Canyet, canyar, canyís... saps què és cada cosa?

PalmaEls mitjans de les Illes Balears informaren fa uns dies que 50 hectàrees de canyet s’han cremat dins els límits del Parc Natural de l’Albufera de Mallorca. Per ventura a algun informador li escapà en algun moment dir “canya” en lloc de “canyet”. Sense ser un error gaire greu, s’ha de matisar que ‘canya’ i ‘canyet’ no són una mateixa cosa. Bé, o segons com es miri, sí que ho poden ser. La cosa certa és que el mot ‘canya’ no només fa referència al món de les plantes, sinó que pot formar part de camps semàntics diferents. A més, apareix en multitud d’expressions i frases fetes. Ara, amic lector, ja t’hem tirat la canya perquè et piqui el cuquet de la curiositat i no deixis a mitges la lectura d’això que ve.

Gruixades i primes. El canyet és una planta autòctona, pròpia de la costa mediterrània de la Península, des de Girona fins a Alacant, i de les Illes Balears. És molt abundant a les zones humides, com les albuferes i els estanys. I perquè es facin bones, les seves arrels o rizomes han d’estar dins els sediments, però alhora tapades per l’aigua. En conseqüència, quan l’Albufera es cala foc –com ha succeït ara fa poc– les flames arriben a tenir una gran virulència, perquè les fulles i el plomall, que és la flor, són molt inflamables. Al cap de poc temps, però, després del foc, ja es pot veure com de dins el fang el canyet ja treu ulls i es recupera amb facilitat. Aquest fang és també allò que dificulta que les brigades encarregades d’extingir l’incendi hi puguin accedir amb vehicles. Si bé el canyet es recupera aviat, les poblacions d’ocells i d’amfibis, com la tortuga d’estany, pateixen les conseqüències del foc. Especialment si és època de cria de determinades aus, com ha passat aquest maig. La principal diferència entre el canyet i la canya és que el tronc de la canya és més gruixat i la planta pot arribar a ser molt més alta.

De la Xina i del Japó. Tot i que fa segles que a les Illes Balears i a bona part de la Península n’hi ha, les canyes són originàries de la Xina i el Japó. S’estengueren arreu, perquè s’utilitzaven en la construcció, al camp (d’aquí venen les canyes de tomar ametles, fins que les substituïren per vares d’alumini) i, fins i tot, per fer festa. Què és allò que ha d’intentar agafar primer un al·lot que corr a les corregudes de joies? Idò, la canya que un home adult aguanta a l’altre cap del cós, amb una joia o premi fermat al seu extrem. A diferència del canyet, perquè vagin bones, les canyes no necessiten tenir les arrels dins l’aigua, basta que estiguin a vorera dels torrents o de zones humides. Ara bé, el canyet no deixa de ser una canya, perquè canya, a més de ser una espècie en concret, és també el nom genèric amb què es designa la tija d’aquest tipus de plantes. I un canyar és un redol, com la vorera d’un torrent, on abunden aquestes plantes, siguin de l’espècie que siguin.

Per fer graneres. Hem dit que, de les canyes, se’n feien molts d’objectes de la vida quotidiana. Pensau per un moment: quin temps fa que no heu tingut a les mans una granera amb el mànec fet de canya i un manat de brins de garballó per agranar? Segur que ja fa uns anys d’això, perquè aquest tipus de graneres, habituals unes dècades enrere, ara són males de trobar. De les canyes, antigament se’n deia que tenien males bromes, sobretot si la fusta dels caps estava escardada. Aquell extrem es convertia en un manyoc de pues i una de les advertències que els adults feien als infants era: “No hi juguis, perquè un pic un al·lot, jugant amb una canya, es va treure un ull!”.

Canyís i canyet. En algunes parts del domini lingüístic, al canyet li diuen “canyís”. Però a les Illes Balears l’accepció més estesa de ‘canyís’ és aquella que fa referència a un “conjunt de canyes o de vergues entrelligades paral·lelament i reforçades amb bastons travessers, que serveix per sostenir teulades, per formar cel-rasos, per fer tancats o per posar-hi fruita a assecar”. Aquesta és la definició que en dona el DCVB i, per tant, si l’Albufera s’ha calat foc, convindrà dir que allò que s’ha cremat és el canyet i no el canyís.

Fotre canya. Per donar branca a algú també es pot dir “fot-li canya”, en el sentit de pressionar una persona per obtenir-ne allò que desitjam. Aquestes dues expressions, però, no apareixen recollides al Diccionari Alcover-Moll. Per tant, no és descartable que siguin una traducció literal del castellà. Tanmateix, amb el mot ‘canya’ n’hi ha una mala fi, d’expressions. “Estar prim com una canya” es diu d’una persona molt magra; “No deixar canya dreta”, que vol dir no perdonar res; “Veure ses canyes a qualcú”, que significa descobrir-li les intencions amagades, i “parèixer una canya de treure nius”, que es diu d’una persona extremadament llarga i prima.