Les cartes russes d'Oriol Junqueras des de la presó

A la presó, una de les activitats que més practicava, dia rere dia, era llegir i escriure. Fins i tot m’atrevia a recuperar velles lectures per fer-ne relectures, breus readaptacions i escrits a partir de les reflexions que jo recordava, malgrat les circumstàncies en què vaig viure en tots els centres penitenciaris i l’escassetat de recursos en un context de reclusió. 

En recuperar Txékhov, Puixkin i Tolstoi, vaig elaborar una sèrie de textos en format epistolar que vaig etiquetar com a “cartes russes”. Aquesta bateria de cartes, que en un principi haurien d’haver format part del meu darrer llibre, Contra l’adversitat, ara tinc el privilegi de veure-les publicades en un moment prou decisiu per a Europa. De fet, és molt difícil entendre la cultura europea actual sense les aportacions que la cultura, la literatura russa i els grans autors de la literatura russa han fet en temps passat.

D’entrada vull deixar clar el meu absolut rebuig i condemna a la guerra i a qualsevol conflicte armat. Permeteu-me dir que la guerra actual no és responsabilitat d’un poble. Rússia no pot ser considerada culpable impersonalment, com a ens; ni tan sols la majoria de la seva gent són culpables d’aquesta guerra.

I és amb motiu d’aquesta reflexió que m’ha semblat útil i bo recuperar un seguit de cartes que constitueixen un homenatge als grans autors de la literatura russa

(I) Córrer darrere un trineu

Benvolguda Tatiana,

El relat de Txékhov del qual et parlo avui es titula En el camí. Explica la història d’un noi i d’una noia que coincideixen, durant unes hores, en una sala d’una hostatgeria perduda enmig de l’estepa, en una crua nit d’hivern.

Al matí, en acomiadar-se, cap del dos no diu gairebé res. Ell l’ajuda a pujar en un trineu i es queda palplantat al seu costat, en silenci.

Quan els cavalls inicien la marxa, però, a ell li sembla que ella se’l mira, com si estigués a punt de dir-li alguna cosa. Aleshores, ell corre, per un instant, darrere del trineu, però “ella no li va dir res, es va limitar a mirar-lo a través de les llargues pestanyes, d’on ja penjaven petits flocs de neu...”

Tot just a continuació, en el darrer paràgraf del conte, Txékhov comparteix amb tots els lectors una reflexió universal que podeu aplicar a molts moments decisius de les vostres vides:

“¿La seva ànima sensible va saber entendre el significat d’aquella mirada o l’havia enganyat la imaginació? De sobte, va tenir la sensació que, si es trobessin dos o tres cops més, aquella noia li perdonaria els seus fracassos [...] i el seguiria sense preguntar, sense raonar... Durant una estona va estar-se immòbil mirant el rastre dels patins [del trineu] i dels cavalls. La neu li queia àvidament sobre el cap, la barba, les espatlles... Fins que les petjades van desaparèixer, i ell, cobert de neu, va semblar una roca blanca; els seus ulls, però, seguien cercant alguna cosa en els núvols de neu”.

Si algun cop, en els vostres estudis, en una oportunitat de feina, en una competició esportiva, en un projecte polític, en la vostra vida sentimental... o en qualsevol altre àmbit, teniu la sensació que heu de córrer darrere un trineu, feu-ho sense dubtar, perquè hi ha trineus que tenen el mal costum de no tornar a buscar-vos.

És per això que calia complir fins al final el nostre mandat democràtic i organitzar el referèndum de l’1 d’octubre del 2017. Només quan ets conseqüent amb les teves responsabilitats i n’assumeixes els costos amb orgull, et guanyes el dret a tornar-ho a intentar i a guanyar.

I justament és per això que guanyarem!

