Cases senyorials en venda
Ja són ben pocs els casals palmesans habitats pels seus antics propietaris d'ençà que el 2017 se'n disparà la venda a inversors estrangers per reconvertir-los en pisos o hotels de luxe
Palma“Tu t’imagines que països com Anglaterra o Alemanya venguessin tot el seu patrimoni històric al millor postor? Idò això és el que està passant aquí amb les cases senyorials de Palma. El mateix fenomen es produeix a Menorca amb els ‘llocs’ [possessions], que durant segles havien estat d’una mateixa família”. És el lament de Natalia Bueno, presidenta del Col·legi d’Agents de la Propietat Immobiliària (Coapi). “El 2020 –apunta–, quan es va obrir el confinament, fou com si el món s’acabàs. Rics del centre i del nord d’Europa vingueren cap aquí a la recerca de cases d’alt nivell. Un dels seus objectius foren les dels antics senyors de Ciutat. Algunes les reconvertiren en habitatges de luxe; altres, en hotels boutique”.
Avui, a Palma, ja són ben poques les cases senyorials habitades pels seus propietaris mallorquins. Hi ha Can Catlar, Can Pueyo o Can Vivot (Can Sureda). “En cinc anys ja estaran totes venudes. En una família amb molts d’hereus és difícil que es mantinguin”. El vaticini prové de Pep Oliver, un agent immobiliari, amb 50 anys d’ofici, que ja no reconeix la ciutat que el va veure néixer fa 70 anys: “S’ha perdut l’ambient de barri. Ara segons quins carrers ja no són per viure, sinó per mirar. Basta veure el Born, on el lleonès Amancio Ortega [l’amo de la multinacional de moda Inditex] ja té moltes tendes. Des del 2017, abans de la pandèmia, no s’han aturat de vendre casals a societats inversores i a grans empresaris. El centre històric de Palma atreu molt perquè és un dels més interessants d’Europa”.
Un altre enamorat de Ciutat és Michael O’Leary, l’extravagant propietari irlandès de l’aerolínia de baix cost Ryanair. El 2018 comprà una casa senyorial al carrer de Sant Jaume per prop de 14 milions d’euros. Aquell mateix any el magnat asturià Víctor Madera, president de grup sanitari Quirón, també adquirí per 10 milions d’euros Can Oleza, al carrer de Morey. Al costat de dos edificis més adjacents, aquest immoble, declarat Bé d’Interès Cultural (BIC), formarà part d’un gran hotel de luxe que aviat s’inaugurarà. Se sumarà així a Can Oliver, al carrer de les Caputxines, en obres per ser un nou hotel de categoria. Fou comprat el 2016 per un grup inversor suec.
Malgrat sentir nostàlgia d’una Palma més autèntica, Oliver insisteix a destacar la part positiva d’aquestes milionàries operacions immobiliàries: “Fa 50 anys les cases senyorials estaven molt descuidades. Els seus propietaris no es podien fer càrrec dels desperfectes a causa del seu elevat cost. Ara, en mans de gent potentada, han cobrat una nova vida. Hi ha rehabilitacions fantàstiques que s’han fet tenint en compte el grau de protecció de l’edifici”.
Símbol d’estatus
En el llibre La ruta dels patis de Palma (2013) el divulgador Gaspar Valero té inventariades 91 cases senyorials. Tanmateix, s’estima que la xifra és superior. Es començaren a construir al segle XIII, amb la conquesta catalana. D’estil gòtic, el seu tret distintiu són els patis empedrats a cel obert i envoltats per columnes, hereus de l’’atrium’ de les cases romanes. A partir del segle XV ja aparegueren els casals de tres plantes i un entresol (en alguns casos també tenien soterrani i un jardí). Entrant al pati, una imponent escala, d’arrambadors de pedra i després de ferro forjat, conduïa a la planta principal. Aquests habitatges es convertiren en tot un símbol de la posició social dels seus propietaris, que hi anaren afegint elements del Renaixement i el Barroc. Inicialment eren mercaders i ciutadans que havien fet fortuna en diferents activitats.
