Els carabiners represaliats que defensaren la República

PalmaEl Cos de Carabiners es fundà el 1829, quinze anys abans que la Guàrdia Civil. Fou en temps de Ferran VII per iniciativa del mariscal José Ramón Odil Pampillo. La idea era tenir un cos eficient per combatre el contraban i el frau a les costes, fronteres i duanes. Les arques públiques no podien continuar patint una pràctica il·legal que havia proliferat arran de la guerra del Francès (1808-1814).

El juliol de 1936, en esclatar la Guerra Civil, a tot Balears hi havia prop de 600 carabiners: uns 485 a Mallorca, 40 a Menorca i 75 a les Pitiüses. L’historiador llucmajorer Cels Calviño Andreu, de 76 anys, fill de carabiner, aviat publicarà amb Documenta Balear un llibre sobre el cos. El començà a documentar el 1991, un any abans que morís el seu pare. “En saber que li quedava molt poc temps –assegura–, vaig començar a enregistrar converses amb ell perquè em contàs detalls i anècdotes del seu antic ofici. Llavors també vaig cercar el testimoni d’altres col·legues seus”.

El lema dels carabiners era ‘Moralidad, Lealtad, Valor y Disciplina’. El cos prenia el nom de la seva arma característica, la carabina, un tipus de fusell curt i lleuger. Els agents havien d’haver servit un mínim de quatre anys a l’Exèrcit. “Gairebé tots els destinats a l’Arxipèlag –diu l’historiador– eren de la Península, sobretot de les zones frontereres amb Portugal. Mon pare, per exemple, era d’Orense (Galícia). En canvi, la majoria dels guàrdies civils eren de les Illes; es dedicaven més a l’ordre públic”. Ideològicament, també hi havia diferències entre els dos cossos: “Els carabiners estaven més a la vora de les classes humils, solien viure en nuclis costaners amb els pescadors. La Benemèrita, en canvi, es relacionava més amb els estaments conservadors”.

Història oculta

L’arribada de la Segona República l’abril de 1931 fou un revulsiu per als carabiners. “Feia temps –apunta Calviño– que reclamaven poder guanyar el mateix que la Guàrdia Civil i ho aconseguiren. Passaren de cobrar 197,70 pessetes a 300 mensuals. Abans, amb el poc que guanyaven, era normal que rebessin suborns dels contrabandistes. Aquell augment de sou propicià que gran part de cos fos prorepublicà quan es produí l’aixecament militar. Tot i així, molts hagueren d’acatar les ordres dels seus comandaments per una qüestió de supervivència. A les Balears només un 25 per cent del cos s’atreví a plantar cara als insurrectes”.

Un d’aquests ‘valents’ carabiners fou Gaspar Caballero Méndez. Va néixer a Oliva de la Frontera, un poble de Badajoz (Extremadura). Al 1920, amb poc més de 20 anys, fou destinat al Llevant de Mallorca, on es casaria amb una artanenca. Fa 20 anys un net seu, Gaspar Caballero Femenias, de 63 anys, va descobrir la seva història oculta. “El dia del funeral de la meva padrina, mon pare i els seus dos germans es posaren a parlar dels últims dies que visqueren al costat del padrí, mort el 1943. No va poder sobreviure a les seqüeles físiques que li deixaren prop de vuit anys de presó”.

El 17 de juliol de 1936, el dia del cop militar, Caballero es trobava destinat a la comandància de carabiners d’Alcúdia. Mallorca tot d’una caigué del bàndol dels insurgents. “Ell –diu el net– s’oposà a lliurar les armes als seus superiors. De seguida l’enviaren a la presó de Can Mir de Palma, ocupada avui per la Sala Augusta, de cinema”. A fora, Caballero hi deixava la dona i tres fills petits. “Per estar a prop de la presó, la padrina decidí anar a viure a Palma. Es posà a servir amb la seva filla a casa d’uns senyors. Als seus altres dos fills, mon pare, de cinc anys, i el meu conco, de deu, els llogà de porquerets en una possessió prop de Cala Torta (Artà) a canvi de manutenció”.

Sempre que podia, la padrina visitava el marit a Can Mir amb algun dels seus fills. “Un dia –assegura Caballero– hi anà amb mon pare i quan el va veure li preguntà: ‘Què fa mon pare dins d’una gàbia?’. No se’n sabia avenir”. En una altra ocasió fou la filla de nou anys qui anà a la presó tota sola. “La padrina l’hi envià amb uns medicaments dins d’una senalleta perquè sabia que el padrí estava malalt. Els vigilants la feren identificar i, a continuació, la despullaren i la posaren enmig del pati davant la mirada de prop de mil reclusos. En arribar el meu padrí, tot d’una es tragué la jaqueta de damunt per tapar-la. L’abraçà i no pogué aturar de plorar. La meva tia sempre em perjurà que mai no perdonaria aquella humiliació”.

