"Cap dels difunts tindrà el comiat que voldria"

BarcelonaJaume Gabriel és agent funerari des de fa 20 anys. Amb la seva família, afronten el brot de coronavirus a la conca d'Òdena amb els anys d'experiència en una feina difícil i, alhora, amb la incertesa davant d'una de les situacions més greus que ha viscut la comarca de l'Anoia.

Com esteu?

Malament. Som funeraris i treballem amb la mort cada dia, però una situació així ni la volíem ni la volem. Igualada és un poble petit, i estem acostumats a dues defuncions cada dia, que és el que hem fet sempre. Però de cop ha vingut aquest maleït virus que s'està enduent tanta gent i hem passat a fer set, vuit, nou defuncions al dia. A més, una cosa és que vingui una família i li pugui donar les mans i donar un cop a l'espatlla, però ara no ho podem fer. Ara els hem de trucar i dir que no poden venir al tanatori.

Com és ara el procés?

Ara fem aquesta tramitació via WhatsApp perquè hi ha molts papers que s'han de signar i no podem perdre el temps intercanviant correus. Així, també interactuem amb la persona perquè, ja que no ens podem veure ni tocar, intentem que el tracte sigui al més proper possible. Hem d'intentar en tot moment que les famílies se sentin acompanyades, que puguin imaginar-se el comiat i l'adeu, i donar-los confort. Fem la foto del fèretre, del centre de flors, gravem com entra el nínxol. Algú pot pensar que és una tonteria, però no ho és. És important que la família pugui enviar un dibuix i posar-lo dins la caixa, o que puguin posar una cançó a distància. Són coses que no hem vist mai i que a tots els treballadors de la funerària ens fan esborronar. Sembla una contradicció que al segle XXI un virus ens pugui matxacar així i que alhora tinguem tanta tecnologia per fer coses que mai hauríem pensat.

Abans que passés tot això, ¿havíeu enterrat mai persones soles?

Sí, però eren persones que no tenien família o, si tenien algú, era algú amb qui feia molts anys que no es veien. I ara també està passant i quedes al·lucinat. La majoria dels que moren són gent gran, i molts no tenen ningú. Veus que hi ha avis que tenen unes famílies precioses, però també veus la crueltat de fer-se gran. A vegades ens truquen cuidadores de residències per dir-nos que un avi o una àvia ha mort i que no té ningú. I què fas?

A la funerària hi treballeu tota la família. Com s’afronta un moment així?

Jo fa 20 anys que m’hi dedico, el meu germà 40. Emocionalment n’hem viscut de tots colors. Tot i que ara el problema és la quantitat, però a nivell emocional, la intensitat de la mort d'algú de 15 anys per accident de moto és més fotuda. Emocionalment el més difícil no són les defuncions que tenim. Jo estic fotut pel que està passant. Evidentment que m'ho enduc a casa, i que a les nits em costa dormir, i penso: "Demà el matí què ens trobarem?" Però ens anem conformant, perquè no ens queda una altra defensa. A la vida ens hem de conformar amb el que va passant: costa molt de conformar-se quan un fill de 15 anys es mor, costa menys de conformar-se quan l'avi de 90 anys es mor. El dia que comencem a sentir que els que moren són els de 50 anys...

Què us demanen les famílies?

Les famílies estan espantades, tant si la mort és per coronavirus com si no. Aquí el més fotut és que gairebé la primera pregunta és si tenen alguna companyia d'assegurances. Quan els tens al davant és més senzill de fer, però per telèfon és més difícil. El primer que hem de saber és quin tipus de caixa hem de fer servir per anar-lo a buscar a l'hospital. Els fem triar per WhatsApp la caixa que volen. És la feina que hem de fer, i la intentem fer amb delicadesa i respecte. Les famílies no ens demanen res, es deixen portar. Nosaltres diem que "obrim" un WhatsApp però mai més el tancarem, perquè hi ha moltes famílies que necessiten informació i pregunten: "On és ara el pare? Ja l'heu incinerat?"

Quan acabi el confinament, ¿haureu de fer moltes cerimònies?

El temps, a vegades, ho cura tot. Sí que hi ha gent que té clar que voldran fer una cerimònia a l'església, i d'altres que faran cerimònies a casa, amb la família. El que està clar és que tots els difunts d'aquests dies no poden tenir el comiat que ni ells en vida ni els seus familiars i amics voldrien. És molt dur.

Com ha canviat la vostra manera de treballar?

Vaig amb mascareta i tot el dia ens rentem les mans amb l'alcohol. I els treballadors de la funerària que van als domicilis o als hospitals van amb mono blanc, guants, ulleres, peücs, que s'han d'anar posant i traient cada vegada.

¿Heu contractat més gent per fer front a l’emergència?

De seguida vam veure que això era seriós i vam decidir que la meitat dels treballadors ens quedaríem a casa i al cap de dues setmanes ens canviaríem els torns. Així anirem fent, si és que podem aguantar tots.