Canviar de llengua per silenciar el passat i reinventar-se

CampanetUna paradoxa recorre, com un riu subterrani cabalós però invisiblement contaminat, Per qui em prenc, de Lori Saint-Martin (1959-2022). La paradoxa és que el llibre és una celebració de les llengües, però se sosté sobre un autoodi lingüístic de base, el qual és matisat, edulcorat, explicat, ponderat, reelaborat i fins i tot desconstruït. Però no deixa de ser autoodi. “Jo vaig aprendre el francès per fugir de l’anglès, per fugir del meu destí”, diu l’autora.

D’ancestres alemanys que emigraren al Canadà durant la segona meitat del segle XIX, Lori Saint-Martin no sap alemany i té l’anglès com a llengua materna –és l’únic idioma que parlen els seus pares–, però decideix convertir-se en una francòfona total. Naturalment, aquest canvi de llengua és una estratègia per silenciar el seu passat, una via per escapar-se del destí familiar i de classe que la seva condició de filla de família obrera li imposa, i el primer pas per reinventar-se com a persona. És una reinvenció que ho canvia tot en la seva vida: el lloc de residència (d’un poble d’Ontario a Mont-real, al Quebec), el caràcter, el nom... Aquesta mutació és mig revertida i enriquida al cap dels anys quan neixen els seus fills i Saint-Martin recupera l’anglès i quan mor la seva germana petita i fa seu l’espanyol.

Tot això, Saint-Martin –professora i escriptora en francès, traductora al francès– ens ho explica a partir d’unes notes preses el 2018 en un cafè de Madrid, unes notes que donen lloc a un text en què es barregen observacions, reflexions, anotacions dels seus dietaris d’adolescència, imatges poètiques, sentències, descripcions, escenes. El resultat final és, com no podia ser d’una altra manera, paradigmàticament francès.

En conjunt és un llibre interessantíssim, amb frases molt bones. Té la riquesa meticulosa i densa dels temes que han estat treballats a fons –viscuts intensament, reflexionats a consciència– i, a més, explica bé que les llengües són la forma més genuïna i profunda de relacionar-nos amb nosaltres mateixos i la realitat. Però Per qui em prenc també és un llibre coix. Li falta gruix sociopolític, tot hi és íntim i intel·lectual.

Naturalitzar una mentida oficialitzada

Fins i tot naturalitza injustícies i crueltats etnolingüístiques, com quan diu, acríticament, que Barcelona és una ciutat bilingüe. ¿Com podem fer confiança a l’autora si naturalitza una mentida tendenciosament i violentament oficialitzada –que Barcelona és bilingüe– i aborda amb lleugeresa cofoia una realitat sociolingüística molt problemàtica? A aquesta qüestió, s’hi ha d’afegir que les tres llengües –francès, anglès i espanyol– que sent com a pròpies i que considera un tresor arrosseguen un historial espantós d’exterminis, són el fruit d’un procés d’expansió i depredació que ha arrasat sense pietat molts ecosistemes lingüístics o, si més no, els ha desequilibrat de mala manera. En un passatge, diu que l’hegemonia de l’anglès li molesta, però obvia que són molts els que pateixen l’hegemonia del francès i de l’espanyol.

L’amor de Lori Saint-Martin per les llengües, plasmat aquí amb una prosa sensible, dura i intel·ligent, seria més honest si fos problematitzat per la consciència del triple privilegi de parlar tres llengües dominants.