Carlos Martín: “No valen les excuses per no acollir qui té tanta necessitat de migrar”

PalmaCom a mariner mercant i després de 25 anys de treballar en salvament marítim, sap molt bé que, a la mar, no es deixa abandonat ningú que estigui en perill. Carlos Martín, des que es va jubilar, va decidir dedicar el seu temps a les persones migrants que arriben a les Balears i contribuir a donar solucions al drama humanitari. Portaveu de la platafoma Les Balears Acollim -entitat que ja reuneix 28 associacions-, coordinador de Refugees Welcome a les Illes i membre d’Amnistia Internacional, reconeix la complexitat del problema, però per damunt de tot posa els drets humans.

Per què vàreu decidir dirigir el vostre activisme al problema de les persones migrants?

Feia quinze anys que col·laborava amb Amnistia Internacional i el tema dels migrants sempre havia estat central entre les meves preocupacions. Quan vaig disposar de temps i d’autonomia, entenia que era necessari concentrar l’atenció en aquesta problemàtica, perquè ens hi estam jugant el marc de convivència establert i fins i tot la mateixa democràcia. L’escala de valors que era en els fonaments de la Unió Europea i que crèiem assegurada, veim que s’està perdent.

Què és allò que més us dol en veure arribar una pastera?

En primer lloc, la situació de totes i cadascuna de les persones que hi arriben. Però també, i especialment, em dol que es banalitzi el patiment de les persones, la banalització del mal, que deia Hannah Arendt. Això ens porta a una total deshumanització. S’han establert unes regles de joc del tot inhumanes.

Quines haurien de ser les regles?

Som mariner mercant de professió. I a la mar, el que no es posa mai en dubte és que ens hem d’ajudar tots. Que hi hagi persones amb molta responsabilitat que posin en dubte o que neguin l’ajuda és gravíssim. No valen les excuses per no acollir qui té tanta necessitat de migrar. Ha fet cinc anys de la mort del nin Alan Kurdi, trobat a la platja a Turquia. Aquella història ens va commoure molt a tots, ens vàrem demanar com ho podem permetre, però el fet és que, cinc anys després, les respostes d’Europa van en direcció contrària. Per no acollir se cerquen excuses que ens avergonyeixen i ens indignen. És pervers passar la pilota a estats que no tenen com a prioritària la defensa dels drets humans. I nosaltres estam donant diners perquè un altre faci les feines de manera bruta, malgrat que les hauríem de fer nosaltres des dels principis inqüestionables dels drets humans. Però, en lloc d’això, de la UE veim mesures repressives i tècniques de control migratori que posen en risc la vida de milers de persones.

Permeteu-me que hi posi un interrogant: les Balears acollim?

Diria que, en general, aquí hi ha una bona resposta. Les institucions estan liderades per uns partits compromesos. Sabem que hi ha una base social d’activisme que vol treballar perquè l’acolliment sigui una realitat o s’hi vagi convertint. Podem acollir i fer-ho bé. Les Balears ara mateix tenim una especial sensibilitat per treballar d’una manera madura, responsable i constructiva. I la quantitat de persones que arriben és gestionable i assumible amb facilitat.

Però majoritàriament no es tradueix en acolliments. Per què no hi ha més gent que aculli?

Potser no saben com fer-ho perquè no s’han donat respostes clares, ni s’han posat i tampoc difós els mecanismes per fer-ho. El missatge que es trasllada és de complexitat; i ho és, una qüestió complexa, però es pot construir una resposta clara i eficaç. Ho hem de fer.

Els darrers anys, mentre hi ha més sensibilització i més col·lectius com els que representau, la ultradreta ha pres força a Europa i aquí amb el seu discurs xenòfob contra l’acolliment. Com ho percebeu?

El més trist és veure com es vol utilitzar un drama humà per treure’n rèdits polítics. El seu discurs és miserable i pervers: com poden dir que si no arribassin persones migrants aquí tindríem feina per a tothom? En tot cas, és una immensa minoria la que pensa d’aquesta manera tan brutal i indigna. La majoria de la societat és sensible, però està confosa i no sap quina és la solució més adient. Per això insistesc que el repte que tenen les institucions i l’activisme és donar respostes viables que, a més d’ajudar a qui ho necessita, ens dignifiquin com a persones i com a societat. Estam transmetent un missatge als nostres joves.

Què prioritzaríeu en aquest missatge?

És bàsic traslladar el missatge que són persones que pateixen, que no són subjectes criminals. Quan es mostren aquestes persones emmanillades per la Guàrdia Civil, se les criminalitza. N’hem de fer una gestió eficaç i digna. I hem d’exigir a les màximes autoritats que treballin en els països d’origen. Els estam explotant i espoliant. S’ha de revisar l’ statu quo de les relacions comercials per donar a aquests països la possibilitat de ser gestors de si mateixos.