La decadència d’aquestes majestuoses cases es produí al segle XIX. Ho explica el cronista oficial de Palma, Bartomeu Bestard: “El 1812 l’estat liberal de les Corts de Cadis liquidà el règim feudal amb l’abolició dels vincles o drets senyorials, coneguts en castellà com a mayorazgos”. Aleshores molts de propietaris dels casals ja eren membres de la noblesa, que vivia dels ingressos de les possessions dels pobles. Aquell desmantellament patrimonial no passà desapercebut als antiquaris. Un d’ells va ser l’eivissenc Josep Costa Ferrer, àlies Picarol. A principi del segle XX trobà, en un magatzem, les peces desmuntades del pati d’un casal situat al carrer de Morey, prop de la catedral. El 1929 no dubtà a vendre-les al nord-americà W. R. Hearst, el magnat de la comunicació que Orson Welles retrataria a la pel·lícula Ciutadà Kane (1941). El fanfarró milionari les volia per decorar una de les seves mansions. Ofegat pels deutes, però, les acabaria venent –avui no se sap on poden ser.
Nous senyors
A principi del segle XX el financer de Santa Margalida Joan March (1880-1962) també tingué necessitat de sentir-se com un senyor a Palma. El 1910 comprà als Dezcallar Can Gallard del Canyar, situat al carrer de Sant Miquel, número 11. El 1926, a la planta baixa, hi obriria la primera oficina oficial de la seva Banca March amb una reforma dirigida per l’arquitecte Guillem Forteza –actualment és el Museu Fundació Joan March, d’art contemporani. Igualment en Verga volgué fer ombra a la classe benestant que es reunia al Círculo Mallorquín, avui reconvertit en seu del Parlament balear. Comprà uns terrenys que hi havia al costat i el 1944 ja hi tenia un majestuós palau –ara acull la Biblioteca Bartomeu March i el Museu Bartomeu March.
Un altre hoste il·lustre de les cases senyorials fou Llorenç Villalonga, l’escriptor que retratà l’ocàs de la noblesa mallorquina a Mort de dama (1931) i Bearn (1956). Per herència per part de la seva dona, el 1941 n’obtingué una al carrer de l’Estudi General. El 1942, durant la dictadura, el Ministeri de Justícia comprà Can Berga, situat a la plaça del Mercat, que a partir de 1965 donaria cabuda a l’Audiència Territorial –en l’actualitat és la seu del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears.
L’Ajuntament de Palma també mouria fitxa. El 1968 adquirí Ca la Gran Cristiana, al carrer de la Portella, i la cedí a l’Estat perquè acollís el Museu de Mallorca. Per aquells temps igualment es faria càrrec de la gestió del Casal Balaguer, al carrer de la Unió. Fou gràcies a una cessió del músic inquer Josep Balaguer (1869-1951), que volia que l’immoble fos la seu del Cercle de Belles Arts de Mallorca –el 2009 seria objecte d’una rehabilitació. El 1975 el Consistori adquirí Can Morey, al passeig del Born, que es reconvertiria en el centre d’exposicions Casal Solleric. El 1982, amb la democràcia restablerta, es produïren dues adquisicions més al carrer de l’Almudaina: Can Bordils, que acolliria el fons de l’Arxiu Municipal, i una part de Can Oms, actual seu de la Regidoria de Cultura.
El Govern balear tampoc s’està de comprar cases senyorials per habilitar-les com a seus: la Conselleria de Turisme s’ubicà a Can Verd, al carrer de Montenegro, i la Conselleria de Presidència, a Can Chacón, a la plaça de la Drassana. Per la seva part, la Universitat de les Illes Balears adquiriria Ca n’Oleo, al carrer de l’Almudaina, antiga seu de la Societat Arqueològica Lul·liana. Igualment, una universitat privada situaria una Escola Superior de Turisme a Cal Comte de la Cova, al carrer del Sol.
Ecotaxa insuficient
Altres entitats se sumarien a aquella cursa per l’adquisició del patrimoni històric. El Col·legi d’Arquitectes de les Illes Balears es mudà a Ca la Torre, al carrer de la Portella. El 1984 Can Ramis, al carrer de Can Sanç, es convertí en la seu del Teatre Sans –avui ja és d’Estudi Zero Teatre. El 1989 Can Castelló, al carrer de la Concepció, passaria a ser el Centre de Cultura Sa Nostra. El 1990 hi hauria dues reconversions importants: Can Sureda d’Artà, al carrer de Can Verí, obrí com a Centre Cultural Contemporani Pelaires; i Can Weyler, al carrer de la Pau, albergà ARCA (Associació per a la Revitalització dels Centres Antics). Tampoc faltaren casals que es transformaren en bars, entre ells Can Marcel, a la Llotja, més conegut com Ábaco, o Can Ques, al carrer de Sant Miquel, que acull el cafè Cappuccino.
