Carles Capdevila: “Els docents són artesans; poden fer meravelles amb el que tenen a les mans”

PalmaL’optimisme de Carles Capdevila s’encomana. Fa un parell de mesos, en començar el tractament per un càncer, va deixar la direcció del diari ARA (del qual ara és el director fundador) i va canviar relativament de vida. Es troba bé i amb força, i entre l’article diari, entrevistes setmanals, conferències i presentacions, es dedica més que mai a un dels àmbits que més li interessen i que més satisfaccions li ha donat: l’educació. Qui és premi Marta Mata 2015 i també recent Ciutat de Barcelona, va publicar a mitjan desembre el llibre Educar millor: onze converses per acompanyar famílies i mestres, i ja se n’han fet quatre edicions. Avui i demà es pot adquirir juntament amb l’ARA Balears, i el proper dimecres, 9 de març, al teatre sindical de CCOO, el mateix Capdevila el presentarà i signarà a Palma (a les 20 h), després d’oferir una conferència a la UIB.

Què és per vós i què ha suposat aquest Educar millor?

Fa molts anys que estic interessat en l’educació. En els darrers anys, he conegut uns 150 experts en educació i Educar millor és una selecció d’onze converses amb onze experts, d’entre totes les que he mantingut. He triat aquests onze personatges i no uns altres perquè no són gent dogmàtica, no et volen donar lliçons, no acomplexen els pares, sinó que, com diu el subtítol, són dels que acompanyen les famílies i els mestres amb idees, cosa que valoro especialment. Les idees sempre són millors que el mètode. I aquests experts ens donen idees perquè hi pensem i perquè les facem servir en el moment que les necessitem.

Què destacaríeu del que heu après d’aquests experts?

Per poder conciliar o complementar el meu treball i la vida familiar (tinc quatre fills) he portat l’educació a la feina i m’he acostat a experts. Dels onze que hi ha en aquest llibre, destacaria la psicòloga Carme Thió, que m’ha companyat sempre; és una professional que et tranquil·litza, que desdramatitza i que posa molt sentit comú al fet d’educar. De Jaume Cela valoro que és dels mestres que saben que és essencial confiar en l’alumne i estar al seu costat, i es deixa la vida per fer-ho. He après de la valentia del pedagog Jaume Funes, que defensa els alumnes, els ajuda i els fa pensar, se’n fa amic però també sap ser dur quan ha de ser-ho. D’Eva Bach, experta en educació emocional, m’agrada la seva manera d’explicar que tenir por està bé, a més del pensament que els pares no han de ser apagafocs ni jutges, i en canvi ser un poc més poetes. Per la seva banda, Maria Jesús Comellas transmet serenor, i la seva idea de l’educació es troba a un punt mitjà entre el conductisme i l’afectuositat. És dir al fill que no farà el que vol i que és hora d’anar a dormir, però que l’acompanyaràs, hi parlaràs i li donaràs afecte. I per no estendre’m, també he après de Gregorio Luri que cal protegir l’escola i no exigir-li que s’inventi cada dia.

Seguint amb el títol del llibre, quina és la millor manera d’educar? Hi ha una fórmula?

Per educar millor no hi ha una fórmula, però sí que hi ha una actitud. Hem d’educar amb alegria. L’humor i la responsabilitat es complementen molt bé per afrontar l’educació. Els nins es mereixen pares emocionalment estables; si els pares estan angoixats o no tenen criteri, descol·loquen els fills. Hem de ser capaços de donar amor incondicional però també un criteri clar, que espavilin i no sobreprotegir-los. En tot cas, hem de saber que no hi ha pares perfectes. Així que, com a pare o com a mare, relaxa’t i vés fent.

Parlau molt dels pares, quin és el paper dels docents en l’educació?

