Carles Tamayo: "És interessant veure com un abusador sexual es converteix en la presa"

BarcelonaCarles Tamayo (Masnou, 1995) té més de 710.000 subscriptors a YouTube i més de 187.000 seguidors a Instagram. És, sens dubte, un influencer. A càmera sempre se'l veu amb una gorra vermella del revés, una samarreta blanca i una camisa de quadres. És el seu uniforme de feina, que l'ajuda a definir el personatge amb què s'ha fet famós: un investigador inquisitiu que parla directament a càmera i destapa sectes, estafes, pseudociències i tota mena de fraus. Però aquest personatge no s'allunya gaire de com és ell en realitat: un home jove amb molta curiositat a qui el cervell li va tan de pressa com parla i que ha aconseguit fer-se el seu propi camí. 

Tamayo –gairebé tots els que el coneixem ens hi dirigim pel cognom– no va estudiar periodisme, va estudiar cinema a l'Escac i, tot i que durant una temporada ho va intentar, tampoc treballa en un mitjà de comunicació convencional. Però molts dels vídeos que publica són autèntics reportatges de denúncia. Amb un d'aquests reportatges ha fet el salt a les plataformes: Cómo cazar a un monstruo, sobre un pederasta del Masnou que va actuar durant dècades amb impunitat s'acaba d'estrenar a Prime Video. És un relat que no s'ajusta gens als formats del periodisme convencional, però que et manté enganxat a la pantalla i no deixa de ser periodisme d'investigació.  

Com s'han pres el documental al teu poble, al Masnou?

— Quan ja havia sortit el tràiler un dia em vaig trobar una dona pel poble i em va dir: "Tu ets el que ha fet el documental del Lluís?" Em pensava que em felicitaria o que em diria "quines ganes de veure'l". Però, de cop, em diu: "El Lluís això no s'ho mereixia". El Lluís tenia molta gent enganyada, incloent-m'hi a mi i a la meva família. Al documental es veu la cara B del Lluís, que jo realment desconeixia.

Lluís Gros, que duia el cinema la Calàndria del Masnou, és el protagonista del documental. El coneixes des que tenies 16 anys: mai vas sospitar res?

— No. Un abusador sexual no s'identifica pel look que té. Se saben infiltrar molt bé a la societat. El coneixien els meus pares, els meus avis, la meva germana. Jo hi anava cada dos per tres a veure pel·lícules, com la resta del poble. Ens tenia enganyats a tots. Vaig descobrir qui era el Lluís en els set mesos que vaig estar gravant el documental. Abans, la imatge que en tenia era una construcció fictícia que ell havia creat per poder captar menors de manera més fàcil.

Un dia es va posar en contacte amb tu perquè l'havien condemnat a 23 anys i 8 mesos de presó per pederasta. Pretenia que l'entrevistessis.

— A finals del 2019 va sortir als mitjans que havia abusat sexualment de diversos nois i que ja hi havia una sentència. I em va trucar per demanar-me que li fes una entrevista. La sentència ferma va sortir a finals del 2021 i llavors va insistir-hi. Quedo amb ell quan ja fa més d'un mes que la sentència és ferma, però veig que la seva idea és blanquejar-se, i li dic: "T'has equivocat, jo no utilitzaré el meu canal de YouTube per dir bondats d'un tioque ha comès aquestes atrocitats". Quan tornem a quedar vol que investigui el seu cas i l'aviso: "Hi ha dues opcions, que descobreixi que ets culpable o que ets innocent, n'ets conscient?" I diu que sí. 

Mentre fas el documental passen més de set mesos: la sentència és ferma i ell continua lliure.

— No sé la raó per la qual està lliure, si això és habitual o no, però és cert que hi ha una sentència ferma i, en teoria, hauria d'entrar a la presó. I són set mesos i escaig en què fa autèntiques bogeries.

Està en contacte amb adolescents.

— Un dia rep una trucada i es posa a parlar com si tingués 15 anys. Diu coses com "eiiii, què passa" i fa comentaris molt fora de lloc. Això m'impacta perquè parla amb uns xavals que diuen que són estudiants de batxillerat i ell sembla que estigui fent de professor, però no para de fer comentaris sexuals. 

Acaba establint una relació de confiança amb tu. També et parla dels seus plans de fugida i del seu testaferro. En certa manera, no et senties com un traïdor?

— No, en cap moment hi ha res gravat amb càmera oculta. És conscient tota l'estona que estic gravant. Amb la trucada dels menors, per exemple, faig un primer pla seu i després faig un pla de detall del mòbil. Però ell no pensa que estigui fent res mal fet. Com quan va sortir aquell polític del PP cantant una cançó sobre una violació a una menor, tampoc pensava que estigués fent res mal fet i per això ho va fer davant d'una audiència. 

El que segur que no s'espera quan estableix aquesta relació de confiança amb tu, i perdó perquè faré un espòiler, és que acabis fent que el detinguin.

— La cosa interessant del documental també és veure com un abusador sexual, que intenta aprofitar-se de la vulnerabilitat de les persones, es converteix en la presa. Crec que no s'ho esperava. Se sentia impune perquè durant tota la seva vida havia fet el que li havia donat la gana. És un perill per a la societat i ha de ser a la presó, però per què no hi era?

Què en penses, ara, de l'eficàcia policial i sobretot judicial?

