Casetes sobre rodes i iglús de fusta

BarcelonaA la riba nord del llac Walden, situat a prop de Concord, un poblet de Massachusetts, hi ha la rèplica de la cabana de fusta que l’escriptor i pensador Henry David Thoreau va construir amb les seves pròpies mans. Hi va viure dos anys, dos mesos i dos dies entre el 1845 i el 1847. D’aquest frec a frec amb la natura en estat salvatge van sorgir els fonaments de Walden, o la vida als boscos (1954), unes memòries on Thoreau dissecciona aquella experiència vital al ritme de les quatre estacions i que encara avui inspira arquitectes, dissenyadors i urbanistes. En aquestes pàgines, també hi va deixar escrita una frase visionària. ¿O hauríem de dir lapidària?: “Per a què serveix una casa si no tens un planeta tolerable on col·locar-la”. Al segle XIX, Thoreau ja era testimoni de com –en nom del progrés– el món s’estava transformant, i això implicava deslligar-se cada cop més de la natura, un procés que amb l’adveniment tecnològic s’ha precipitat.

Paradoxalment, en ple segle XXI el discurs de Thoreau –potser un dels primers activistes mediambientals– segueix ben viu. Cada cop hi ha més persones que senten la necessitat de reconnectar amb la natura i amb el seu jo interior. A totes les angoixa la mateixa pregunta: què podem fer per relacionar-nos millor amb el nostre entorn i amb nosaltres mateixos? Gran part de la resposta es podria trobar en el Tiny House Movement, un fenomen social i arquitectònic que advoca per tornar a un estil de vida més senzill que implica reduir la mida dels espais que habitem i aprendre a subsistir amb menys coses materials. En paral·lel a aquesta necessitat, han sorgit empreses que materialitzen aquests desitjos vitals i residencials i ho fan a base de sostenibilitat i ecodisseny. Benvinguts al món de les cases petites! Exactament, al d’aquelles que no superen els 37 metres quadrats segons el Codi Residencial Internacional sobre tiny houses aprovat el 2018. La cabana de Thoreau, per cert, el complia amb escreix: només feia 13,9 metres quadrats.

Arquitectura sobre rodes

Les petites edificacions mòbils poden tenir cabuda enmig d’un frondós bosc alemany o en una illa davant la costa escocesa. La llibertat no té una direcció fixa, per això hi ha empreses especialitzades en construir cases petites i d’esperit nòmada. Avui arrelen aquí i demà arrelen allà. Una de les capdavanteres en dissenyar, construir i entregar en qualsevol destí aquestes cases sobre quatre rodes és l’empresa holandesa Liberté. En les seves mans, el concepte caravana queda curt, perquè les seves propostes són cases de disseny en miniatura on la fusta i el vidre són els grans protagonistes. Qui no viuria en una caseta com l’anomenada Makatita?

La prova de l’auge de les cases petites és que, en només cinc anys, Liberté ha passat de dos treballadors –els fundadors– a un equip de tretze membres. Fins i tot tenen clients –com la fotògrafa Anneke Peeters– que a través de les seves xarxes socials expliquen en primera persona com es viu en aquestes cases tan menudes, tan peculiars i tan personals. La seva la va batejar amb el nom de Tiny House Fraser, la comparteix amb la seva filla adolescent, està ancorada enmig d’un bosc (tot i no portar rodes incorporades, és transportable) i, a més, té el seu propi compte d’Instagram. Més enllà de Liberté, també hi ha diverses empreses europees –entre elles, les franceses Quadrapol i Baluchon– que han fet de les tiny houses sobre rodes el seu pal de paller.

L'evolució de les cases iglú

Al districte milanès de Maggiolina hi ha un carrer que es coneix popularment com el dels gnoms. No és un nom a l’atzar: el 1946 l’enginyer Mario Cavallè va construir-hi un parell d’habitatges que per la seva forma recordaven dos bolets. No gaire lluny, també va edificar una dotzena de cases iglú de formigó, inspirades en l’arquitectura de planta circular que en aquell moment triomfava als Estats Units i que, de retruc, s’emmirallava en els habitatges dels inuits del nord d’Alaska. D’aquell excèntric experiment residencial de Cavallè –que en un principi havia d’acollir refugiats de la Segona Guerra Mundial– només queden dempeus sis cases iglú, que amb el pas dels anys han patit transformacions més o menys afortunades i que han estat engolides dins l’entramat urbà de Milà.

¿Però és possible viure en un iglú en un entorn més amable que el de l’Àrtic? La clau de volta la té Iglucraft, una empresa d’Estònia que s’ha especialitzat en iglús de fusta –aquests van sense rodes– construïts de manera artesanal, ecològica i sostenible seguint tècniques tradicionals. El seu disseny més petit ocupa 8,9 metres quadrats de planta, però aquesta pot augmentar en funció de l’ús que es vulgui donar a la cabana: pot ser una sauna exterior (un clàssic als països nòrdics), una habitació extra per a convidats instal·lada al jardí de l’habitatge habitual, un espai de treball aïllat o bé una caseta de vacances situada en un paratge natural sempre que la legislació ho permeti. Amb els mateixos paràmetres minimalistes treballa Xilacurve, una empresa d’Almeria que també fabrica cases iglú de fusta per encàrrec, les personalitza a gust del client i, a més, ha trobat un nínxol de mercat amb els planetaris en petit format. I és que, com va escriure Thoreau, tot es podria resumir en tres paraules: “Senzillesa, senzillesa, senzillesa!”