressat.
El ca pèl-roig, que ja hem quedat que és roig però no té pèl, no pensa res, perquè tampoc té cervell. És un anunci: està damunt d’una peanya perquè el vegin, i davant del portal de l’entitat que representa, que és un lloc anomenat Protectora d’Animals de Maó. Això ens ho diu el cartell que hi ha penjat al portal, i que apareix retratat a la dreta de la imatge. També ens diu, el cartell, que en aquesta protectora no protegeixen la llengua pròpia de Menorca, que és on es troba el local, concretament a Maó: tenen el text en cinc idiomes, i cap d’ells és el català. És una errada important per a qualsevol que obri un local a les Balears. Més que important, greu. El text en castellà, anglès, francès, alemany i italià ens informa que tots els beneficis generats per aquesta protectora van destinats als cans i als moixos sense llar. Està bé, però tampoc és necessari: d’alguna cosa deu haver de viure la protectora. I als cans i als moixos tampoc els cal que se’ls destini tota la pasta, perquè ja se sap que no duen butxaques. En això –i només en això– són iguals el ca de les taques i el ca pèl-roig.
Encara hi ha una altra cosa que comparteixen, i és que tots dos estan fermats. No tan sols això, sinó que tots dos estan fermats al mateix pedestal, o peanya, o com se n’hagi de dir. Molt possiblement l’amo, o la madona, del dàlmata hagi entrat dins la protectora, i que ho hagi fet amb el propòsit de comprar-li alguna cosa: una llepolia, una jugueta, qui sap si un medicament. Sigui el que sigui, tenim la seguretat que els beneficis de la compravenda revertiran a favor dels cans i els moixos sense llar. El ca de les taques no és un ca sense llar, això es veu a simple vista. Desprèn salut i vitalitat pels quatre costats, va ben alimentat (però sense estar gras) i segur que té les vacunes, el xip, el passaport i tot el que li correspon a un ca del segle XXI d’una democràcia europea. I du una bona corretja: una corretja de qualitat, amb el seu arnès, que l’amo o la madona ha fermat al pedestal o a la peanya del davant del portal de la protectora. Al capdavall, el propòsit del pedestal o la peanya és precisament que els clients hi puguin deixar lligats els seus cans quan entren a fer una compra.
Protectora poliglota
Ara bé, el pedestal, amb el fals ca pèl-roig al damunt, també està fermat. Això ho fan perquè no els el prenguin, perquè hi ha gent amb les mans llargues que s’endurien qualsevol cosa que trobin pel carrer. Qualsevol cosa que sigui dels altres. Hi ha lladres, vaja, i fermar el pedestal amb el bujot del ca és un bon sistema per evitar que qualsevol desaprensiu els el prengui. De manera que podem veure la corretja del dàlmata fermada per davant de la peanya, i per darrere, una cadena que parteix de baix de la coa del ca pèl-roig cap a l’interior del local de la protectora poliglota. Fa un dia ben guapo (a la foto), amb un cel blau i un sol agradable que dona vida als arbres del passeig. El dàlmata vigila el ca pèl-roig i cap dels dos no es mou, però per motius ben diferents. El dàlmata perquè està atent; l’altre, senzillament perquè no es pot moure. A veure si la madona, o l’amo, del dàlmata haurà entrat a l’establiment justament per comprar-li una corretja nova.u