El català de Déu que resisteix a les Illes

PalmaEsglésia de Costitx, dimarts. Són les sis de l’horabaixa. Després de passar el rosari davant d’una estufa, cinc dones a la vuitantena es disposen a escoltar missa. De sobte, de la sagristia surt un capellà negre. Algunes parts de la consagració no les recita, sinó que les canta. En acabar, el petit grup de feligreses conversa amb el periodista. “Estam encantats amb en Malachy. Fa unes celebracions molt sentides i amb una veu esplèndida”.

Els fills del Seminari que pilotaren la democràcia

Malachy Igbokwe té 40 anys i és un dels 139 preveres que actualment hi ha a Mallorca. Forma part de la darrera generació de religiosos nouvinguts que s’esforcen per escampar la paraula de Déu en català enmig d’una societat cada cop més castellanitzada. “El 2022 –diu amb un parlar bonhomiós– vaig arribar de Nigèria. La meva diòcesi té un conveni amb la de Mallorca i m’enviaren a l’illa amb un altre company. La meva llengua materna és l’igbo i l’oficial del meu país, l’anglès”.

Català per connectar

Malachy començà vivint a Palma i primer es posà a estudiar castellà. Al cap de tres mesos ja li assignaren una parròquia, la de Sencelles. “Amb aquella nova destinació vaig descobrir una altra realitat lingüística. A la Part Forana gairebé tothom parla català i tenia clar que si volia connectar amb la gent, ho havia de fer amb la seva llengua. Dues dones del poble s’oferiren per fer-me classes particulars. Sempre els estaré molt agraït”. Una altra persona que afavorí el procés d’integració del nigerià fou Josep Adrover, el vicari general de la diòcesi. “A les misses em donà l’oportunitat de començar a llegir els evangelis en català. Record que el primer dia que ho vaig fer va demanar als assistents que m’aplaudissin. Va ser molt emocionant. Allò m’animà a continuar aprenent la llengua d’aquí. Aleshores també em vaig posar a jugar a futbol amb els joves del poble, amb els quals encara en vaig aprendre més”.

Dos anys després de la seva arribada, Malachy ja és vicari de Sencelles, Costitx, Biniali i Lluc. “Em sent molt ben acollit. La gent valora molt el meu interès per la seva llengua. Alguns, però, que no em coneixen es dirigeixen a mi en castellà. Es pensen que el català és una llengua impossible per als estrangers. Segurament ho fan de manera inconscient perquè l’illa és una destinació turística”. El mossèn nigerià té moltes anècdotes relacionades amb el color de la seva pell. “Un dia estava parlant amb dues dones. Una es va referir a mi com a ‘negre’ i l’altra, molesta, li va recriminar: ‘No diguis això!’. Però jo li vaig dir que no passava res, que jo som negre igual que ella és blanca. Estic ben orgullós de ser negre”. Malachy prové d’un país on la meitat de la població és musulmana. “Aquí not que la cultura cristiana s’està perdent entre les noves generacions. Em fa pena veure les esglésies tan buides. Per mi, però, la tasca d’evangelitzar no és només celebrar l’eucaristia, sinó també viure en comunitat, fer vida al carrer amb la gent”.

Palma, una altra realitat

Qui també coneix la realitat lingüística de la litúrgia mallorquina és Antoni Canyelles, de 59 anys. És vicari episcopal de Vida Consagrada. S’encarrega de les esglésies de Bunyola, Palmanyola, Establiments, Esporles, Banyalbufar, Estellencs i la de Sant Felip Neri de Palma. “A la Part Forana –assegura– encara puc emprar el català tot el temps. Fins ara a Bunyola hi havia hagut un capellà colombià que feia les misses en castellà, però s’animava amb el català en les lectures i pregàries. S’ha de valorar molt aquest esforç lingüístic que fan alguns preveres nouvinguts”. A l’estiu, el vicari veu canviar el perfil dels seus parroquians a nuclis turístics com Banyalbufar i Estellencs. “Hi ha molts d’anglesos, italians i francesos. Jo, però, no els gir la llengua. Ells em segueixen perquè saben perfectament les parts de la consagració. En tot cas, el que costa més és el sermó, que intent fer més a poc a poc”.

Un panorama diferent presenta Palma. “És –indica el pare Canyelles– la zona que em preocupa més. Allà, a causa del canvi demogràfic d’aquests darrers anys, la majoria dels feligresos són castellanoparlants. A vegades alguns m’han demanat que digui les misses en castellà, però sempre des del respecte. Mai m’han dit: ‘¡En cristiano!’. Jo, en tot cas, procur fer en català les celebracions importants com Nadal i Pasqua i mai he tingut cap problema. La resta de dies vaig alternant català i castellà”. Sovint, a Sant Felip Neri, el clergue canvia de llengua per altres motius. “Tenc mallorquins de prop de 70 anys que són d’una generació en què tota la litúrgia era en castellà i se senten més còmodes amb misses en castellà”.

