Els casaments també poden ser sostenibles

BarcelonaUn estil de vida sostenible va molt més enllà d’un model de consum sostenible. És una identitat pròpia, una elecció. Un concepte social i transformador, i una manera responsable de conviure amb la societat, amb la natura i amb les generacions futures. Per definició, un casament no és un esdeveniment sostenible. Tot el que implica aquell dia, des dels vestits fins a la gastronomia i el muntatge, té un impacte mediambiental i social brutal. Tenint en compte la greu situació que està vivint el planeta, cada cop hi ha més nuvis que intenten reduir la petjada d'un dels dies més especials de la seva vida. Us expliquem com s'ho fan.

Què hi ha menys sostenible que un vestit de núvia?

Un dels vestits més pensats i repensats també és una de les peces de roba amb més impacte mediambiental que existeix. Els vestits de núvia no s’escapen del fast fashion (segons un article recent del New York Times, un 80% estan confeccionats a la Xina), fet que provoca que sovint els dissenys nupcials quedin obsolets d’un any per l’altre. A l’altra extrem d’aquest cordill hi trobem la moda slow, en què les confeccions són més cuidades, basades en estàndards ecològics i socials que, com a resultat, fan que la vida de la peça sigui més llarga.

Parlem amb Carmina Pairet, propietària de la botiga L’Arca, especialitzada en dissenyar vestits de núvia a partir de peces dels anys vint i vestits eduardians. Segons la Carmina, aquestes són les premisses per a un vestit de núvia sostenible: “La confecció ha de tenir com a objectiu el baix impacte mediambiental, des de l’elecció de teixits fins a la tria de tints que no siguin agressius, però també s’han de tenir en compte aspectes com les condicions laborals dels treballadors i el lloc on es confecciona la peça: si pot ser s’ha d’escollir un atelier o una modista. També es pot aconseguir reduir la petjada seguint la filosofia de l’upcycling [reciclatge] de teixits i puntes. A L'Arca treballem amb la tradicional punta d'Arenys, el ret fi català. La recuperació d'aquesta tècnica centenària fa que pervisqui la tradició i alhora doni una nova vida a les puntes”.

Alicia Soler, dissenyadora i fundadora de la marca Aleste, afirma que un vestit de núvia sostenible va més enllà: "També és una història, la teva història, i en això transcendeix una manera de viure". Ella s'inspira per a la seva col·lecció sostenible en el paisatge de l’Albufera. Pensada per a núvies que busquen una alternativa als vestits de producció tradicional, aquesta línia representa les dones que es preocupen pel benestar de l’entorn com a filosofia de vida, però que aprofiten el dia del seu casament i en particular el seu vestit, com una oportunitat per expressar-ho amb teixits ecològics, reciclats i orgànics.

“Els teixits de fibres naturals tenen molts avantatges, com evitar les reaccions al·lèrgiques a la pell, ja que són teixits lliures de tòxics. A més, transpiren millor i la sensació de comoditat és total”. Entre els teixits principals per al disseny d’aquests vestits destaquen el cotó orgànic –una fibra ecològica que es caracteritza per la seva resistència i elasticitat–, la tela de cànem –biodegradable, lleugera i resistent–, la tela de bambú –teixit ecològic, suau i transpirable– i les fibres de polièster reciclat, produïdes a partir d'ampolles de PET i d’altres materials plàstics, que tenen com a principals característiques la seva impermeabilitat, suavitat, alta flexibilitat i resistència. Cada disseny està pensat per convidar la clienta a conèixer en primera persona les qualitats de cada material, com la caiguda i el tacte. A partir d’aquí cada vestit es construeix de manera artesanal i personalitzada, i es crea una peça única.

Com aquesta col·lecció, una bona manera de comprovar la fiabilitat de la sostenibilitat de la peça és la certificació amb segells de bones pràctiques socials i mediambientals com GOTS, emesa per l'Ecocert Greenlife, i certificacions OEKO, TEX i GRS. Una altra manera d’invertir de manera conscient és revisar els vestits d’altres temporades, tant de grans marques com d’ateliers i dissenyadors locals, que poden oferir una rebaixa de fins al 80% del seu cost original. I atenció, no oblidem que els vestits de núvia també es poden llogar! Algunes núvies prefereixen invertir el cost econòmic que suposa la confecció del seu vestit en altres aspectes del casament, com càtering millor o bé allargar la lluna de mel un parell de dies en una illa paradisíaca.

