Cap d'Any després de la DANA: “Hem de celebrar que estem vius"

PaiportaSom a Paiporta en una confluència de carrers de vianants. Allà on fa dos mesos l'aigua corria desbocada, ara els veïns hi han col·locat un arbre de Nadal, ple de llums i notes penjades que els han enviat escoles d'arreu de l'Estat: "Esperem que passeu unes bones festes, tot i el que heu viscut. Molts ànims", "Vamos, que es Navidad", diuen alguns dels missatges. Els papers encara es poden llegir, tot i que estan molls, perquè avui a Paiporta hi plou. "El 29 d'octubre no va caure ni una gota", recorden la Mònica i el Jordi, mentre passen pel davant d'un dels carrers més castigats de la zona zero. Van carregats amb un carretó de la compra: "Portem pizzes, patates i cotilló, hem de celebrar que estem vius". Expliquen que marxen uns metres més enllà "a uns baixos destrossats", on han quedat amb quatre famílies més per dir adeu, bon vent i fins mai a l'any de la DANA.

A casa del Carlos, en canvi, no es farà res per Cap d'Any. "Els meus pares no estan per festes", sentencia. Des que el fang i l'aigua ho van arrasar tot, viuen de lloguer. Al seu pis —que ens ensenya com un tresor— no hi poden pas viure. Tot i que "sense cap ajuda governamental" s'hi han gastat calés, encara està tot cap per avall i les parets traspuen humitat, com si la DANA es resistís a marxar. Penso que no cal que s'hi esforci: veient tal com estan els carrers i les cases, costa de creure que puguin tornar a ser el que eren aquell dimarts abans del temporal, però encara que ho aconseguissin, encara que es netegessin i es refessin físicament tots els espais, la tragèdia ja ha quedat tatuada per sempre a les vides de tots ells. "Gràcies a Déu, aquell dia el meu pare estava ingressat; si no, estic convençut que no ho podríem explicar". Qui els havia de dir llavors, quan tot eren preocupacions per la febre del Pepe, de 80 anys, que la pedra que li havia perforat la vesícula els salvaria la vida. "Al 2025 li demano salut i un govern, sigui de dretes o d'esquerres, com Déu mana", m'ho diu mentre Carlos Mazón, president de la Generalitat Valenciana, fa el discurs de Cap d'Any. L'atzar, de vegades, és capriciós.

El ritme de les obres

A la casa del davant, no s'ha salvat res més que una rajola amb l'escut del València i una buguenvíl·lia, que encara està tacada de fang i que és una de les joies de la corona de la Concepción, una amant de les plantes. El seu fill, que també es diu Carlos, ha llogat amb uns amics el local de la penya valencianista de Paiporta per poder fer les campanades. Abans d'anar-hi, però, continua feinejant a la casa on fins al dia D vivia amb la seva mare. "Era dels meus rebesavis", em diu orgullós. És músic i instal·lador d'aires condicionats, però ara s'ha agafat la baixa per convertir-se —quin remei— en paleta improvisat i tornar a deixar l'habitatge tal com era: "Sense luxes afegits". Fa les obres a ritme de November Rain, de Guns N' Roses; Los lunes de octubre, de La Fuga, i Bohemian Rhapsody, de Queen. Me l'imagino cantant a cor que vols el "mamma, uuuuh", mentre enguixa els envans i pensa en la seva, de mama.

Les parets aguanten, però no totes. El que no s'ha mogut ni un mil·límetre són les dues columnes gregues que semblen tretes d'una Acròpolis en miniatura i que la seva mare va fer col·locar ara farà "set o vuit anys, quan va fer una reforma". Aquella fascinació hel·lènica de la Concepción va ser el seu salvavides, literalment. Quan l'aigua va entrar en tromba a la casa familiar, quan el sofà, la tele i tots els utensilis canviaven d'estança al compàs dels corrents, ella va aconseguir aferrar-se a una d'aquestes columnes. Hi va estar més de quatre hores, fins que uns veïns la van poder rescatar. El Carlos es maleeix per no haver-hi sigut i per no haver-la pogut ajudar aquelles hores fatídiques. Ara, però, està compensant la culpa i el dolor amb hores i hores de feina. La Conchín, així és com li diuen en l'entorn proper, gairebé no ha tornat al poble, en aquests dos mesos. Quan ho fa, "entra a casa, plora i se'n va". El seu fill vol aconseguir tan aviat com sigui possible, tornar-li la seva llar. Mentrestant, em repeteix com un mantra, i com si encara no s'ho cregués, "la puc tocar, la puc abraçar i la puc olorar, això és el més important que tinc per a aquest 2025". I té raó: en aquell carrer, em diuen, hi van morir set persones. A cada porta hi ha una història. A cada porta hi ha un retret al 2024.

