El capellà revolucionari

PalmaEs definia a si mateix com a “revolucionari i ermità”. Va fer sonar a Mallorca música fins aleshores desconeguda, la qual cosa li va suposar una veritable batalla amb el conservadorisme cultural illenc. Va ser un home polifacètic i va estar en contacte amb la primera línia del panorama musical internacional. I, per descomptat, va ser represaliat pel franquisme. Recordam Joan Maria Thomàs quan es compleixen 50 anys de la seva declaració per unanimitat com a Fill Il·lustre de Palma, el 31 de desembre del 1974 –amb la dictadura ja agònica– i ho feim seguint les biografies de Joan Company i Baltasar Coll, a més dels mateixos escrits de qui fou capellà i músic.

Joan Maria Thomàs Sabater va néixer el 7 de desembre del 1896 al carrer del Vi al barri de Santa Creu, a Palma, fill primogènit del maonès Antoni Thomàs, maquinista de la Transmediterrània, i de Benvinguda Sabater, de Manacor. Els Thomàs han estat i són un referent de la política i la cultura mallorquines. Gerard, germà de Joan, va ser fundador del nou Estudi General Lul·lià. Nebots seus són ben coneguts, Lila i Antoni Maria, respectivament, com a política d’esquerres i històrica feminista, i com a periodista, documentalista i autor i director teatral.

El mateix Joan Maria recordava que anava a escola a un col·legi de frares al mateix carrer, que abans havia estat la casa del mític corsari Barceló. Sembla que va ser l’orgue de la veïna església de Santa Creu el que li va despertar la vocació artística. A només cinc anys va iniciar els estudis musicals. A nou va començar la preparació per ser capellà.

Thomàs va ser fidel a aquestes dues vocacions tota la vida. En la música, no tan sols com a compositor, professor, intèrpret i director, sinó com el que avui diríem gestor cultural i prescriptor. En el sacerdoci, amb unes posicions avançades per a la seva època. Segons Coll, va anar per “camins inèdits i inaudits”, que el varen situar en la línia del renovador Concili Vaticà II, més de trenta anys abans que aquest es dugués a terme. Company el qualifica d’“home liberal, sacerdot avantguardista i artista crític”.

El bisbe Campins, el mateix que va encarregar a Gaudí la reforma de la Seu, va ser qui va detectar el talent d’aquell seminarista, així que el va enviar a ampliar la seva formació a Barcelona. A més del castellà i el català, parlava i escrivia francès i anglès i es defensava en alemany i italià. A només vint-i-sis anys va iniciar la seva trajectòria com a comentarista musical per a publicacions de Madrid, Barcelona, Londres, París, Brussel·les, Torí, Milà, Varsòvia, Nova York, Chicago, l’Havana i Sao Paulo. Des del 1918 va compondre setanta peces, entre música instrumental i coral.

El dimoni no va gosar entrar a la Seu

El 1926, amb altres companys que ell definia com a “revolucionaris i ermitans” –entre els quals el seu germà Gerard–, va crear a Mallorca l’Associació Bach per a la Música Antiga i Contemporània. L’objectiu no podia ser més clar: “Volíem lluitar”, afirmava, “contra els filisteus”. És a dir, aquell entorn illenc acomodatici i curt de mires. El comitè d’honor l’integraven compositors de fama mundial, com Falla, Ravel, Bartók, Honegger i Mompou, la qual cosa era reveladora de com Thomàs estava molt ben relacionat amb la primera línia de l’escena internacional. A ca seva, era una altra història: van haver de presentar al governador, com a aval, un llistat de “gent honorable”, que s’havien inventat de principi a final.

L’Associació Bach va començar a organitzar concerts. El que varen encarregar al pianista Vallribera “va posar els cabells drets a molts de filharmònics”. Eren primeres audicions de Ravel, Bartók, Poulenc i Mompou, més una estrena de Stravinski a tot l’Estat. No es conformaven amb la transgressió sonora. A més, als programes de mà incloïen lemes combatius com “S’ha de servir la música sense el salari dels aplaudiments” i “s’ha d’aprendre a llegir abans d’aprendre a jutjar”.

Thomàs va regalar a Stravinski un exemplar del Llibre d’Amic e Amat, de Ramon Llull, traduït al francès. Del compositor rus, en va interpretar a l’orgue, ni més ni menys que a la Seu de Mallorca, un fragment d’Història d’un soldat, a la qual un dimoni vol obtenir l’ànima de l’heroi. En saber-ho Stravinski, li va demanar què havia fet el dimoni de l’obra en trobar-se a tan sagrat recinte. “No hi va gosar entrar”, li aclarí Thomàs, “per por de l’aigua beneïda”.

El 1930 Thomàs va organitzar el Comitè pro-Chopin, en honor de l’il·lustre hoste de la cartoixa de Valldemossa. Impressionants, també aquesta vegada, els noms que l’integraven: Esplá, Falla, Halffter, Mompou, Ravel, Richard Strauss, Stravinski, Turina, Pau Casals i Rubinstein. Així varen néixer els festivals Chopin, on varen actuar Casals amb la seva orquestra, l’Orfeó Català i Rubinstein, i la revista Philarmonia. Els uns i l’altra varen acabar els seus dies el 1936, en produir-se el cop d’estat i arribar la Guerra Civil.

El 1932 el capellà va crear la seva obra de referència, la Capella Clàssica, formació coral que ell mateix va dirigir i de la qual era director d’honor Manuel de Falla, que va compondre per a ella la Balada de Mallorca. La Capella arribaria a oferir més de mil concerts i Thomàs va recuperar amb ella el Cant de la Sibil·la en la seva interpretació originària. Amb la primera sortida a l’exterior, a València, el cor mallorquí va obtenir un èxit aclaparador: a la sortida de l’església on havien actuat, els van victorejar al carrer, talment “com si fóssim toreros”, com ell contava.

