La rutilant Mallorca del boom turístic, un dels principals motors econòmics del franquisme, s’aixecà sobre una ignomínia. Les seves víctimes foren els prop de 130.000 immigrants que entre els anys 1960 i 1970 arribaren procedents de les zones rurals més pobres de la Península, principalment d’Andalusia. En un primer moment només venien els homes a fer la temporada d’estiu. Després, però, s’acabaren instal·lant a l’illa amb les seves famílies. Tractats despectivament com a forasters, ocuparen els llocs de feina que no volia la població illenca, la qual s’encarregava més de tasques de direcció i de categories més altes.
La llei franquista obligava a oferir allotjament i menjar als treballadors de l’hoteleria que visquessin enfora de casa seva. Els empresaris, però, no volien fer cap inversió extra. Es limitaren a aprofitar els espais dels hotels per tal de rendibilitzar al màxim els exigus sous que pagaven als seus empleats. Així, en la seva anhelada ‘terra promesa’, els nouvinguts peninsulars es trobaren vivint amuntegats en soterranis del tot inhòspits i insalubres, devora renoueres màquines, i menjant de qualsevol manera. En grups de fins a vint persones, homes i dones dormien per separat.
Aquell submon ocult a la societat mallorquina, ple de misèria i explotació alienadora, no passà desapercebut, en canvi, a l’Església. El seu activisme, pioner a l’Estat, ha estat estudiat per la historiadora i professora de la Universidad Carlos III de Madrid Manuela Aroca Mohedano, autora del llibre Sindicatos y turismo de masas en Balears. Del franquismo a la democracia (Edicions Documenta Balear, 2018).
Esclavitud encoberta
“Els sindicats clàssics -assegura Aroca- varen desatendre la indústria turística que començava a despuntar. Estaven centrats en altres sectors obrers com la mineria o la construcció. Pensaven que en els hotels no hi podia arrelar un moviment obrer prou vertebrador. Molts emigrants que arribaren a Mallorca havien conegut les relacions semifeudals del camp andalús, on havien anat forjant el seu servilisme. Foren els capellans obrers els primers a posar el crit al cel davant una situació que era d’esclavitud encoberta”.
El Concili Vaticà II, celebrat entre el 1962 i el 1965, autoritzà els capellans a incorporar-se al món laboral. Era una manera de viure a peu de carrer els evangelis. A Espanya aquells apòstols de Crist no només s’implicarien en l’acció sindical clandestina, sinó també en la lluita antifranquista. A Mallorca un d’ells va ser el palmesà Francesc Obrador, de 78 anys. Ell sap què és viure en dictadura: “El 1962, a vint anys, vaig guanyar un premi d’Òmnium Cultural. Aleshores la policia va venir a casa a interrogar el meu pare sobre com era possible que un fill de picapedrer estudiàs català i guanyàs un premi”.
A quinze anys Obrador ja havia estat un dels impulsors de la Joventut Obrera Catòlica (JOC). Havia entrat al seminari de Palma perquè llavors era l’únic lloc de Mallorca on una persona de família humil podia accedir a una formació intel·lectual. Compaginava els estudis amb una feina a l’empresa de calçat Gorila. “Tot i que em vaig ordenar capellà -recorda-, mai no en vaig exercir. Jo volia continuar treballant. Així, el 1969 vaig començar a fer d’administratiu per a una multinacional de turisme que, amb seu a l’Arenal, operava a tot Espanya. Aquella feina em va permetre conèixer treballadors que vivien com viuen ara els immigrants sense papers o com ho feren els nostres avantpassats quan partiren a guanyar-se el pa a Algèria”.
Primer Obrador es feu de CCOO i després, del sindicat Bandera Roja. També participà en la Fundació de Cristians pel Socialisme i milità en el Partit Comunista d’Espanya. Una persona clau en el seu activisme obrer va ser el bisbe Álvarez Lara (1965-72), natural de Jaén: “Era un cristià de dretes, però entenia el sentit de la pobresa. El 1970 es va presentar davant la comissaria on jo havia estat detingut amb tres companys més, a qui la policia havia atonyinat. Gràcies a les seves gestions ens varen amollar”.
