Cas Mapau, cases balears al servei de la corrupció
A les eleccions autonòmiques de 1999 es destapà una presumpta trama que el PP de Jaume Matas havia ideat per comprar vots de descendents d’emigrants a Sud-amèrica censats a Formentera. Malgrat aquesta maniobra, Matas no aconseguí l’escó desitjat per continuar al Consolat de Mar
PalmaM olts illencs tingueren coneixença de l’existència de les cases balears a l’exterior el 8 de juny de 1999. Faltaven cinc dies per a les eleccions autonòmiques i el Diario de Mallorca publicava la gran notícia: 74 descendents d’emigrants illencs que residien a l’Argentina s’havien inscrit al cens de Formentera sense tenir-hi cap relació directa. La més petita de les illes era clau en els comicis. D’acord amb la Llei electoral de 1986, els seus habitants trien un dels 59 diputats del Parlament balear.
El juny de 1999 el president del Govern, Jaume Matas, del PP, aspirava a revalidar el càrrec que ocupava d’ençà de la defenestració de Cristòfol Soler el 1996. Les enquestes, però, auguraven un empat entre dreta i esquerra, de manera que havia d’estar ben pendent dels vots de Formentera. Finalment, Matas no se sortí amb la seva. Als comicis del 13 de juny, l’esquerra li arrabassà el decisiu escó de la pitiüsa menor. Després de 16 anys d’hegemonia conservadora, el Consolat de Mar seria presidit pel primer Pacte de Progrés, liderat pel socialista Francesc Antich. L’activista eivissenca Fanny Tur explica aquell tomb electoral: “En destapar-se la trama dels populars per comprar vots abans de les eleccions, la gent de Formentera es va mobilitzar i l’escó fou per a Santiago Ferrer, de la Coalició d’Organitzacions Progressistes”.
Estrambòtic
El primer a denunciar aquell suposat frau electoral fou el fiscal d’Eivissa Antoni Torres. Es donava així el sus al cas Formentera, que també es coneixeria com a cas Mapau, en al·lusió a la figura més destacada de la trama, Maria de la Pau (Mapau) Segura. El maig de 1998 havia estat contractada com a traductora de l’Institut Balear de Desenvolupament Industrial (IBDI). Entre els mèrits esgrimits hi havia que sabia parlar rus, uns coneixements que, tanmateix, no posseïa. L’IBDI no deixava de ser una tapadora per encobrir el paper de Segura com a presumpta agent electoral del PP a les cases balears de Sud-amèrica. El cas s’havia començat a dissenyar un mes abans de fitxar-la, durant un viatge de Matas a l’Argentina.
La investigació que havia engegat la Fiscalia d’Eivissa es va veure frustrada en les instàncies judicials superiors. El jutge Antoni Monserrat, que arxivà dues vegades la instrucció del cas, seria ascendit al Consell General del Poder Judicial a proposta del PP. Per la seva banda, el fiscal Bartomeu Barceló, que es va abstenir d’investigar Matas, seria designat com a fiscal en cap del govern d’Aznar. Durant el judici, el fiscal arribà a dir que al banc dels acusats “just hi havia els peixos petits, no els grossos”. El març de 2002 el Diario de Mallorca publicà els informes redactats pels enviats del Govern a captar vots a l’Argentina. Un d’ells anava dirigit a la vicepresidenta del Govern, Rosa Estaràs –avui eurodiputada–, que també era consellera de Presidència. Igualment el rotatiu tingué accés a l’esborrany sobre els detalls de la trama que Matas havia escrit del seu puny i lletra.
Aquells ‘neoformenterers’ foren inscrits al Cens Electoral de Residents Absents (CERA). L’objectiu era aconseguir per al PP dotze mil sufragis, procedents de l’Argentina, però també de l’Uruguai. El pla requerí la inestimable ajuda dels responsables de les cases balears, que foren premiats amb doblers de les arques públiques. Un bon coneixedor d'aquella sòrdida història és Miquel Àngel Mas. Exercí d’advocat acusador en representació del PSM. Treballà al costat d’Ascensión Joaniquet, la lletrada per part del PSOE. El febrer de 2005 formà part d’una comissió rogatòria que es desplaçà a l’Argentina per entrevistar part dels residents fantasma. “Allò –recorda– va ser molt estrambòtic, amb reminiscències del realisme màgic de Gabriel García Márquez. Ens trobàrem amb gent que no tenia cap tipus de relació amb Formentera. Eren persones de la tercera generació d’emigrants, principalment de Mallorca”.
