Belinda Hopkins: "El càstig no fa de l'escola un espai més segur, sinó més perillós"

GironaDavant de l'assetjament escolar, castigar no és la solució. Ni per a la víctima ni per a l'agressor. Aquesta és la tesi que no es cansa de repetir i argumentar la doctora Belinda Hopkins, que, des de fa més de 25 anys, treballa per incorporar a les escoles del Regne Unit un enfocament restauratiu o de reparació davant dels casos de bullying. El seu model no es basa en la culpabilitat ni en el càstig, sinó en enfortir les relacions, la mediació i l'empatia entre els alumnes. El passat 11 de novembre, Hopkins va exposar els seus plantejaments en les IV Jornades sobre bullying de la Càtedra de Renovació Pedagògica de la Universitat de Girona.

Com definiries el bullying o assetjament escolar?

— Com el conjunt de conductes feridores, siguin físiques o verbals, que determinades persones infligeixen a altres persones, de manera intencionada i continuada, i no pas accidental.

I què mou els alumnes a causar dolor a altres alumnes?

— Una raó fonamental sol ser intimidar i castigar els alumnes nous per obtenir l’aprovació del grup, per ser acceptat, per ser vist com a fort i com a gran. Però no m'agrada dir que algú és un assetjador, sinó que fa assetjament escolar, per separar la persona de l’acció. Sovint ell mateix també ha estat assetjat, potser a casa o en una altra escola i no serveix de res etiquetar-lo. Aquesta és la base de la pràctica restaurativa que jo defenso, que busca reparar sense castigar.

Així doncs, castigar no resol el conflicte?

— La via punitiva provoca que els nens no parlin del que ha passat perquè no volen problemes. No volen ser castigats o, si són les víctimes, tenen por de patir venjança i ser atacats. El perill del càstig tradicional és que el dolor vagi per sota i es genera una espècie de conspiració del silenci que empitjora una situació que per si sola ja és horrible.

Castigant es reprodueix un cercle de patiment?

— Exacte. A vegades els pares diuen: vull que el nen que assetja el meu fill pagui les conseqüències. Però això no repara res, no fa de l’escola un espai més segur, sinó més perillós. No té sentit que si un nen fa bullying després vinguin els adults i li facin la vida desagradable a ell. És reproduir la mateixa mentalitat.

Per tant, quina seria la via restauradora?

— Per exemple, dir-li que no ens agrada el que ha fet, però volem entendre des del seu punt de vista què ha passat i com se sent. Cal crear un ambient de confiança i seguretat, transmetre que ens agradaria ajudar, fer entendre l’impacte de les accions en una altra persona, i donar una oportunitat per canviar-ho. És un enfocament sense culpa que dona espai al canvi.

I com s'aplica a les aules?

— Primer, és molt important introduir la pràctica relacional en el dia a dia de les classes. Construir unes relacions sòlides entre els alumnes, treballar valors i principis, vocabulari emocional i donar espai a les veus de tothom, perquè desenvolupin l'empatia i sentin que formen part d'un entorn d’inclusivitat. Als Estats Units hi ha exemples horribles d’assassinats massius d’adolescents amb armes comesos per alumnes que se sentien exclosos i es venjaven. Els estudis reforcen que aquest treball proactiu relacional ajuda a prevenir casos d'assetjament i, quan es produeixen, ajuda a tractar-los.

Si hi ha aquesta base relacional, quan es produeixen casos d'assetjament, es pot practicar la mediació?

— Sí, oferim una estructura on tothom té l’oportunitat de parlar i dir el que està sentint, no només els nens sinó també els pares. Primer els escoltem en privat, sense fer comentaris, judicis, suposicions, ni prendre partit o expressar desaprovació. Llavors els implicats se senten capaços de pensar sobre l'impacte en les altres persones i comencen a posar-se en la pell de l'altre. Es genera una espècie d'efecte dominó fins que al final, tots junts, amb l'ajuda d'un moderador, participen en una conversa perquè tothom tingui l'oportunitat de compartir.

Aquest mètode es pot aplicar a qualsevol context, des de guerres fins a conflictes a la feina?

— Efectivament. Treballo sobretot en escoles, però també he format treballadors d'empreses o cossos de policia. La pràctica restaurativa funciona en qualsevol situació en què hi ha un desacord, una relació que es trenca o un comportament desafiant. A la terrible i horrible situació a Gaza, per exemple, ni els israelians ni Hamàs volen parlar, però finalment ho hauran de fer, no hi ha cap altra opció.