(II) La tempesta

Benvolguda Tatiana,

Acabo de rebre una carta amb el teu remitent. Te n’estic tant més agraït com inesperada em resulta. La nostra amistat -espero que em permetis anomenar-te amiga- va estroncar-se, almenys aparentment, ara fa uns quants anys, per raons que et són del tot alienes. De fet, opto per anomenar-te Tatiana per preservar el teu veritable nom i amb voluntat d’homenatjar una de les grans heroïnes de Puixkin. Doncs m’agradaria recordar-te que sempre he admirat el teu coneixement de la llengua i de la literatura russes i, a més, avui voldria parlar-te d’un relat d’aquest autor, titulat La tempesta. Un conte que, un dia ja molt llunyà, vam llegir en veu alta en una d’aquelles trobades, més o menys improvisades, que fèiem en aquell petit poble que tu estimes tant.

Suposo que ha estat el destí qui ha volgut que, justament fa un parell de setmanes, un rus de Bielorússia, amb qui jugo a escacs, el trobés a la biblioteca de la presó i em digués: “Té. Segur que t’agradarà!” Si aquest noi sempre té intuïcions tan brillants com aquesta, segur que la vida li somriurà quan surti en llibertat.

Avui n’he triat un fragment per compartir-lo amb tu i per animar-te a rellegir sencera aquesta petita novel·la.

Quan vam llegir-la per primera vegada, no arribàvem a la trentena, que precisament va ser l’edat en què Puixkin la va escriure. Així doncs, tant l’autor com els lectors encara teníem propera la tempestuosa adolescència de les nostres vides. En el seu cas, profundament marcada per la victòria russa contra Napoleó:

“La guerra, mentrestant, havia acabat amb glòria. Els regiments russos tornaven de l’estranger i el poble els rebia amb entusiasme [...]. Els oficials que havien començat la campanya quan eren poc més que uns adolescents retornaven com a homes experimentats en molts combats i plens de condecoracions. Els soldats parlaven sempre amb alegria i, sovint, intercalaven paraules franceses i alemanyes en les seves converses. Quins temps tan inoblidables! Temps de glòria i entusiasme! Amb quina emoció i amb quina força bategaven els cors russos en sentir la paraula pàtria! Que dolces les llàgrimes dels retrobaments! Que unànimes els sentiments d’orgull nacional i d’amor cap al tsar! I quins moments per a ell!

[...] Les dones, les dones russes eren aleshores incomparables. La seva fredor habitual havia desaparegut; el seu entusiasme era deliciós quan victorejaven els vencedors [...]. Quin d’aquells oficials pot negar que deu a les dones russes la millor i la més valuosa de les recompenses?”

Puixkin tenia només 16 anys, quan va ser testimoni de tots aquests esdeveniments. La seva tempesta emocional devia ser indescriptible. I potser ho continuava sent quan, 14 anys després, va escriure aquest fragment i un final d’una finor i una discreció, sublims i sorprenents, per a La tempesta, que ara et convido a rellegir.

Evidentment, faig extensiva aquesta invitació a tots els lectors d’aquest epistolari, i els animo a gaudir de Puixkin i de totes les tempestes.

(III) Una farsa kafkiana

Benvolguda Tatiana,

Avui és 11 de febrer. I he escollit justament aquest dia per tornar-te a escriure, perquè tal dia com avui del 1856 Lev Tolstoi va finalitzar un relat titulat La tempesta de neu. Un títol que recorda el del mateix conte de Puixkin anomenat Metel (La tempesta de neu ).

Tolstoi l’escriu mentre participa en el setge de Sebastòpol, durant la Guerra de Crimea. I atès que el món sempre ha estat més petit del que sembla, deixa’m explicar-te tres breus anècdotes sobre aquell conflicte bèl·lic. La primera és que el general Prim hi va ser present com a observador i, almenys en una ocasió, va acabar ajudant els turcs enfront dels russos. La segona és que els britànics van reclutar uns quants traginers catalans i les seves mules per donar suport al cos expedicionari que també havien enviat a lluitar contra les tropes del tsar. I la tercera és que, a causa de l’increment dels preus dels cereals catalans, per la interrupció de la importació de blat procedent de Rússia, la nostra llengua va introduir una nova frase feta que servia per desitjar sort a algú de cara al futur: “Pluja, sol i guerra a Sebastòpol”. Una dita que la meva àvia Berta assegurava haver sentit a la seva mare, Caterina Saladrigues, malgrat que la família no s’havia dedicat mai al conreu de cereals i, per tant, l’increment dels preus no els havia pogut beneficiar ni gaire ni gens.