Altres implicats
El juliol de 2005 el Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears (TSJIB) rebutjà l’existència de cap mena de trama –la sentència fou confirmada el 2014. Quatre dels set magistrats votaren a favor de declarar-ne innocents Jaume Matas i la seva persona de màxima confiança, Rosa Estaràs. Condemnaren, en canvi, tres funcionaris per haver falsejat els documents que permeteren la contractació fraudulenta de Segura per part de l’IBDI. Entre les falsedats comeses hi havia una entrevista simulada que feren a la suposada agent electoral quan aquesta es trobava de viatge a l’Argentina. Els tres hagueren d’assumir una multa i una pena de dos anys, 22 i 20 mesos de presó, respectivament.
Tot i que no foren condemnats, el cas també esquitxà altres personalitats de la cúpula del PP: l’eivissenc Josep Juan Cardona, conseller de Comerç i Indústria, de què depenia l’IBDI; Pere Rotger, gerent de l’IBDI; el manacorí Antoni Pastor, responsable de les cases balears; Miquel Segura, cap del gabinet de premsa a la Conselleria de Presidència i pare de Maria de la Pau Segura; Javier Mato, responsable de les relacions del Govern de Matas amb els mitjans de comunicació; i Cristóbal Montoro, secretari d’Estat d’Economia i en aquella època encarregat del cens electoral.
Amb l’exculpació del seu primer cas de corrupció, Matas es va envalentir i entre el 2003 i el 2007, després d’haver estat ministre de Medi Ambient amb Aznar, recuperà el Consolat de Mar. Tanmateix, el rosari de delictes que cometé en aquesta època sí que l’acabarien portant a la presó. “Arran del que havia passat a Formentera –apunta Mas–, per evitar noves manipulacions, es va reformar la llei electoral i els estrangers residents ho tingueren més difícil per votar. Ara, però, arran de la pandèmia, s’ha tornat a flexibilitzar aquest tipus de vot, encara que amb una sèrie de condicionants”.
Operació retorn
El cas Mapau va desvirtuar la feina que el Govern feia des del 1992 amb les cases balears a l’exterior. D’aquell any datava la primera llei que les regulava. La seva història es pot resseguir en el llibre El moviment associatiu balear a l’exterior. L’emigració de les Illes Balears a ultramar, editat el 2001 per la Conselleria de Presidència. Un dels seus coautors és Antoni Marimon, professor d’Història Contemporània de la UIB. “Amb la restitució de la democràcia –diu– era de justícia tenir en compte el passat emigrant de la nostra comunitat. Entre el 1880 i el 1930, a causa de la fam, varen emigrar, pel cap baix, 40.000 balears. Molts se n’anaren a l’Alger, a França i a diferents països de Sud-amèrica. Després, amb l’esclat de la Guerra Civil, també hi hagué illencs que s’exiliaren sobretot a Mèxic i Veneçuela. Aquest flux migratori durà fins als anys seixanta. Amb el boom turístic passàrem d’exportar gent a importar-ne”.
L’impulsor de la llei de 1992 fou l’historiador Sebastià Serra, aleshores diputat del PSM. “El 1991 l’historiador Roman Piña ja havia coordinat a Palma un congrés sobre balears a Amèrica. Jo també havia tingut l’oportunitat de viatjar a l’Argentina per participar en un congrés sobre l’emigració espanyola. Hi vaig fer una ponència sobre l’emigració insular. En aquella ocasió em vaig posar en contacte amb la casa balear a Buenos Aires”.