No seria l’última vegada que aquest capellà obrer, enemic de la religiositat farisea tan típica del franquisme, passaria pels calabossos. Molestava molt que hagués fundat l’Associació Sindical de Treballadors de l’Hoteleria (ASTH), que, amb la mort del dictador, com tota la resta d’entitats, sortí de la clandestinitat. Els hotelers només tractaven amb el sindicat Vertical, creat per Franco a imitació del que hi havia a la Itàlia feixista i on només s’imposava el criteri dels empresaris i del govern.
Explotats i analfabets
Obrador se sorprengué que la majoria d’aquells treballadors explotats fossin analfabets. Així, una de les seves prioritats va ser ensenyar-los a llegir i a escriure. “En un primer moment -assegura- ensenyava dins les cuines d’Escarrer. Aviat, però, ja vaig disposar d’un centre propi a Palma, l’Escola de Formació Social. Aquest projecte tingué l’ajuda de Càritas i de dones cristianes amb formació intel·lectual que foren pioneres en la lluita sindical a l’Estat. Fou el cas de les mallorquines de classe mitjana Maria Bonnín, professora a l’escola d’hoteleria, i la subgovernanta Maena Juan, la qual va posar la seva fortuna personal al servei del moviment obrer. La governanta Sinfo García, vinguda de la Península, també va ser una altra destacada veu combativa.
Aquelles lluites sindicals feren que els hotels tinguessin les seves pròpies llistes negres. “A mi -reconeix Obrador-, com que feia feina per a establiments alemanys i anglesos, no em vetaren enlloc, però companys meus sí que tingueren problemes”. El 1977, durant la Transició, aquest capellà obrer es convertí en secretari general d’UGT. El 1979, ja integrat al Partit Socialista de les Illes (PSI), fou conseller del Consell Insular de Mallorca. I el 1983, gràcies al suport dels treballadors de Calvià a qui tant havia ajudat, guanyà la batlia del municipi, càrrec que ocupà durant vuit anys.
Obrador sumaria a la seva causa altres religiosos com Jaume Santandreu. El 2010, després de cinquanta anys de sacerdoci, el manacorí va penjar els hàbits i passà a convertir-se en el principal detractor de l’Església. Avui, a 82 anys, exerceix d’apòstol dels marginats al capdavant del centre de Can Gazà, a Palma. “El 1971 -recorda- vaig tornar a Mallorca transformat en passar cinc anys de missioner al Perú. Aleshores tenia clar que volia estar en contacte amb la gent normal, sense viure d’una paga del govern. Així, em vaig fer militant de Bandera Roja i vaig acabar fent feina a la bugaderia d’un hotel de l’Arenal. Allà posàrem en marxa el primer projecte d’Acolliment. Era un espai on oferíem escoletes per als fills de les mares treballadores i consulta jurídica amb advocats com Ferran Gomila o Cati Moragues”.
“Jo -continua- veia com els directors d’hotels es barallaven per endur-se els peninsulars que baixaven del port de Palma. Necessitaven mà d’obra barata i submisa. Els tractaven com a esclaus”. A Santandreu mai no el varen detenir, però sí que li feren diversos escorcolls. En un d’ells li confiscaren la seva novel·la Camí de coix, premi Ciutat de Palma 1979, on relatava les condicions infrahumanes del personal de l’hoteleria.
Treballadors resignats
Va ser a partir del 1973, coincidint amb la devastadora crisi internacional del petroli, quan es produïren les vertaderes mobilitzacions sindicals. L’abril del 1976, davant l’amenaça d’una vaga, els touroperadors començaren a desviar turistes cap a altres llocs “menys conflictius” i el govern espanyol envià cap a Mallorca treballadors de la Península per cobrir possibles incidències. La vaga finalment va tenir lloc el 8 d’abril. 4.000 persones, liderades per Francesc Obrador, varen recórrer més de dos quilòmetres, des del Portitxol fins a la Delegació de Treball.
