Carles Lalueza-Fox: “Les cases reials, casant-se entre elles, eren un experiment genètic”
Paleogenetista i director del Museu de Ciències Naturals de Barcelona
Recordeu aquest nom: Carles Lalueza-Fox. Va néixer a Barcelona el 1965, fa quatre dies si ho comparem amb la seva especialitat, que és l’estudi de l’ADN antic. De fet, si parlem de paleogenètica, és un dels científics mundials de referència. És investigador de l’Institut de Biologia Evolutiva de Barcelona i, des de fa un any, és el director del Museu de Ciències Naturals. Va aprofitar el confinament per escriure, en anglès, el llibre Desigualdad: una historia genética, un llibre del qual es poden treure titulars i ensenyaments. Quan es va fer el test de l’ADN va sortir que un 25% del seu genoma és anglès. I, efectivament, el seu avi era britànic.
Què és un paleogenetista?
— És una persona que recupera i estudia genomes de gent que va viure en el passat.
En un passat molt antic?
— Pot arribar a ser molt antic. Podem anar enrere fins a un milió d’anys, o molt més en condicions excepcionals de fred.
I tu treballes amb l’ADN d’aquests esquelets?
— Sí. Miro d'entendre no només les migracions del passat, els canvis quan una població es troba amb una altra, sinó també com això s’estructura socialment, perquè deixa una petjada genètica.
El 2010, amb 50 científics més, vau publicar a la revista Science la presència d’ADN neandertal a l’espècie humana. Aquest descobriment què significa?
— Significa un canvi de paradigma molt fort en el que pensava majoritàriament la comunitat científica, que neandertals i humans moderns eren llinatges diferents separats feia mig milió d’anys, que s’havien extingit els neandertals mentre que nosaltres som aquí. Amb la publicació del primer genoma neandertal, el 2010, es veu que hi ha un encreuament de fa 70.000 o 80.000 anys, entre neandertals i humans moderns que han sortit d’Àfrica. És a dir, que tots els humans moderns que som fora d’Àfrica portem prop d’un 2,5% de neandertal al nostre genoma.
Amb Desigualdad: una historia genética, què has volgut demostrar?
— Em vaig adonar que la paleogenòmica només investigava qüestions relacionades amb l’ancestralitat, amb les migracions i amb els canvis de la composició genòmica. Però les poblacions humanes també tenen una característica única: poder acumular riquesa i transmetre-la a la descendència, i això és un vincle genètic que es pot estudiar. Volia veure com aquesta llarga història de desigualtat en la nostra espècie ha modulat els genomes dels que som avui aquí.
I els humans som cada vegada més iguals o més desiguals?
— Els humans, econòmicament, cada cop som més desiguals. Ara estem en un moment, segons tots els indicadors, en què la desigualtat és màxima. La desigualtat d’ara a l’espècie humana no té comparació amb la del passat. És una desigualtat globalitzada: tu pots ser un ric global, i abans podies ser un emperador, o un rei, però l’escala no era el planeta.
Entre homes i dones, l’empremta genètica ens diu que la desigualtat ve de temps era temps?
— Les dones han estat al llarg de la història el col·lectiu probablement més subjecte a la desigualtat. Són la meitat de l’espècie i, sens dubte, han estat subjectes a histories terribles de desigualtat. En part perquè la desigualtat mirava de controlar la reproducció. Tots som conscients que la desigualtat continua fins i tot en societats com les nostres, d’aparença meritocràtica i on les dones de mitjana cobren un 17 o un 20% menys que els homes.
L’ADN de la prehistòria confirma que l’home sortia a caçar i la dona es quedava guardant la cova?
— No, en certa manera és al contrari. En diversos períodes prehistòrics, sobretot a partir de l’edat del bronze, però també en el neolític final, fa 5.000 anys, les dones són més mòbils que els homes. Això es coneix com a patrilocalitat. Quan s’han estudiat jaciments amb gent enterrada, s’ha vist que els homes residien on havien nascut. En canvi, les dones no tenen cap familiar allà. Ni pares, ni germans, ni germanes, ni òbviament els fills quan tenen descendents amb alguns d’aquests homes. Les dones es movien més entre clans o entre grups, a vegades a distàncies considerables.
Per aparellar-nos, sempre hem buscat l’ànima bessona, algú que se’ns assembli?
— Històricament el que trobem són homes poderosos amb descendència amb múltiples dones, la qual cosa probablement també és una forma de dominació. Ara la gent no s’aparella a l’atzar. Hi ha alguns estudis bastant divertits de les condicions físiques que fan que tinguis més possibilitats d’aparellar-te. La gent alta s’aparella amb la gent alta, la gent rossa s’aparella amb gent rossa i els pèl-rojos tendeixen a evitar-se. Però moltes societats encara s’estratifiquen fortament per la pigmentació. I el mecanisme que opera amb més força actualment és l’estatus socioeconòmic.
Per tant els rics, les elits per dir-ho així, continuen aparellant-se amb les elits?
— De fet, s’aparellen més que fa unes poques dècades, això també hi ha estudis a Estats Units que mostren que la mobilitat social dels anys 50 ha desaparegut, és a dir, la gent realment ara no busca una parella idealitzada en un estratus social inferior, sinó que senzillament es casa amb la gent del seu mateix nivell socioeconòmic, sí.
Les cases reials europees aparellant-se i casant-se entre elles, feien un experiment genètic?