Autoodi a Eivissa

A les Pitiüses, la situació del català de Déu és similar a la de Mallorca. Ho assegura l’eivissenc Miquel Àngel Riera Planells, de 54 anys. El 1994 va començar de capellà al poble de Sant Agustí i allà sempre deia les misses en català. A partir de 2008 estigué tretze anys a Formentera, on començà a fer-les en català i en castellà en horaris diferents. D’aquella època una cosa li cridà molt l’atenció: “Vaig oferir els llibres de catequesi en català i en castellà, però ningú agafà els exemplars en català. No entenia com boixos d’entre 8 i 10 anys rebutjassin la llengua amb la qual estaven escolaritzats. Ho vaig demanar als pares i em digueren que era perquè estaven una mica cansats de la imposició del català”.

El 2021 Riera fou encara més conscient de la nova realitat lingüística illenca quan fou destinat a l’església de Santa Creu, a Eivissa ciutat. “Aquí –assegura– gairebé ningú no em demana mai misses en català”. La sorpresa, però, ha arribat per part d’alguns illencs de soca-rel. “A vegades, abans d’un bateig o un funeral, em trob parlant en català amb persones amb dos llinatges eivissencs i els record que la cerimònia pot ser en català. I em diuen que és millor que sigui en castellà perquè vindrà gent de fora. Això m’entristeix molt”.

Quan el català sortí de la clandestinitat

Avui a Formentera hi ha dos capellans i a Eivissa, 23. Riera recorda el punt d’inflexió que significà per al català litúrgic el Concili Vaticà II, que tingué lloc entre 1962 i 1965. “S’acordà que les misses ja no es fessin en llatí, sinó en la llengua vernacla. Aleshores, malgrat el boom turístic, la població d’aquí encara era majoritàriament catalanoparlant i tenia sentit que l’eucaristia se celebràs en català. Ara, però, la realitat demogràfica ha canviat completament, principalment a Eivissa ciutat. El 90% dels feligresos són castellanoparlants, sobretot llatinoamericans. Per tant, és absurd que faci una missa en català quan el que vull és que la gent m’entengui. Es tracta de prioritzar la comunicació. Això, però, no impedeix que vagi incorporant el català en la consagració a través de pregàries”.

Riera té molt present la tasca de preservació del patrimoni lingüístic pitiús que, en ple Concili Vaticà II, feren altres preveres com Isidor Macabich, Joan Marí Cardona i Pep Planells, entre d’altres. Ell ara, però, es veu obligat a cercar noves fórmules per integrar els nouvinguts. “Des de la trona, més que fer pedagogia de la llengua, hem de procurar fer estimar la nostra cultura. Ara mateix hem cantat les caramelles en una missa. Jo he aprofitat per explicar, en castellà, la importància d’un cant tradicional religiós que feia temps que no es representava a Santa Creu”. I sobre el signe dels nous temps, el religiós es mostra així de contundent: “El que em fa més pena no és que es perdi la llengua en les nostres celebracions, que també, sinó que la gent d’aquí ja no hi participi. Si hi hagués més illencs practicants, el català gaudiria de més bona salut a les esglésies”.

Menorca, l’excepció

Des de Menorca, qui fa la radiografia del català litúrgic és Josep Manguán, de 74 anys, rector de la catedral de Ciutadella: “Els nuclis on més celebracions es fan en castellà són Maó i es Castell. Són els llocs on hi ha més població castellanoparlant perquè concentren molts funcionaris de l’Estat. A la resta de l’illa, però, totes les misses les deim en català”. A l’estiu, la catedral de Ciutadella fa petits gestos per connectar amb els turistes. “Els repartim textos escrits en llengües diferents perquè puguin seguir millor l’eucaristia”.

Avui a Menorca hi ha una trentena de capellans dient missa. “Els pocs de fora que tenim –ressalta Manguán– fan l’esforç d’aprendre a rallar català”. Aquest rector és deixeble de Josep Salord Farnés. “Als anys seixanta, en ple franquisme, va insistir en la importància cultural de la nostra llengua. Ell va marcar tota una generació de capellans menorquins. La mateixa influència tingué sobre nosaltres l’activisme de Francesc de Borja Moll”. El 1921 el seminarista ciutadellenc s’instal·là a Palma per treballar a les ordres de mossèn Alcover en l’elaboració del Diccionari català-valencià-balear. Un segle després, en l’era de la globalització, els mots que salvaren els dos eminents filòlegs es veuen més amenaçats que mai.