Les cases que hem venut

PalmaLa cosa és clara. El cartell proclama que l’edifici s’ha venut en lletres ben grosses, com si es tractàs d’una victòria. Per a qui l’ha venut segurament ho deu ser, i per a l’empresa que s’ha ocupat de la transacció (Fincas Faro, de Maó: ho posa a baix a la dreta, en lletra més petita) segur que ho és. La setmana passada, justament, l’ARA Balears dedicava la portada i el tema de la setmana a la compravenda desbocada d’habitatges a les Balears: vuitanta mil cases i pisos han estat adquirits en aquestes illes per estrangers en els darrers devuit anys. El segon titular ho quantificava amb un exemple que tots poguéssim entendre (no en estadis de futbol): són tantes cases i pisos com els que hi ha a Inca, Manacor, Maó i Eivissa, sumats. Us aconsellam la lectura d’aquest dossier, que conté informació i reflexió de qualitat sobre un dels problemes més apressants de la nostra societat.

El que veim no és a Eivissa, ni a Inca, ni a Manacor. Ni tan sols a Maó, encara que Fincas Faro tingui les oficines en aquesta bella ciutat, però sí que és, almanco, a la mateixa illa. L’edifici que se’ns fa saber que ha estat venut és a la localitat menorquina de Sant Lluís, que tampoc va gens mancada de bellesa. Ni de saturació turística, a causa sobretot de les admirables platges de la seva costa.

Si no sabéssim això, i si el cartell de la venda no fos tan cridaner, la fotografia podria transmetre una falsa imatge d’aquella tranquil·litat que se sol atribuir als pobles. Podem veure un home vell, amb gaiato, que s’ha cansat de caminar i es recolza un moment damunt la petita cornisa del portal, que consta d’una porta d’entrada i d’una finestra gran que guaita al carrer. Una mica més a la dreta, una dona passa i es dirigeix cap al fora de camp, acompanyada d’un ca (pareix rater) que passeja fermat amb una corretja. L’home –amb ulleres, mostatxo i calçons curts– fa quasi una mitja rialla, com un que agraeix haver trobat un lloc adequat per aturar-se a descansar un moment. La dona, amb un mocador al cap i una motxilla a l’esquena, passa capficada en les seves cavil·lacions, i fins i tot el ca fa l’efecte d’anar distret. És una escena calmada, quasi plàcida, que fa pensar en una certa suspensió del temps.

Però no ens equivoquem, perquè la realitat guaita darrere l’esquena de l’home del gaiato: s’acosten reformes. “Xima reforma” són la paraula i mitja que ens queden a la vista; com que és en castellà, podria ser que el text complet fos máxima reforma, però la deducció més lògica ens diu que deu ser próxima reforma. No cal que ho diguin: la porta de l’edifici que s’ha venut és de vidre i fusta, i la fusta està gastada i vella. A la part de façana que queda per davall de la cornisa damunt la qual seu l’home del gaiato, s’hi va fer un embelliment de rajoles que ha quedat desfasat, passat de moda. La part superior de la façana la van emblanquinar, i ara el referit es desclosca i fa clapes. Tot plegat suggereix una imatge de descurança, d’una certa decadència, callada i discreta, que evidentment contrasta amb l’estridència del cartell en lletres enormes, que de sobte sembla que dugui també inclòs un subtext: “L’edifici ha estat venut i aviat no el coneixerà ni sa mare”.

Presències fugaces

El fang que tapa la vorera i el paviment del carrer subratlla aquesta atmosfera de cosa que es desfà. El fang és transitori: pot ser la conseqüència d’una pluja intensa d’estiu, o d’algun vessament, o de la circumstància que sigui. En qualsevol cas desapareixerà, i també ho faran les petjades que en aquest moment (en el moment que queda retratat per la càmera del fotògraf de l’ARA Balears David Arquimbau) hi deixen la dona capficada, el seu ca concentrat, l’home que s’ha aturat a descansar i la punta del seu gaiato. El rastre dels nostres protagonistes s’esvairà, com el fang del qual diu el llibre del Gènesi que estam fets. Les nostres cases, les nostres obres, les nostres paraules i pensaments, tot això volarà. També ho farà aquest edifici de Sant Lluís, per molt que el reformin i que el tornin a reformar més endavant. Però tampoc treu cap enlloc lamentar-se’n, perquè d’això precisament –de presències fugaces, de reformes, d’aparicions i desaparicions– està feta la vida.