— Sí, totalment, un experiment genètic que ara crec que estaria prohibit, sincerament. Per exemple, és memorable la història dels Salzburg, de la Casa dels Àustria a Espanya. El nombre d’avantpassats que tenen els últims descendents, que acaben amb el malaurat Carles II de sobrenom El hechizado, estan disminuïts a la meitat del que tindria qualsevol persona. Senzillament perquè la seva besàvia també era la seva tieta...
Però no devien ser conscients d’estar fent un experiment genètic. Ells volien preservar el poder, suposo?
— Sí, això ha passat històricament quan una elit es percep tan diferenciada de la resta que no hi ha manera que s’aparelli amb ningú més perquè això significaria devaluar el seu estatus. Aleshores es veuen obligats a aparellar-se amb nebodes, amb cosines...
Tenim el titular que “els Borbons són un experiment genètic”?
— Jo parlava dels Àustries, però els Borbons també, després, ho han fet bastant.
En quin percentatge les proves d’ADN revelen que el nostre pare no és el nostre pare?
— Depèn del moment i del temps. A Europa va entre un 1 i un 8%. Això són estudis molt divertits que s’han fet a partir d’arbres genealògics, en què s'han analitzat genèticament els descendents i retrocedit en alguns casos fins fa 300 anys. Es veu que a la revolució industrial hi ha un pic de falses paternitats, el que ara se’n diu extra paternitats. En el moment que les dones accedeixen a la feina, i ha un control social més laxe sobre les dones, i augmenten aquests casos de falses paternitats.
Si féssim el test d’ADN al descendent d’un esclau africà, quina sorpresa hi trobaríem?
— Probablement la sorpresa més important és que normalment el cromosoma Y, que es transmet per línia paterna dels afroamericans, és un cromosoma europeu. Al voltant d’un 24% del seu genoma també és d’origen europeu. I, en canvi, quan miren l’ADN mitocondrial que es transmet per línia materna, acostuma a ser africà.
Una altra curiositat la trobem a la dentadura postissa de l’expresident George Washington.
— Sí, això va ser un xoc. Ell va perdre les dents de bastant jove i portava dentadures postisses. I sembla que el dentista que li proporcionava les peces feia extreure les dents d’esclaus de la seva plantació. George Washington, un dels pares de la pàtria nord-americana, aparentment portava dents d’esclaus africans.
El neolític és el moment en què els humans canviem la dieta. També canvia el nostre metabolisme?
— Sí, tot i que en alguns aspectes no estem encara adaptats a aquesta dieta que és essencialment de carbohidrats. Per exemple, hi ha gent que és celíaca.
Però, fins llavors, érem carnívors?
— Érem caçadors recol·lectors que aprofitàvem de tot. Però en latituds elevades, com a Europa, de manera estacional pots menjar vegetals, o bolets a la tardor, però realment t’has de sustentar amb carn.
Amb la pesta negra, el 1347, es crea la classe mitjana i es redueixen les desigualtats?
— Sí, és un dels pocs episodis històrics que han representat una certa reducció de la desigualtat. També té un impacte genètic molt fort perquè mor entre el 30 i el 50% de la població europea. I unes conseqüències socials enormes. Artesans i treballadors del camp es converteixen en una mà d’obra preuada, buscada per altres possibles propietaris, que es traslladen del camp a la ciutat, s’estableixen com a artesans i funden el que serà una classe: la classe burgesa, classe mitjana que, posteriorment, engranarà el capitalisme.
Si les guerres i les pandèmies el que fan és reduir les desigualtats, ara som en un moment òptim de la història?
— En realitat, aquesta pandèmia que hem patit ha fet augmentar les desigualtats. Tu te’n pots anar a la teva Villa de Montecito i aïllar-te i, en canvi, els treballadors es veuen obligats a continuar treballant i posar-se en contacte amb els patògens i, eventualment, morir. Estadísticament, ha fet créixer les desigualtats.
Ets el nou director del Museu de Ciències naturals de Barcelona, que és al Parc del Fòrum, que no és gaire cèntric i s’hi ha d’anar expressament.
— En realitat tenim diverses seus i, de fet, estem acabant de restaurar la del Parc de la Ciutadella, l’antic museu de geologia, i que ara anomenarem Centre Martorell. Hi farem exposicions sobre el canvi climàtic, la crisi energètica, la pèrdua de diversitat d’espècies invasores, les ciutats com a ecosistemes urbans...
El Centre Martorell. No ho confonguem amb el Castell dels Tres Dragons, que també és a la Ciutadella.
— Correcte, aquest és un edifici singular de Domènech i Montaner que començarem a restaurar a finals de l’any 2024.
Quin és el teu projecte per al Museu de Ciències Naturals?
— Veig que estem en un moment d’una oportunitat única a Barcelona. S’estan desenvolupant tota una sèrie de centres de recerca a l’entorn del litoral. Molt a prop de la Ciutadella hi haurà el Bist, el Barcelona Institute Science and Tecnology, hi haurà l’institut de biologia evolutiva...
La Ciutadella del coneixement, en diuen de tot plegat.
— Sí, i el museu té una oportunitat única d’interrelacionar-se amb aquests actors científics, i de desenvolupar una recerca pròpia en aspectes que ens interpel·len com a societat. I si hi ha l’entesa adequada entre les institucions públiques, crec que el Museu necessitaria una seu de recerca després de vincular amb aquests nous centres de coneixement.
En quant temps et planteges tot aquest repte ambiciós?
— Com sempre, en aquest país, no se sap mai.