El calvari de Formentera

Després de Can Mir, Caballero passaria pels penals de La Mola (Maó), Sagunt (València) i Cartagena (Múrcia). Finalment anà a parar al camp de concentració del port de la Savina (Formentera), el més temut de l’Espanya de la postguerra. El recinte, conegut com Sa Colònia, ocupava una dimensió similar a dos camps de futbol. Durant els dos anys que estigué en funcionament (1940-1942), acollí 1.500 republicans (la majoria extremenys), dels quals n’acabaren morint 58. “Estant a Formentera, el padrí envià un missatge a la seva dona per demanar-li que deixàs de llevar menjar als fills per enviar-l’hi. Li digué que el menjar mai no li arribava perquè se’l quedaven els vigilants”.

El 1942 Caballero va poder sortir de Sa Colònia amb 43 anys acabats de fer. “Morí –diu el net– al cap de dues setmanes fruit d’una mala alimentació i d’una mala higiene després d’haver passat vuit anys entre reixes. Ves a saber si també patí tortures. En retrobar-se amb la família, ell ja sabia que li quedava poc temps. Un dia reuní els tres fills i els recordà els quatre valors que havien de regir les seves vides: anar ben vestits per ser dignes d’entrar a casa d’altri, estudiar, respectar els padrins i la mare i estimar-se entre ells”.

Suïcidis

Hi hagué altres carabiners que, abans de patir la pena de la presó, s’estimaren més suïcidar-se. Fou el cas de Fausto Fito Gómez. El 23 de juliol de 1936, estant a s’Arracó (Andratx) amb el seu company Felipe Cabrera Rodríguez, s’assabentà de l’arribada de tropes feixistes. Ambdós decidiren refugiar-se a la muntanya fins que la situació s’aclarís. Llavors s’activà una operació de recerca i captura contra ells. Davant tanta pressió, al cap d’uns dies Cabrera decidí lliurar-se. Fito, en canvi, s’hi negà i acabà llevant-se la vida. El mateix camí seguí Salvador Moreno Acuña. El 24 de juliol de 1936 se suïcidà decebut amb el resultat d’una reunió que hi havia hagut a Esporles entre la Guàrdia Civil i Carabiners per decidir el posicionament del cos davant l’aixecament militar.

Els pobles on els carabiners oferiren més resistència foren sa Pobla, Manacor, Sóller i Pollença. El 20 de juliol de 1936, defensant l’estació radiotelegràfica del far de Muleta (port de Sóller), hi havia Manuel Braulio i José Gil. No dubtaren a obrir foc en arribar de Palma l’escamot feixista de Jinetes de Alcalá. En mataren l’oficial Javier Lizasoaín. Com a represàlia, serien jutjats i afusellats. El 2015, en compliment de la Llei de memòria històrica, fou retirada la creu que hi havia a l’indret en record de Lizasoaín. A Pollença, un altre carabiner condemnat a mort fou el sergent Rafael Arrabal Ruiz, que es negà a lliurar les armes.

Purga

Eduardo Calviño Díaz, pare de l’historiador Cels Calviño Andreu, forma part del 75 per cent de carabiners que a les Balears donaren suport al cop d’estat. “El 1935, a 24 anys –diu–, aterrà a Mallorca procedent de Galícia. El destinaren a l’Arenal. No tingué més remei que acatar les ordres dels seus superiors. El 16 d’agost de 1936 l’enviaren a Portocristo per aturar el desembarcament de les tropes republicanes del capità Bayo. Només s’hi va estar, però, dos dies. El desplaçaren fins a Llucmajor perquè pensaven que hi hauria un altre desembarcament al sud de l’illa”. Els homes de Bayo recularen al cap de tres setmanes. “Si hagués estat un exèrcit disciplinat –em digué mon pare–, haurien arribat a Palma en dos dies”.

En aquella expedició fallida hi havia carabiners mallorquins que, en esclatar la Guerra Civil, havien partit en vaixell fins a Menorca –fou l’única illa que es mantingué fidel a la República fins al final del conflicte. Altres havien arribat a Catalunya, on s’integraren a l’exèrcit republicà. “En acabar el conflicte –apunta Calviño–, tots els qui havien fugit foren obligats a reincorporar-se a la seva antiga destinació. Llavors se’ls jutjà. Alguns patiren condemnes de cadena perpètua. Tanmateix, a partir de 1940, molts quedaren en llibertat ja que la dictadura, davant la superpoblació de les presons, les començà a descongestionar”. El 1940 els carabiners passaren a formar part de la Guàrdia Civil. “S’adoptà aquella mesura –conclou l’investigador– per liquidar un cos que havia estat molt prorepublicà. Es demanaren informes d’aquells que, abans de la guerra, freqüentaven cafès d’esquerres. Els qui foren purgats s’hagueren de dedicar a altres feines”.