— El documental no va sobre abusos sexuals, sinó sobre la impunitat. Hi ha moltíssims petits errors que fan que arribi lliure als 74 anys. Hi ha alguna cosa en el sistema que falla si fa quaranta anys ja es va fer una comissió d'investigació a una escola i no va passar res. I com pot ser que el procés judicial duri més d'una dècada? Aquests nois van denunciar amb 15 o 16 anys i el cas s'ha tancat quan ja en tenen 25 o 26. Llavors surt la sentència ferma i no entra a la presó. I el dia de la detenció és un esperpent brutal. Vaig estar molt nerviós aquest dia, tremolava. 

No t'esperaves que series tu el que hauries de fer el que vas acabar fent.

— És difícil parlar-ne sense fer un espòiler. Al documental els dos policies fan el que han de fer, més del que havien de fer. Ells són allà representant un sistema que ha fallat, però fan molt més del que haurien fet potser uns altres policies.

El periodisme, una de les coses que fa és precisament denunciar errors del sistema. Et consideres periodista?

— És un debat molt estèril. Sí que em considero periodista, però si algú em diu "No, tu no ets periodista, ets un youtuber", doncs diré "OK, no passa res". Potser el teu criteri és que per ser periodista has d'haver estudiat periodisme: jo he estudiat cine. I dins d'aquest criteri de periodista no hi entro. Però ens donem la mà i tothom content. 

Et vas preparar d'alguna manera per tractar amb les víctimes?

— Això em preocupava i em vaig assessorar molt. Primer amb l'Albert Llimós, d'aquí del diari ARA, sobre com acreditar tot el que deien els afectats. I també vaig parlar amb el Gonzo, el presentador de Salvados, perquè volia saber com era entrevistar persones que coneixies i ell ho havia fet. 

Era un tema complicat i el vas tractar amb sensibilitat.

— M'agrada que ho diguis perquè ho hem intentat de manera conscient. Ens vam marcar línies vermelles. Tot s'ensenyava als afectats i ells decidien si alguna cosa es treia, i no es negociava. Si ells deien: "No, aquesta declaració meva que hem filmat no pot sortir", doncs es treia. Si a l'última hora un afectat deia que no volia sortir, es treia. No es negociava. I per això també vaig demanar ser productor executiu. Perquè així tampoc m'havia de fiar d'un productor executiu que no coneixia. 

Alguns dels millors moments del documental són quan demanes plans de recurs a Lluís Gros, o li demanes que es presenti.

— Està condemnat a més de 23 anys de presó, òbviament sap què ha fet, i tot i això el tio, amb el seu característic narcisisme, em demana un documental. I intento demostrar com és de ridícul. Comencem a gravar, que és el que ell realment vol, i quan dic acció ell creix. Li dic: "Vinga, ara presenta't a càmera". I també veus com s'estarrufa. 

Al documental hi té molt de pes el català i no és habitual en les produccions pròpies de Prime Video, perquè el català no s'ha doblat, s'ha subtitulat. 

— N'estic molt orgullós perquè en cap moment ha estat un debat al llarg dels mesos que he treballat amb Bambú i amb Prime Video. Mai s'ha vist com un problema. S'ha tractat tot des de la normalitat. L'Ariadna que treballa amb mi és de Galícia i parla en castellà. El Lluís parla en català. I els afectats parlen com se senten més còmodes. Sabem la realitat que vivim i em preguntava si algú es queixaria pel català, però ha estat pràcticament res. Sempre hi ha els quatre fatxes de torn, però ha estat irrisori. I ara és al top2 de Prime Video. És un dels documentals més vistos d'Espanya i pràcticament el 50% és en català.

El teu primer tema d'investigació que es va fer viral va ser la infiltració a l'Església Palmariana. Com vas acabar allà dins?

— Per una sèrie de casualitats. Corria per Sevilla gravant un altre reportatge i em van dir que hi havia una secta. No sabia què era una secta, em pensava que era cosa de gent que anava amb túniques blanques i ballava al voltant del foc. Quan vaig tornar a casa vaig començar a buscar informació sobre l'Església Palmariana i acabaven d'obrir una pàgina web. Crec que vaig ser el primer que devia escriure'ls un correu. Els deia que m'agradaria conèixer-los i vam quedar. Primer volia veure què comentaven a nivell ideològic, per a mi el tema sectari era secundari. Però quan hi vaig entrar vaig veure que intentaven controlar el meu entorn, descobrir les meves creences, com em vestia... vaig començar a entendre per què era una secta. 

Estafadors, gurus de sectes... fins ara has demostrat predilecció pels encantadors de serps. El Lluís no deixa de ser-ne un. Per què t'atreuen aquesta mena de personatges?

— La gent que menteix m'agrada molt. La típica frase que es pilla abans un mentider que un coix és veritat. El Lluís m'intentava enganyar, però era molt fàcil descobrir que mentia i que es retratés sol davant de càmera. És com el típic personatge de les pel·lícules del germans Coen. Ells mateixos són els seus propis antagonistes. 

N'has sabut res més, de Lluís Gros? 

— No. De vegades penso que m'agradaria poder tenir-hi una conversa civilitzada, quedar amb ell per parlar i veure si ha recapacitat. El documental sobretot vol intentar aconseguir que el Lluís demani perdó, perquè és el que tots els afectats demanen davant de càmera. Però ara no diré si això passa o no.