Aviat aquelles protestes donaren els seus fruits. “A Mallorca -assegura la historiadora Manuela Aroca-, ja en democràcia, s’aconseguiren fites socials pioneres a Espanya i que després es traslladaren al sector de l’hoteleria d’altres comunitats: entre elles, millores salarials, equiparació de les categories femenines i masculines o reconeixement de la figura dels fixos discontinus. Tots els convenis que a partir dels vuitanta s’anaren signant foren una millora contínua. A finals dels noranta, però, s’entrà en una fase de restricció”.
Santandreu lamenta que ara molts treballadors hagin perdut la consciència obrera: “Estan molt adormits o resignats, i això que estan més explotats que mai. Si al nostre temps s’hagués produït l’actual situació de les cambreres de pisos, cada dia hauríem fet una manifestació”. Avui encara és hora que aquests capellans obrers, els autèntics herois del boom turístic, rebin el reconeixement públic que mereixen.
Son Gotleu
L’Associació Sindical de Treballadors de l’Hoteleria (ASTH), que es constituí formalment el 1976 sota el lideratge de Francesc Obrador, es proposà treure els treballadors dels insalubres soterranis dels hotels i lluitar, així, contra l’anomenat “barranquisme invisible”. A més, la residència dels treballadors en els seus centres de feina era un condicionant a l’hora de fer protestes i vagues. No debades, quan es mobilitzaven, els hotelers no els deixaven entrar a les seves habitacions.
En ple boom turístic, el franquisme ja havia començat a construir barris a la perifèria de les ciutats per poder acollir la població protagonista de l’èxode rural que provocà la indústria turística. A casa nostra molta de gent de la Part Forana s’instal·là al polígon de Llevant i a Son Gotleu, que estaven a prop del bessó del manà turístic de l’illa, la Platja de Palma. Aquests nous nuclis urbans completaven la política d’habitatges socials impulsada als anys cinquanta per la dictadura amb la construcció de barris com Corea, al Camp Redó. Altres capitals d’Espanya també tindrien barris amb el mateix nom. S’haurien batiat així en al·lusió al gran enemic comunista de la Guerra Freda o per l’aspecte de camp de batalla que sempre els caracteritzaria.
Son Gotleu, tanmateix, seria el gran símbol d’aquella època de grans canvis demogràfics. Situat a un costat de la via de cintura, havia nascut el 1943 com a resultat del segon pla d’eixamplament de la ciutat duit a terme per l’arquitecte Gabriel Alomar i Esteve. En un principi estava destinat a ser un barri residencial de plantes baixes. Als anys seixanta, però, davant l’incipient creixement del turisme, els primitius habitatges unifamiliars foren substituïts per blocs de pisos barats, petits, sense ascensor i fets amb material deficient.
De cop i volta, un espai amb un dèficit important d’infraestructures quedà desbordat amb l’arribada de tanta gent, no només de mallorquins, sinó també de peninsulars. Amb l’atur que generà la crisi internacional del petroli del 1973 s’aguditzaren els problemes socials i a poc a poc el barri passà a ser un gueto. Als noranta rebé una nova onada d’immigrants, en aquest cas procedents de l’Àfrica subsahariana i l’Amèrica Llatina. Avui Son Gotleu, amb prop de deu mil habitants, és el gran oblidat de l’Ajuntament de Palma. Víctima de l’estigma, s’ha convertit en focus d’una marginació cronificada, carn de bandes de narcotràfic i protagonista d’un procés continu de degradació urbana.
Qui ha estudiat bé l’evolució de Son Gotleu és el sociòleg Carlos Vecina, professor de la UIB. “Durant la batlia de la socialista Aina Calvo (2007-2011) -assegura- ha estat quan s’ha fet l’aposta més forta per combatre la vulnerabilitat social del barri. Després s’han anat tapant forats. Son Gotleu necessita un pla global que impliqui totes les institucions”.