Un exemple de la mentalitat cosmopolita de Thomàs era que a la Capella no només cantaven mallorquins, sinó també persones de nacionalitat britànica, alemanya, nord-americana i una de javanesa. Entre elles, una jove que, anys més tard, en anar-se’n de Mallorca, va ser detinguda i enviada a un camp de concentració. De fet, en les primeres temporades, “els estrangers” residents a Mallorca “constituïen considerable majoria als nostres concerts”, recordava ell mateix.

Represaliat per catalanista

Tot això no bastava per omplir la hiperactivitat de Thomàs. Va actuar com a organista, va ser professor i director del Conservatori i va crear uns festivals de Música Mallorquina. El primer el va presidir, el 1933 a l’Almudaina, ironies del destí, Franco en persona, que aleshores era comandant militar de les Balears i en honor del qual la Capella va interpretar una cançó gallega. El futur dictador sembla que era molt afeccionat a la música, tocava el piano i va assistir a alguns assaigs del cor dirigit per Thomàs.

El nou règim de qui havia estat entusiasta espectador, tot i el seu nacionalcatolicisme, va incloure mossèn Thomàs entre aquells que havien de ser ‘depurats', és a dir, apartats de les seves funcions. Havia estat un dels signants de la Resposta als catalans, rèplica al Missatge als mallorquins, a favor de la llengua i cultura comunes, i només per això ja resultava sospitós. Segons l’historiador Joan Mas, se’l va acusar de fer servir “com a idioma usual per als programes” de la Capella “el català modern format per la pseudocultura catalanista”, raó per la qual va ser apartat temporalment de la direcció del Conservatori i de la mateixa Capella.

Thomàs es va plegar com va poder a les noves circumstàncies. Per descomptat, el cor va passar a dir-se Capilla Clásica i els programes es varen fer en castellà. El 1939 varen haver de cantar als funerals de José Antonio Primo de Rivera, a l’Escorial. L’activitat del cor es va reprendre, amb constants sortides a la Península. No tan sols això, sinó que un empresari nord-americà, Albert Morini, en sentir la Capella, li va agradar tant que els va proposar una gira per Amèrica. Allò va ser del 1950 al 1951, i es va constituir una versió reduïda, el Coro Hispánico de Mallorca, que va dur a terme mig centenar de concerts a vint-i-dos estats de Nord-amèrica, el Canadà i Cuba. Joan Maria Thomàs va quedar uns mesos més als Estats Units, convidat a fer classe a l’Schola Cantorum de Massachussets.

Capellà a la fi, i resignat amb el Règim, els anys cinquanta va recuperar l’organització d’esdeveniments artístics amb el Festival de Bellver. Es tractava d’un espectacle ambiciós, amb música del mateix Thomàs, que feia un recorregut per la història de Mallorca en nou escenes, de la conquesta de Jaume I a la visita de Chopin, amb la participació de més d’un centenar d’intèrprets. El 1960 va publicar un estudi sobre la Sibil·la als Papeles de Son Armadans de Cela. Poc després, varen arribar els reconeixements del mateix règim que anys enrere l’havia castigat: un premi Ciutat de Palma, un carrer, l’Orde d’Alfons el Savi i, pòstumament, la declaració com a Fill Il·lustre.

El seu nebot Antoni Maria Thomàs el recorda com a “molt bona persona, simpàtic i agradable, molt dedicat a la música”, que als fills del germà els contava històries i acudits. Tot i una intervenció a Suècia, la malaltia de pàrkinson el va dur a la mort el 4 de maig del 1966, a la mateixa casa on havia nascut. El revolucionari havia hagut de convertir-se en ermità.

Enemic del divisme i defensor del patrimoni

Joan Maria Thomàs va ser un veritable Don Quixot contra el petit món musical mallorquí, provincià en el pitjor sentit, i no es distingia, precisament, per mossegar-se la llengua. No podia veure ni en pintura els ‘divos’ –l’‘Ordre de Sant Divo Immortal’, ironitzava– i es queixava de la seva deficient formació musical. Tampoc no acceptava que els programes dels concerts els pactassin els empresaris amb amics crítics o afeccionats. Ell mai no va acceptar sotmetre’s “a tals tràmits”.

Les crítiques de Thomàs s’adreçaven també a moltes altres qüestions, com les pretensions d’uniformitzar els pobles diversos de l’Estat, i els amiguismes en la política. I la pèrdua del patrimoni cultural, acusant els “illencs sense escrúpols, per maldestre afany de doblers” d’haver dispersat la col·lecció del cardenal Despuig. I la brutícia de Palma, que es veu que amb això no hem avançat gaire. L’incipient turisme no li feia gaire il·lusió: els primers locals de la plaça de Gomila, amb “absurdes cançons de moda”, li semblaven “felins disposats a clavar les seves urpes en les butxaques de les seves víctimes”.

Els poders fàctics als quals el capellà incomodava es varen posar en acció quan Thomàs va crear la Capella Clàssica. Va començar els assajos a una casa noble de Palma, de la qual els van fer fora per llogar-la, diu, “a un cercle polític que tenia més doblers”. D’aquí passaren al llavors ruïnós Estudi General i després a la capella de l’Almudaina, “d’on ens havien de fer fora també (...). Ambdós desnonaments foren un gran honor per a nosaltres”, ja que els desnonadors eren “sanchopanzas de la política”.