El canvi d'armari no existeix

PalmaAquest article s’ha de llegir com un comunicat, o millor un manifest, dels negacionistes del canvi d’armari. La població ingènua, que es deixa enganyar amb facilitat per les mandangues que ens explica el poder, es pensa que, quan passam del fred a la calor, ha arribat el moment de fer el tan proclamat canvi d’armari. Però aquesta no és més que una altra maniobra de distracció, que ens posen al davant amb el propòsit de fer-nos oblidar que existeix un pla de les grans corporacions per obligar-nos a tots a ser homosexuals i parlar català com els veïnats de l’Eixample de Barcelona. És hora de dir-ho alt i clar: el canvi d’armari no existeix. És una enganyifa, una invenció, un conte de fades per embadalir els adults, una rondalla que han decidit fer-nos creure mentre ells (sí, ells, els mateixos de sempre, tu ja m’entens, no es pot parlar més clar perquè vivim esclafats per la bota de ferro de la censura) manegen els nostres destins des de les tenebres.

La prova que el canvi d’armari no és possible, no és viable i no és factible és que aquests dies de maig plou. Ergo, quin canvi d’armari has de fer, si quan tens l’armari canviat, amb totes les camises màniga curta, les camisetes sense màniga, els calçons curts, les bermudes, els calçons de lli i altres teles transpirables, si quan ja tens tot això preparat tornen a caure les temperatures i es posa a ploure com en els temps de Noè? I no ho fa quan toca, que era al març, sinó ara, al maig, només per destorbar, per crear incertesa i inseguretat jurídica, per posar en dubte l’excel·lència de les Balears com a destinació turística desitjada i imitada (però mai igualada, com la Igualada de l’Anoia catalana) arreu del món. Davant d’aquest panorama, en què tan aviat t’ofegues dins la sequera com un peix dins el rostoll com t’ofegues dins les aigües procel·loses d’una inundació, ja em diran vostès quin canvi d’armari es pot fer raonablement.

Una altra qüestió difícil de discutir és que la idea de fer un canvi d’armari implica tenir almanco dos armaris, un per tenir-hi a punt la roba que se suposa que ens posarem i l’altre per desar-hi la que ja no ens hem de posar. O fins i tot dues cases, o dos pisos, en definitiva dos domicilis, o ni que sigui un domicili i un magatzem, o un domicili i una caseta a foravila, o un domicili i una barca amarrada en algun port de les Balears i Pitiüses. Dos llocs, dos indrets que facin possible la proesa de canviar armaris. Un sol domicili amb dos armaris o més? Difícil: allà on caben dos armaris, un bon ciutadà de les Balears s’estima més dedicar l’espai al lloguer vacacional i fer-hi cabre inquilins. No tenim dos armaris, i molt manco encara dues cases, i si pel motiu que sigui som dels afortunats que posseeixen espai habitable, preferim destinar-lo a l’especulació, perquè aquí sempre hem anat vius. Si ens sobra roba, en feim pedaços i endavant (de donar-la o de reciclar-la, ni en parlam).

Dedicar-hi temps

Deixant de banda la despesa inútil –o impossible– d’espai, el canvi d’armari també comporta una despesa, igualment onerosa i supèrflua, de temps. A qui li lleu fer un canvi d’armari? A ningú, naturalment. Abans farem el que sigui, des de reunions de constel·lacions fins a anar a caçar amb filats, que dedicar temps a canviar jerseis i calçons blancs d’un lloc a un altre. Marie Kondo pot dir missa, però l’ordre fa temps que el vam descobrir: es tracta d’anar entaforant les peces de roba que pel que sigui ja no ens interessen al fons de l’armari, emmacarronades, fetes un bunyol. Les t res o quatre coses que sí que ens posarem durant la setmana les deixarem a la vista, a punt per tornar-nos-les a posar o ficar-les dins la rentadora quan sigui necessari, fins que ja no tenguin vida útil. Especialment a l’estiu, quan la roba que duim damunt les nostres persones pateix una disminució dràstica (i dramàtica, perquè la majoria de cossos semovents i deambuladors milloren considerablement quan van ben vestits que no quan van destapats) i l’outfit segueix també, en correspondència, un procés de minorització, de manera que les entrades i sortides de la rentadora i del fil d’estendre es tornen molt més freqüents (alguns relats parlen de gent que es planxa la roba i d’altres que arriben a l’extrem de rentar-la a mà, però es considera que aquest tipus d’històries formen part de les llegendes).

Finalment, un altre principi bàsic de la civilització estableix que hem de tenir roba que puguem dur tot l’any, estiu, tardor, hivern i primavera, perquè d’aquesta manera estalviam temps i doblers. La diferència entre les estacions fredes i les càlides (en realitat, de cada vegada més, entre les èpoques d’alta temperatura enfront de les de bullir-se dins la pròpia suor) serà la quantitat de capes de roba que arribem a acumular al damunt, però no de quina roba o de quin tipus: senzillament, allò que duguem a baix durant l’hivern passarà a ser el que duguem a la vista durant l’estiu, i llestos. Els texans seran els mateixos sempre, i els calcetins són com la feina al sector turístic: mig any sí i mig any no. A més, els calcetins han de ser sempre tots negres, per no preocupar-nos d’extraviar-los o de desemparellar-los. Els calcetins de colors, o amb dibuixos, són una fantasia burgesa, igual que el canvi d’armari, que ara ja no sé si hem dit que, en realitat, no existeix. No deixeu que us entabanin, ens parlen del canvi d’armari per no explicar-nos que els reptilians han desviat un meteorit cap a la Terra que produirà la tercera gran glaciació, i aleshores només ens valdran les jaquetes de pell i els folres polars.