Carla Simón: “‘Alcarràs’? El més fort que m’ha passat ha estat tenir un fill”

BarcelonaTrepidant. Així defineix Carla Simón (Barcelona, 1986) l’any que tot just acaba. Al febrer va guanyar l’Ós d’Or a la Berlinale, va convertir-se en mare al juny i ha tancat el 2022 amb la cursa pels Oscars, on finalment Alcarràs no serà una de les cintes nominada a millor pel·lícula estrangera.

“Han passat moltes coses d’un nivell emocional molt alt en poc temps. Però tenir un fill és tan fort que t’obliga a tocar de peus a terra i relativitzar-ho tot”. De fet, considera que ha estat una sort haver viscut l’estrena de la pel·lícula i la maternitat alhora, perquè l’èxit, apunta, et pot fer perdre la perspectiva. “Crec que s’ha de vigilar especialment durant les promocions. Et pot semblar que estàs fent una cosa molt important. I no, no estem salvant vides. Només estem fent cine”. Tot i que després afegeix que sempre explica històries amb l’esperança d’aportar un granet de sorra que pugui servir per canviar coses.

Amb la seva última pel·lícula, Alcarràs, s’ha convertit en la primera cineasta catalana que obté el màxim guardó de la Berlinale, i ho ha fet, a més, amb una pel·lícula en català. “Quan vaig arribar a Berlín em preguntaven: «I si guanyes?» I jo pensava: «Però com hem de guanyar l’Ós?» I després t’hi trobes i ho vius amb normalitat”.

Les primeres 48 hores després del triomf les recorda com una entrevista constant, sense poder ser conscient del que realment passava. “Fins que vam arribar a Barcelona i vam pujar a un taxi i ens van preguntar: «Sou els de l’Ós, no?» Allà em vaig adonar que efectivament érem nosaltres”. El guardó és importantíssim, però afirma que quan ho vius des de dins tot és més senzill, “especialment en un món com el cine, on hi ha molt de brilli brilli”. “Al final jo soc la mateixa persona que abans”, afegeix.

Un moment com aquest pot semblar insuperable, però res és comparable al que Simón va viure quatre mesos després, el 17 de juny. “Si he d’escollir un moment, evidentment és aquest”. És el dia que va néixer el seu fill Manel. “És inexplicable si no ho vius –afirma–. Tinc una sensació de plenitud que m’ha sorprès, que no sabia que existia d’aquesta manera i que té molt a veure amb oblidar-se d’un mateix i deixar de pensar el que et ve de gust tota l’estona”. Aquesta és la part bonica.

La lactància

Però diu que n’hi ha una de molt més complexa i silenciada: la vulnerabilitat que va sentir després de parir i els problemes amb la lactància. “És una cosa complexa i gens intuïtiva. Ho has de voler, has d’aprendre’n, has de tenir paciència. Vaig trigar dos mesos i mig perquè funcionés bé”. Parla també de les pors. De la desestabilització hormonal. “Tornaria a passar per això 10.000 vegades. Però d’aquests aspectes no en parlem prou”.

Ara el gran repte és la conciliació. “El que més li demano al 2023 és espai creatiu. Poder arribar a tenir el silenci mental que es necessita per escriure”. El que ja ha hagut de fer és compaginar la maternitat amb la promoció. Ha viatjat tres vegades als Estats Units amb el fill de pocs mesos per promocionar Alcarràs als Oscars. Finalment, no serà necessari agafar l’avió una quarta vegada perquè la pel·lícula ha quedat descartada com a millor cinta estrangera. No se sabia encara en el moment que vam tenir la conversa. Es va fer oficial poques hores després. Però ja ens deia aleshores que no havia pensat en el vestit ni el viatge perquè ho veia molt lluny. “Seria una aventura més. I significaria projecció, però si no ho vivim no passa res, perquè continuarem fent cine”. I quina sort que tenim que en faci.