El docent és molt important. Com a pares, com a societat, hem de defensar-los, estimar-los, agrair-los la tasca que fan i també exigir-los. Estan obligats a viure la professió amb una autèntica vocació. Han de ser optimistes i creure en els fills que els confiam. Els necessitem animats. Els docents són artesans perquè poden fer meravelles amb el que tenen a les seves mans. Al marge de les lleis hostils, dels problemes amb els quals també han de lluitar, quan tenen els nens davant, els han de formar i educar. Insisteixo amb la necessitat que estiguin animats. Per això dic que no em preocupen tant les lleis com el desànim que problemes com aquests poden infligir en els docents.

Hi ha diferències evidents entre la tasca d’educar i la d’ensenyar. On posaríeu l’accent en una escola?

Confonem molt la formació amb l’educació. A les famílies ens correspon educar; als docents, educar i formar. Diria més, l’escola ha de formar aprenents permanents. Ha de donar confiança als alumnes perquè siguin responsables. A mi m’agrada repetir la frase d’Umberto Ecco: “Nosaltres som el que els pares ens ensenyaren quan no ens ensenyaven res”. Els pares hem de gaudir del fet d’educar. I entre tots hem de fer nens autònoms, que tinguin autoestima, que tinguin il·lusions, tot i que els hem d’ensenyar que moltes d’aquestes il·lusions no es compliran però que algunes sí. Hem de deixar que els passin coses, que s’equivoquin, que caiguin i que aprofitin i aprofitem cada error per aprendre.

Vós que educau quatre fills, què diríeu a aquelles persones que asseguren que no estan preparades per educar un fill?

Jo no en faig militància, de tenir fills. Trobo que és molt intel·ligent decidir no tenir-ne. El que sí que sé és que tothom que en té acaba apassionant-se del procés d’acompanyar el creixement d’un fill. Nosaltres decidírem ser una família nombrosa, ens divertim més i també ens discutim. Jo l’única cosa que trobo és que si t’agraden els nens i els has volgut tenir, perquè ningú no t’hi obliga, no tens dret a passar-te la vida queixant-te. Si els has volgut tenir, afronta-ho amb alegria. El bon rotllo s’encomana, i això és molt important en l’educació.

Els padrins solen dir que no els correspon educar els néts, que això és cosa dels pares i que ells els poden malcriar. Què en pensau?

Que els avis tenen raó, que no és la seva tasca educar, excepte que per les raons que sigui els hagi tocat cuidar dels néts cada dia. En tot cas, dues coses: als avis els hem d’estar molt agraïts per aquesta feina de substitució tan important que fan. D’altra banda, els hem d’ajudar perquè puguin fer més d’avis, transmetent experiència, contant la seva vida als néts, i que no facin tant d’acompanyadors a l’escola o a les classes de tennis. Donar amor ja és una manera d’educar. Els avis solen tenir més temps i paciència per explicar el que saben. És bo que els fills entenguin el valor de l’experiència.

La vostra conferència ‘Educar amb humor’ s’ha convertit en un fenomen viral, amb més d’1,6 visualitzacions en un sol canal.

M’ha canviat la vida. En cert sentit m’ha sorprès, però també és cert que molta gent trobava a faltar una veu desdramatitzadora. En aquests moments, tot i el càncer, en haver deixat la direcció de l’ARA, puc fer una feina més tranquil·la. Rebo molt d’afecte i arribo a casa amb la moral més alta.

Quin paper tenen els mitjans de comunicació en l’educació?

Els mitjans de comunicació avui són comunitats de lectors, persones amb les quals tenim un deure que va molt més enllà d’informar-los de les notícies que es produeixen. A l’ARA i també a l’ARA Balears en som molt conscients i no només parlem d’educació, sinó que intentem contribuir en l’educació de la societat. El periodisme ha de tenir bona intenció, no sols hem de denunciar i contar els problemes que hi ha, sinó que hem d’intentar aportar solucions. Hem de ser respectuosos, hem d’evitar perjudicar. Els mitjans de comunicació tenim l’obligació de ser educats, hem de contribuir a arreglar el món, acompanyar els docents, les famílies, les persones, fer un acompanyament intel·lectual. Hem de donar cultura i eines per arreglar el món. I sens dubte, l’educació és la millor eina per arreglar el món.