El Carladès: del Regne de Mallorca a Mònaco

PalmaCarlat és un encisador poble de devers 300 habitants amb teulades de pissarra que recorda l’aldea d’Astèrix i forma part del Carladès. S’ha agermanat amb Bruni, a Itàlia, en honor de Carla Bruni, per atreure el turisme. Però amb la història que té hauria de bastar per fer-ho. A la seva esplanada volcànica s’alçà, diuen, la major fortalesa del sud de França; i s’hi passejava la reina Margot d’Alexandre Dumas, senyora de Bearn. Ara pertany als prínceps de Mònaco. Però el Carladès formà part del Regne de Mallorca fins que Jaume III el va vendre a França el 1349: la seva comtessa actual és Gabriela, de cinc anys, filla d’Albert II de Mònaco, petit estat que celebra aquest dijous, dia 19, la seva festa nacional.

Situat a Arvèrnia, a Occitània, ara forma part administrativament del departament francès de Cantal. Havia estat un dels molts territoris de les terres d’Oc sota el domini dels comtes de Barcelona, transformats -a més- en reis d’Aragó cap al segle XI. Dolça de Provença aportà com a dot aquest i d’altres dominis al seu home, Ramon Berenguer III. Foren pares de Ramon Berenguer IV, besavi de Jaume I.

El Carladès va anar a parar al lot que el Conqueridor destinà al seu segon fill, Jaume II. Per això el breu Regne de Mallorca (1276-1343) incloïa les Illes, el Rosselló i Catalunya Nord, Montpeller amb l’Omeladès i aquell bocí d’Arvèrnia. El Carladès era el fragment més remot i desconnectat de tot el regne. I justament per això, comenten els medievalistes Lluís Tudela i Jordi Maíz, la seva sobirania devia ser poc consistent. La distància va fer que les iniciatives i mesures dels reis mallorquins “no tinguessin l’efectivitat” de la resta de territoris, apunta Tudela.

Despullat de les Illes i del Rosselló pel seu parent Pere d’Aragó, de qui era vassall i que l’havia acusat de traïció i de planejar assassinar-lo, Jaume III, desesperat, va vendre al rei de França les poques possessions que li restaven. Pretenia reclutar un exèrcit i reconquerir Mallorca. I ho va intentar, a la batalla de Llucmajor, on va morir i perdre. El 1349 el Carladès s’incorporà a la monarquia francesa fins que Lluís XIII, el 1643, el cedí a Honorat II, príncep de Mònaco.

A partir de llavors Carlat es va oblidar d’aquella etapa: no en queda cap referència al Regne de Mallorca. La crònica de Jean-Baptiste de Ribier tan sols fa una breu menció als reis d’Aragó i comtes de Barcelona. A diferència de la resta de territoris, tampoc no s’ha retrobat amb la resta dels vells dominis a l’euroregió Pirineus-Mediterrània: el Carladès no forma part ara de la regió administrativa francesa d’Occitània, que forma l’euroregió amb Catalunya i les Balears. Ara és dins la regió d’Arvèrnia-Rhone-Alps. A Palma hi queda un record: un carrer travesser de Bonaire, que du el nom d’aquesta comarca perduda.

Un Grimaldi, comte de Bunyola

Els nous senyors del Carladès, els Grimaldi, eren genovesos i provenien d’un tal Grimaldo. El seu fill, Lanfranco, sembla que fou pirata. L’historiador Alfonso Ceballos conta que el 1297 Francesco Grimaldi, de malnom Malizia, s’apoderà de la fortalesa roquera de Mònaco al capdavant d’un escamot de guerrers disfressats de frares franciscans, i d’aquí que a l’escut del petit estat hi figurin dos personatges vestits d’aquesta manera. El domini de la dinastia, amb breus parèntesis per vaivens polítics i bèl·lics, s’ha perllongat set segles, fins a l’actual cap d’estat, Albert II.

Segons l’investigador Gabriel Llompart, Luciano Grimaldi “va rondar la costa de Mallorca el 1349, duent com a viatger el rei Jaume III”, gràcies als doblers obtinguts de la venda del Carladès i la resta dels darrers dominis que li quedaven. Ceballos assegura que fou el senyor de Mònaco, Carlo Grimaldi, qui acompanyà el monarca en la seva expedició fracassada i que per aquesta ajuda “va rebre del monarca els senyorius de Sóller amb tota la seva vall, i de la ciutat fortificada d’Alcúdia, ambdós amb títol de baró”, a més del de comte de Bunyola. Òbviament tot això va quedar en paper banyat quan Jaume III va perdre la guerra i la vida.