Hi ha hagut cases senyorials que s’han salvat de ser esbucades. És el cas de Can Serra, una joia del gòtic civil del segle XIV, situada a prop de la plaça de l’Artesania. El 1982, amb el socialista Ramon Aguiló com a batle, tenia una ordre de demolició a causa del seu estat ruïnós. La Societat Arqueològica Lul·liana, però, l’aconseguí salvar in extremis. El 1992 l’immoble fou declarat BIC. Al cap de deu anys el Govern del Primer Pacte de Progrés ja el pogué comprar amb els primers doblers de l’ecotaxa. L’edifici seria cedit a l’Ajuntament. Després de vint anys de tràmits, s’espera que a final de 2023 en comencin les obres de restauració. Avui, tanmateix, l’ecotaxa (rebatiada Impost de Turisme Sostenible) sembla insuficient davant l’amenaça d’inversors estrangers. Ho recorda Bartomeu Bestard, el cronista oficial de Palma: “L’Administració no té tanta capacitat econòmica per comprar ni per mantenir totes les cases senyorials”.
Hi ha una sèrie de llinatges associats als propietaris de les cases senyorials de Palma: Torrella, Oleza, Villalonga, Montaner, Truyols, Dezcallar, Gual, Moragues... Molts eren descendents dels repobladors catalans arribats en època medieval. Fins fa poc els darrers representants d’aquests llinatges encara conservaven un parlar propi, el que en lingüística es coneix com a sociolecte. Durant molt segles es mantingué a causa d’una endogàmia fonamental pel manteniment del patrimoni d’una classe social conservadora i orgullosa de les seves arrels. Els seus trets es poden resseguir en el llibre Els senyors de Palma. Història oral (Documenta Balear, 2012), fruit de la tesi doctoral de la investigadora de la UIB Antònia Sabater.
Per al seu treball, entre 1991 i 1995 Sabater entrevistà 24 persones, majors de 65 anys, pertanyents a l’aristocràcia mallorquina. No només inventarià un lèxic propi, molt ric, d’un món preindustrial que constituïa una illa dins d’una illa i que avui ja ha desaparegut enmig de la globalització. També consignà una manera singular a l’hora de dir paraules com cumú, custum, mallurquíRosseó per Rosselló, Can Catlar per Dezcallar, o Aulesa per Oleza. Igualment la investigadora detectà l’ús de paraules més genuïnes (‘apotecaria’ per ‘farmàcia’, ‘cuixot’ per jamón o fraula per fresa) o la predilecció per arcaismes de formes verbals en subjuntiu com ‘estiga’, ‘siga’, ‘vulga’, ‘faça’... Això emparentava els senyors amb el parlar dels pagesos o dels capellans. Preferien aquests models lingüístics i no els dels ‘mossons’, els nous rics que imitaven els seus comportaments i a qui tant detestaven. Una altra particularitat d’aquest microcosmos lingüístic són les formes de tractament: ‘senyor avi’ i ‘senyora àvia’, ‘onclo’, ‘Pep germà’ (i no ‘el meu germà Pep’) o ‘vossa mercè’.
Els senyors que vivien als seus casals mai els digueren palaus. Per a ells, l’únic palau era el del Bisbe. La pitjor tragèdia que podien patir era vendre la casa pairal, la dels pares, que tenien a Ciutat –mai deien Palma. Les persones que va entrevistar Sabater tenien com a primera llengua la catalana perquè l’oligarquia mallorquina, a diferència de la d’altres regions, no es va castellanitzar fins a una època recent –els partidaris al segle XVIII del Borbó Felip V serien coneguts com a ‘botiflers’ o ‘botifarres’. Sorprenentment, la majoria dels entrevistats considerava que el mallorquí és un dialecte del català. Amb tot, sí que tenien tendència a castellanitzar alguns noms, com Pedro, Mercedes, Fernando, Dolores o Carlos. En canvi, d’altres es mantenien en català, com Joan, Felip, Jordi o Aina.