Les esperances del 2025

S'acosten les 12 de la nit del 31 de desembre. És aquell moment en què inevitablement tothom fa balanç de l'any que s'acaba i projecta el futur del que tot just comença. 2025, hi tens feina, aquí. Tot i que ben mirat tampoc et cal ser massa esplèndid, només que siguis normal ja seràs millor que el teu predecessor. "Jo vull un any tranquil, que no passi res". Ho demana l'Emma, que xerra amb els seus amics, tots ells amb els 18 anys nous de trinca, com les seves carreres universitàries que tot just havien començat quan la DANA els va capgirar la vida com un rellotge de sorra trencat. Viuen tots a Catarroja i el pla per a l'última nit de l'any era anar a València, a la plaça de l'Ajuntament, on fan les campanades. La pluja els ha fet desdir i han baixat amb les famílies, veïnes totes de la mateixa zona, en una antiga tintoreria atrotinada que, com tot, va quedar colgada de fang. L'han arreglada a correcuita per poder fer junts el canvi d'any i avui la reestrenen. "Ens coneixem tots des que vam comprar els pisos, fa més de 20 anys. Els xiquets han crescut i nosaltres ens hem fet molt amics", m'explica la Clara. Celebrar plegats el Cap d'Any és una tradició de fa molt temps per a ells, però aquest any ningú s'havia atrevit a proposar-ho fins tres dies abans. "No en teníem ganes, però al final l'important és que estem junts i que ho podem explicar".

Solien contractar un càtering per a nits com la d'avui, però en aquesta ocasió han improvisat i cadascú ha portat una cosa: pizzes, pollastre, pica-pica, gambes... L'Ángel, l'amo del local, s'acabava de fer una cuina en aquest espai i somiava amb poder-la compartir amb tots ells el 31, "però no ha pogut ser", em diu mirant al fons un gran forat a la paret que va fer l'aigua i que encara no han pogut tapar. Hi fa fred. Jo duc tres capes de roba i una de les jaquetes que tinc que més m'abriga i, tot i això, tremolo. Tinc dubtes de si és per les baixes temperatures o per tot el que m'expliquen. L'horror encara es palpa a les seves cares, tot i que s'esforcen en fer-lo marxar a còpia de somriures. Tampoc volien que la DANA fos el centre del sopar, però no ho han pogut evitar. Tot va a parar allà perquè res és normal des del 29 d'octubre.

Un truc de màgia

Entre vídeos, fotografies i relats del que van viure i encara pateixen apareix el Juan. Du botes d'aigua, uns texans i un polo negre. No podríem dir que s'hagi mudat per Cap d'Any, però la seva indumentària rai. Em posa al davant dels morros quatre cartes gegants, tres de blanques i una amb un as de piques. Me les barreja com vol i em fa triar allà on hi ha la carta tintada. M'hi fixo com si estigués davant d'un triler de la Rambla de Barcelona, però no aconsegueixo trobar la carta cap de les vegades. Al final es treu no sé quants asos de la màniga i somio en com de bé hauria anat que tot el que ha passat fos només un truc de màgia, una mala il·lusió, però no, és ben real. "Mago Juan Altea, busca'm a Instagram", em demana. No para de fer-nos jocs. "Potser aquest no em surt bé, que he begut", s'excusa prèviament. Però no s'equivoca mai. Aplaudiments meus i de tothom. Riuen, s'abracen i alguns s'emocionen de tant en tant, com la Pepa. No ha sopat amb ells, perquè ho ha "perdut tot" i està "d'ocupa" a casa la filla. "Tinc una angoixa que no em deixa viure", em relata posant-se les mans al coll, com si volgués arrancar-se l'ansietat a tires. "Jo vull tirar endavant, no soc covarda, però quan veus que han passat dos mesos i que no arriben les ajudes, et desanimes". Li han insistit molt que baixés almenys a fer les campanades, i al final s'hi ha animat. "He fet l'esforç".

Falten pocs minuts per fer el canvi d'any i algú endolla un televisor. Veig de resquitllada la Cristina Pedroche. Reparteixen gots de plàstic amb els 12 grans de raïm, també per a nosaltres. Es posen entre ells algun barret de purpurina i una corbata il·luminada on diu Happy New Year. Es col·loquen en semicercle, al voltant de la tele, aquella que durant dies no va funcionar, perquè el 29 tot es va aturar. Ni llum, ni aigua ni ningú que els expliqués què estava passant. Aïllats, sense tenir notícies els uns dels altres durant dies. Més angoixa. Sonen els quarts, i sense temps per preparar-nos ja toca començar a endrapar el raïm, menys la Pepa, que menja grans de mandarina. Sempre tinc la sensació que a les campanades tot passa massa de pressa, no hi ha temps per empassar un gra de raïm que ja n'has d'agafar un altre. Com l'aigua que va arrasar-ho tot en segons. "Feliç 2025! Ens mereixem el millor", crida una. "I que pagui el Consorci!", rebla un altre. Les maleïdes ajudes, que el 2024 no s'han deixat veure i que el 2025 no haurien de tardar a arribar.

No han passat ni cinc minuts de les 12 de la nit que veig com comencen a organitzar-se de nou. Canten el Per molts anys, a la Pepa, que avui en fa 74. Va néixer a Catarroja, a casa —"abans no naixíem als hospitals"—. Podria ben bé ser la primera nena del 1951, perquè va venir al món quan li acabaven de treure el precinte al dia 1 de gener, però abans tampoc es miraven aquestes coses. La DANA no ha respectat la casa on va néixer i on vivia la seva mare, ja gran. Però la vida continua. I elles estan vives. És el millor regal que el 2024 els ha deixat per a aquest 2025. Per molts anys, Pepa. Per molts anys a tots els que ho podeu explicar.