Moltes de les cases balears a l’exterior nasqueren com a societats de socors mutus. Després passarien a ser centres d’activisme identitari. “Amb la llei de 1992 –afirma l’antic dirigent nacionalista– vàrem posar en valor aquest moviment associatiu i els facilitàrem suport en temes socials i culturals. Ens emmirallàvem en la legislació sobre el tema que ja tenien altres comunitats amb una forta tradició migratòria com Galícia, Catalunya o Euskadi”. Més endavant es destinarien partides pressupostàries perquè els descendents dels emigrants illencs poguessin viatjar a les Balears per conèixer les seves arrels. Fou la coneguda ‘operació retorn’ de la ‘cinquena illa’, que ja ha deixat d’oferir-se.
Actualment hi ha 17 cases balears a l’exterior. El Parlament acaba d’actualitzar la llei de 1992. Entre les novetats, destaca la fixació del Dia internacional de les comunitats balears a l’exterior, el 15 de juliol. Supervisant la norma, hi ha hagut el socialista Francesc Miralles, director general de Relacions Institucionals i Cooperació Local. L’estiu passat, juntament amb la presidenta Armengol, visità les cases balears a l’Argentina. “Molts descendents dels nostres emigrants –diu– ja no parlen el català, però l’entenen. Viuen del romanticisme d’unes illes somiades. Amb tot, mostren una estima per la nostra cultura que algunes persones d’aquí no tenen. Ara que l’Argentina ho passa tan malament, hi ha descendents que han fet el viatge de tornada per llaurar-se un futur millor. La vida fa moltes voltes”.
L’expressió “fer les Amèriques” al·ludeix a l’experiència exitosa que tingueren alguns emigrants a l’altra banda de l’Atlàntic. L’historiador Sebastià Serra, però, la matisa: “Amb la crisi econòmica mundial del 1929 hi hagué gent que tornà a les Illes; altres quedaren allà empobrits. No tots els qui tornaren aconseguiren fer doblers, és a dir, ‘fer les Amèriques’”. El febrer de 1935 s’estrenà al teatre Principal de Manacor una obra que precisament versava aquest tema. Es tractava d’una sarsuela, escrita per Sebastià Rubí i que es titulava Ai, Quaquín, que has vengut de prim! El seu protagonista, en Quaquín, era un jove que acabava de desembarcar de Buenos Aires i que tothom donava per fet que havia tornat ric. En realitat, però, la seva primor no era només de cos, sinó també de butxaca.
A part d’impulsar el 1992 la llei de les cases balears a l’exterior, Serra també es preocupà de fer divulgació del nostre passat emigrador. Ho feu a través d’una sèrie de reportatges publicats al diari Última Hora en col·laboració amb la geògrafa Antònia Ripoll. “Aquells reportatges –recorda– foren la base per al programa ‘Els nostres emigrants’, que després férem per a la delegació territorial de TVE. Era presentat pel periodista Joan Carles Muntaner, amb l’ajuda del càmera Vicenç Matas i el guionista Sergi Domenech. Els sis capítols es rodaren a les principals destinacions del nostre èxode: l’Argentina, Cuba, Puerto Rico, Veneçuela i l’Uruguai”.
Recentment s’han estrenat altres documentals que ressegueixen la petjada de l’emigració balear a Sud-amèrica. Són Fent les Amèriques. De Mallorca a Puerto Rico (2020) i Fent les Argentines (2022), del productor audiovisual mallorquí Pere Salom, i Memòries de Puerto Rico (2021), dirigit per Marta Hierro i Nuria Abad. Puerto Rico fou precisament el país de Sud-amèrica on més mallorquins hi havia proporcionalment, sobretot de Sóller. Algunes famílies d’emigrants hi aconseguiren crear importants empreses.
Del 2021 també és la novel·la Estimada Mirta (Amsterdam), de la mallorquina Maria Escalas. Parteix d’un fet real, la història de Francisco, un jove de 16 anys a qui, el 1947, els seus pares palmesans decideixen enviar a l’Argentina per salvar-lo dels anys de la fam de la postguerra. A Buenos Aires, Francisco comença treballant en una fàbrica que li permet reunir amb ell la resta de familiars. El mallorquí es veurà perseguit per l’ombra de la dictadura franquista en les seves diferents versions argentines. La novel·la, de ritme trepidant, és un clam contra la indiferència. El 1978 el Mundial de futbol a l’Argentina, que guanyà el país amfitrió, serví per maquillar les atrocitats del règim de Videla. La xifra d’assassinats ascendí a 30.000 persones.