Els Grimaldi gravitaren entre els seus poderosos veïns: França, la monarquia hispànica i els Savoia (futurs reis d’Itàlia). Honorat II, que incorporà el Carladès als seus dominis, fou també el primer que adoptà el títol de príncep i col·locà definitivament Mònaco sota l’esfera gal·la. De fet, aquest petit estat s’incorporaria a la República Francesa, si es donàs el cas que la dinastia no disposàs d’hereu. La Revolució del 1789 interrompé la seva independència, fins que amb la restauració dels Borbons fou tornat al seu príncep, Honorat IV.

Alguns dels sobirans monegascos foren personatges prou curiosos. Florestan I -ja el nom és tot un poema-, a mitjan segle XIX, heretà el títol del seu germà gran, Honorat V. Però la seva vocació era d’actor: ho havia estat al teatre Ambigu-Comique, a París. També es casà amb una actriu, Caroline Gibert, i establí així un precedent per a les noces del seu descendent Rainier III amb l’estrella de Hollywood Grace Kelly. El successor de Florestan I, Carles III, fou un personatge clau de la història del petit país. El 1860, la cessió de la veïna Niça a França per part del Piemont deixava Mònaco completament rodejat de territori francès. L’any següent, signava un tractat amb Napoleó III -el suposat amant de Xima de Bearn, segons Villalonga-, pel qual perdia Menton i Roquebrune, el 80% del seu territori, però garantia la independència de la resta. Montecarlo, la meca del joc, es batejà en honor seu.

El fill de Carles III, Albert I, sentia passió per la ciència i per la navegació, i destacà per les seves contribucions a l’oceanografia. Segons el periodista Matías Vallés, visità Mallorca el setembre del 1909. El seu fill, Lluís II, es trobà amb un problema successori: no tenia hereu legítim. Així que va reconèixer la seva filla natural Charlotte, que va ser mare del príncep Rainier i padrina del príncep actual.

Dels dos fills bessons d’Albert II, el nin, el batejaren Jacques (Jaume), un nom que no utilitzava la família Grimaldi des del segle XVIII. És l’hereu, per la preferència dels homes sobre les dones a la vigent norma successòria; mentre que la nina, Gabriela, ostenta el títol de comtessa de Carladès, com han fet altres membres de la família. El seu padrí, Rainier, va fer servir el pseudònim Louis Carladès quan es va inscriure a la Volta Automobilística a França. El 2014, Albert i la seva dona, Charlene, visitaren Carlat i el príncep es retratà mostrant una vella fotografia de l’estada allà de la seva padrina, la princesa Charlotte, més d’un segle abans. La vila, que ignora olímpicament els reis de Mallorca, sent, en canvi, veneració pels sobirans monegascos.

La senyora desterrada de Bearn

Entre final de l’Edat Mitjana i el començament de la Moderna, Carlat va pertànyer a una de les grans famílies franceses, els Armagnac, embolicats en les guerres civils, segons la crònica de Ribier. I després a una branca dels Borbó, de sang reial. La princesa Margarita de Valois, esposa d’Enric de Borbó, rei de Navarra i senyor de Bearn, quedà reclosa a Carlat un any, del 1585 al 1586: allà unes escales excavades a la roca volcànica encara duen el seu nom. La coneguda com a reina Margot de la novel·la d’Alexandre Dumas i de la pel·lícula de Patrice Chéreau -on la va interpretar Isabelle Adjani- va haver d’anul·lar el seu matrimoni, ja que el seu home es va convertir el 1589 en rei de França -Enric IV- i necessitava casar-se de nou per engendrar un hereu. Fou també Enric IV qui ordenà que la colossal fortalesa de Carlat fos arrasada del tot per evitar que es pogués fer servir en revoltes contra la corona. A l’Oficina de Turisme pot contemplar-se’n una maqueta, que dona una idea de les seves proporcions.

Tot i la bellesa del seu paisatge i de les seves construccions -hi destaca l’església de Sant Avit, a la vorera de la carretera, que va fer erigir a començament del XVI Anne de Valois, filla de Lluís XI i regent de França-, Carlat no era tan conegut ni visitat com, probablement, mereixia. D’aquí que, cap al 2009, el llavors batle, Alain Cousin, proposàs una manera de fer-lo popular: vincular-lo a Carla Bruni, model, actriu i cantant, i que en aquell moment acaparava la premsa del cor perquè s’havia casat amb l’aleshores president francès, Nicolas Sarkozy. Així que Carlat es va agermanar amb la localitat italiana de Bruni, com proclama un cartell a l’entrada del poble. Potser presumir dels seus vincles històrics amb un dels llocs més turístics del món -les Balears- també hauria estat una bona manera de fer-se publicitat.