De capella ‘desapareguda’ a peça estrella de la Sala Medieval del Museu de Manacor

ManacorA principis de la dècada dels noranta Manacor continuava sense ser un exemple patrimonial. La pèrdua, anys enrere, de l’antic temple parroquial, l’edifici de la Banca March i del teatre Principal era un exemple clar del forat protector per part d’un Ajuntament preocupat en assumptes més banals que la tasca de protegir la seva història artística o arquitectònica.

Per això la ‘desaparició’ d’una capella de finals de segle XVI en plena plaça de la Bassa tampoc va causar un enrenou excessiu. Feia temps que les seves tres figures desgastades veien la gent passar. Tres relleus sense rostre als quals ningú resava… fins que l’any 1992 un nou canvi en la façana on hi havia el casal de Can Puigdorfila, destinat a modernitzar una oficina bancària de la planta baixa, va posar en alerta els pocs defensors actius del patrimoni manacorí.

No era la primera vegada que l’immoble, a la cantonada entre la Bassa i el carrer Pius XII, patia una transformació. En els anys 50 el vell palau urbà fou reformat per poder encaixar dins el Banc Espanyol de Crèdit (Banesto). I encara que el canvi va suposar la pèrdua de la fisonomia de l’edifici, la capella misteriosa va ser recol·locada a uns metres de la seva ubicació original.

Gabriel Fuster, en el seu llibre publicat el 1966 titulat Història de Manacor, recorda que, “al carrer de n’Amer (avui Pius XII) cantonada plaça Calvo Sotelo (avui la Bassa), es troba col·locada des de fa pocs anys una fornícula que anteriorment es denominava de la Bassa, per estar en el mateix immoble” a la façana.

Efectivament, quan en els anys cinquanta es va modificar, la capella fou objecte d’una campanya de premsa per salvar-la de la destrucció, cosa que va fer que fos desmuntada acuradament i tornada a instal·lar a uns vint metres de l'emplaçament primitiu.

Així idò, què va passar l’any 1992? Els propietaris de l’immoble (que no tenien en els seus plans una nova vida per a la resta religiosa) aviat varen recollir el missatge conciliador de la parròquia dels Dolors i la Comissió municipal de Cultura. Tots varen arribar a un acord: excepte “un imprevist com l’esfondrament de la tela de la paret on s’ubicava la fornícula”, la relíquia ‘manacorina’ seria salvada. I així va ser… o així va semblar. Perquè la capella es va esfumar de la vista pública durant 30 anys.

La revista local Perlas y Cuevas, en el número del 16 de gener de 1992, al·legava que, “més que la informació de la seva construcció o la total identificació de la seva iconografia, importa que se'n garanteixi la conservació, ja que a part del seu valor intrínsec, Manacor no es pot permetre perdre ni una sola de les poques pedres que li queden del seu passat”.

Què representa?

Entre les seves nombroses notes sobre la història de Manacor, mossèn Antoni Truyols va deixar escrit que a la Bassa es trobava “una petita capella de l’època de la decadència gòtica, amb tres figures de pedra, bastant grans i en alt relleu. La central, una mica més alta que les altres dues –per demostrar així la seva major dignitat–, representa la Verge; la de la seva dreta, l’arcàngel sant Miquel, i la de l’esquerra està ja tan consumida que amb prou feines es distingeix cap tret que permeti identificar-la”.

Així les coses… quina podria ser la figura sense rostre?; el mateix Truyols apuntava una hipòtesi: “Té aquesta capella gran semblança amb una, de més petita i bastant més moderna, que existeix al costat del portal de l’església de Sant Salvador de Felanitx, en la qual –amb la mateixa disposició– es veu la Verge entre sant Miquel i sant Antoni Abat”.

Altres teories

Mossèn Baltasar Piña, que va treballar a l’arxiu parroquial, va assegurar en el seu moment que la capella de la Bassa pertanyia als Goigs de la Mare de Déu, “i les figures que la flanquegen podrien ser l’arcàngel sant Gabriel i sant Josep, representant el misteri de l’Anunciació?; o es tracta d’una representació de la Mare de Déu dels Goigs (Mare de Déu de la Neu), l’arcàngel sant Miquel i sant Jaume apòstol, actual patró de Manacor?”.

“És difícil afirmar-ho, però la figura hieràtica de la Verge i la disposició del mantell i la túnica recorden la imatge de la verge sagrari que a la nostra Reial Parròquia encara es conserva. D’altra banda, a l’Arxiu Parroquial hi ha els registres d’obreries que donen notícia de “La nostra Senyora dels Goigs, sant Jaume i l’arcàngel sant Miquel”. Per la seva banda, Jeroni Joan, profund coneixedor de l’art religiós mallorquí, considerava aquesta capella com una obra de segle XVII, si bé rectificava posteriorment per situar-la a la fi del XVI.

Però, tornant al 1992, la parròquia, sensibilitzada davant d’una possible desaparició com dèiem, estava disposada a cedir una paret “de qualsevol lloc de les façanes del temple parroquial”. D’altra banda, la Comissió municipal de Cultura, presidida llavors per Tòfol Pastor, va sol·licitar informació a la propietat i va oferir la seva col·laboració per salvar el monument. Uns amos que, tot i no haver previst la col·locació de la fornícula en els plànols de la façana, es varen prestar a incloure-la-hi, cosa que finalment no va ocórrer.

Ara, tres dècades després, la capella de la Bassa ha ‘reaparegut’ restaurada al Museu d’Història de Manacor i té un lloc ben destacat a la nova Sala Medieval Cristiana del Museu d’història del municipi. “Encara que les figures estan molt desgastades, la seva grandària i la seva història la fan única”, destaca la directora del museu, Magdalena Salas.