Ara, però, deixem-nos de curiositats i permet-me tornar a Tolstoi.

En la seva narració que et comento descriu la seva experiència real en una tempesta de neu, en la qual dos anys abans, el 24 de gener del 1854, havia estat a punt de morir congelat, a prop del Don.

A mi no em sembla un dels seus textos més brillants, però he decidit parlar-te’n perquè els somnis que hi descriu, mentre estava a punt de morir congelat, semblen anticipar la literatura de Kafka. I tal com et deia, l’obra de teatre, en la qual hauré de participar aquests propers dies, també serà kafkiana.

Espero que Tolstoi i tu m’hi ajudeu tant com pugueu!

En tot cas, segur que les noves generacions del nostre país hi aprendran lliçons molt valuoses per al futur. Una d’elles, la del coratge! Doncs, tal com Tolstoi va anotar en el seu diari, després de superar els efectes de la seva quasi congelació d’aquella nit de gener: “Per triomfar a la vida cal ser valent, decidit i conservar la sang freda”.

Aquesta carta va ser escrita durant el llarg hivern viscut al Centre Penitenciari de Soto del Real i en els dies previs al meu judici, que va tenir lloc ara fa tres anys.

(IV) Confinats en el Mòdul 2 de Lledoners

Benvolguda Tatiana,

M’escrius per saber com passem el nostre confinament, ara que no podem sortir del Mòdul 2 de Lledoners i que l’hivern sembla haver tornat just quan hauria d’haver començat la primavera.

Certament, tal com intueixes, aquestes dues darreres setmanes són el més semblant als nou mesos que vaig viure a Estremera, en una mena de primer grau encobert, en què mai em deixaven sortir del Mòdul 7 i en què la calefacció no va funcionar mai, ni de dia ni de nit, durant set setmanes dels mesos de gener i febrer.

Per sort estem curats d’espants. I a més, afortunadament, aquí a Lledoners no em prohibeixen fer classes. Encara que aquests dies de confinament no poden ser a l’àrea educativa, sinó dins del mòdul mateix.

Així, per exemple, avui, dijous 26 de març, aprofitant que fa un fred que pela i que està nevant a les muntanyes que es poden veure des de les finestres d’alguns chabolos, hem dedicat una estona a llegir en veu alta alguns fragments d’un conte de Txékhov, titulat En el camí. Estic segur que a tu també t’hauria agradat. Aquí en tens un exemple:

“La tempesta bramava a l’exterior de l’edifici. Hauríeu dit que alguna cosa malèfica, furiosa i molt desgraciada intentava entrar dins d’aquella hostatgeria: picava les portes, colpejava les finestres i les teulades, i lacerava els murs, tan aviat suplicant com amenaçant; o bé semblava apaivagar-se per un instant per irrompre amb un udol traïdor per la xemeneia de l’estufa; aleshores els troncs cremaven amb més intensitat, i el foc, com un gos de presa, s’abraonava sobre el seu enemic i lluitaven, entre gemecs, rugits i xiscles. En el fragor d’aquella batalla es percebia un odi implacable, una ira insaciable, i la impotència ofesa de qui està massa acostumat a guanyar...”

Aleshores, he callat. I, encara que cap d’ells ho hagi confessat, estic convençut que els meus companys han pensat com els agradaria ser a casa seva, en companyia de les seves famílies, en una tarda tan freda. Ja fa molts dies que tots estem massa sols, confinats per una maleïda pandèmia.

No et pots imaginar com t’enyoro!

Aquesta carta, escrita a Lledoners durant el confinament per la Covid-19, fa referència al mateix conte de Txékhov de la primera carta russa que vaig escriure des de la primera de les presons madrilenyes.