El càtering

Rocío Muñoz, gerent del càtering Azulius, explica que tenen la sort de ser una empresa amb molts anys d’experiència, fet que els permet no agafar més de quaranta casaments a l’any, i això els dona un marge de maniobra gran per a la personalització dels menús. “En els últims anys ja era una tònica comuna oferir un corner vegetarià o que, com a mínim, el 10% dels menús asseguts fossin vegetarians. Però aquest any ja farem el primer casament 100% vegà, i gràcies a la popularització d’aquest tipus de gastronomia podem seguir amb els mateixos estàndards de qualitat màxima. Per a nosaltres és molt important prendre consciència d’aquest punt i també de les quantitats de menjar que portem a cada esdeveniment. L’experiència ens ha ajudat a calcular i optimitzar aquest punt al màxim, per ajustar el total de referències que cuinem i servim.

Parlem amb Montse Dolcet, directora de l’Hotel del Prado, un establiment històric de la comarca de la Cerdanya, i ens explica com en els últims anys hi ha hagut una clara demanda d’una gastronomia més local. “Els nuvis que venen a casar-se a la Cerdanya no només venen per l’entorn, sinó perquè coneixen de primera mà el producte de la Terra, i hi veuen una oportunitat per poder consumir productes 100% locals com els formatges del Molí de Ger, els ous de Cal Grauet o els enciams i tomàquets de l’hort d’en Carlos.

Els detalls

"A mi uns nuvis em van escollir per la meva filosofia de vida, perquè sabien que soc vegetariana i animalista”, explica la fotògrafa Sara Costa. “Recordo molt bé amb quina il·lusió em van explicar la seva proposta de cerimònia sostenible, que començava amb la cura de tota la roba que duien, passant també per les joies, i amb els estris que es feien servir en general, però sobretot durant l’aperitiu, que és quan més deixalles es produeixen”. I acaba: "Recordo que quan se’n van anar em van dir «Al cap i a la fi, el planeta no té la culpa que hàgim decidit casar-nos»”.

Casaments confinats

Us expliquem la història de 3 enllaços que s'han celebrat els mesos de confinament.

52 pantalles sorpresa: el casament de la Montse i el Víctor

La Montse i el Víctor s’havien de casar l’1 de maig, que en termes de confinament vindria a ser un dels moments psicològicament més foscos de la pandèmia. És a dir, poca il·lusió, molta Nutella i molt de pijama. Però quan van obrir el Zoom per fer la trucada familiar de la setmana, va aparèixer el germà del nuvi guarnit per a l’ocasió. Després d’ell van arribar els convidats, és a dir: més pantalles. I res de pijames. Tots vestits de casament. El padrí –ram inclòs– va fer el primer discurs del dia. Acte seguit van entrar la resta d’amigues i amics, companys de feina, fins que van arribar a les 52 pantalles, que es van il·luminar fins a la matinada.

Benedicció mexicana i un xarrup de tequila: la boda de l'Eduard i Natàlia

“Estàvem pendents de rebre el vestit del nuvi que venia d’Itàlia i, esclar, tot el país estava confinat!” Però si a això s'hi afegeix que la cerimònia havia de passar al cap de quinze dies a Puebla, Mèxic –la Natàlia, la núvia, és de Mèxic–, enmig d’una pandèmia mundial, amb tots els vols reservats i pagats, i alguns dels convidats ja passant unes petites vacances bronzejadores per les platges paradisíaques del país, la tensió de si casar-se o no s’aguditza. Però ho van cancel·lar. Així que el dia 4 d’abril, la Natàlia i l’Eduard van contraure matrimoni canviant les vistes del volcà Popocatépetl per les del jardí de casa seva a Palau-solità i Plegamans. El padre Octavio va oferir la mateixa benedicció que haurien rebut a Puebla, xarrup de tequila inclòs.

Un casament en directe per Instagram: l'enllaç de la Sandra i l'Àlex

“Volíem que passés el dia i no pensar-hi. Però també volíem donar les gràcies a tots els que ens havien donat suport durant els dies abans de posposar la festa. Què se’ns va acudir?” Fer una “fake boda” i retransmetre-la per Instagram. La Sandra, en lloc d’entrar de núvia en una casa del 1779 als afores de Barcelona, va fer camí cap a l’altar del menjador de casa seva, entre cadires que duien els noms dels convidats, acompanyada del seu pare, que la mirava emocionat des de la pantalla de l’iPad. L’Alex va fer el mateix amb la seva mare. I de quatre stories a Instagram va derivar a uns quants posts, a vídeos en directe i a un rècord personal d’audiència. Premsa rosa confinada.