Català: història d’una resistència

PalmaPer enèsima vegada, el català és objecte d’atac: ara se’l vol reduir a una llengua de segona, que no sigui necessària ni per accedir a la funció pública ni per a l’escola. I per enèsima vegada es produeix un moviment de resistència. És una llarga història. Des del segle XVI fins al franquisme, la llengua pròpia de les Illes Balears –com estableix l’Estatut– ha estat objecte de persecució, discriminació o desqualificació. I, al llarg de tot aquest temps, els illencs ens hem encaparrotat a continuar fent-la servir.

Per què? Per descomptat, per estimació a la llengua, per reacció contra aquells que l’han volguda prohibir o arraconar, o que l’han menyspreada. Per oposar-se a aquestes polítiques, o aquestes actituds. Però també per pur instint, i per costum: perquè en aquestes illes, al llarg de segles, només es parlava i s’entenia el català. I era la llengua que tothom feia servir, tot i que s’hagi pretès esborrar-ne la presència pública. Com recull el lingüista Isidor Marí, encara a finals del XIX, després de dos segles de pallissa centralista, aquells que sabien castellà no arribaven ni al 15% de la població a Eivissa i Formentera.

La monarquia hispànica dels segles XVI i XVII, tot i la suposada ‘unitat d’Espanya’ dels Reis Catòlics, de fet era un conglomerat de regnes, cadascun amb les seves institucions i personalitat pròpies. Però, cada vegada més, el castellà, com a ‘llengua de l’Imperi’, s’imposava per damunt les altres. El castellà, com ara l’anglès, esdevingué a la vegada llengua de prestigi i ‘llengua franca’ o transnacional, fins al punt d’adoptar-la els escriptors cultes de les Balears, en lloc del català. Per pura i simple moda, com va diagnosticar Antoni Maria Alcover. No tothom hi va caure: Margalida Mas, sor Anna Maria del Santíssim Sagrament (1649-1700), va redactar en català el seu comentari al Llibre d’Amic i Amat de Ramon Llull.

Tot i aquesta pressió, com puntualitza l’historiador Miquel Àngel Casasnovas, al segle XVII, el català “continuava essent la llengua d’ús quotidià i la utilitzada en la majoria d’àmbits formats tant per l’Església”, que era un dels poders de l’època, “com per l’administració o l’ensenyament”. Només per comunicar-se amb el monarca o els seus representants, les autoritats illenques feien servir el castellà. El poble, “majoritàriament illetrat”, desconeixia el castellà per complet. També “es representaven moltes obres en català, sobretot de temàtica religiosa”.

Riure’s del castellà imposat

Aquella presència pública del català la volgué fer desaparèixer la Nova Planta, a començament del XVIII. És cert que Felip V trobà l’excusa perfecta: els territoris de la Corona d’Aragó havien optat pel candidat rival, l’arxiduc Carles, i, per tant, havien de ser castigats. Tampoc no era res original: les monarquies absolutes tendien a la uniformització dels seus súbdits. Felip V era net de Lluís XIV de França i aquest, el 1700, ja havia prohibit al Rosselló l’ús del català a la documentació oficial, ja que “repugna i és contrari a l’honor de la nació francesa”. A França, el centralisme fou tot un èxit. A Espanya, afortunadament per a la llengua i la cultura catalanes, un fracàs. Que es promulgassin tants de decrets imposant el castellà al llarg de més de dos segles i mig resulta molt sospitós: si s’havien de donar les mateixes instruccions una vegada i un altra sembla evident que és perquè no es complien.

La Nova Planta va prohibir l’ús del català a l’administració, però tot d’una es va topar amb la crua realitat: com observen els pedagogs Antoni Colom i Bernat Sureda, els oficials de justícia tampoc no sabien castellà. Així que es van haver de tornar a redactar les ordres en la llengua pròpia, si bé el monarca indicava que es procuràs “manyosament anar introduint la llengua castellana”. La correspondència privada –la dels pocs que sabien escriure– i la comercial, diu Casasnovas, eren en català en la seva major part. Tot d’una, qualcú se’n va assabentar: el 1772, s’ordenava que els llibres de comptabilitat s’havien de dur en castellà.

Controlar la castellanització en tots els àmbits era impossible. El 1853, segons cita l’historiador Miquel Duran, l’Audiència Territorial de Mallorca rebia un ofici en el qual es denunciava que “testaments i altres instruments públics”, sobretot “escriptures d’arrendament”, no es redactaven en castellà, sinó en la llengua “que es parla al país”. Això els devia horroritzar. I, per descomptat, també es va posar remei al que es considerava un disbarat, si bé es va fer sense frisar gaire: la llei del notariat del 1862 va establir que “els instruments públics es redactaran en llengua castellana”.

Ni tan sols els espectacles públics es varen viure lliures d’aquesta obsessió castellanitzadora. El 1867, es prohibiren les peces teatrals escrites només “en els dialectes de les províncies d’Espanya”. Així, com recull la historiadora Isabel Peñarrubia, el que varen fer els autors en català, “tant al Principat com a Mallorca”, va ser introduir “personatges ridículs i estrangers o exòtics” que eren els que parlaven en castellà, enmig de les rialles del públic. El súmmum fou Sa vinguda des moros, de Jaume Roca, en la qual els que feien servir ‘la llengua de l’Imperi’ eren els odiats sarraïns, que assaltaven Andratx. I que, a més a més, feien un ban en el llenguatge característic de les comunicacions oficials. Les societats corals també foren un espai de reivindicació de la cultura pròpia, com també ho va ser la pagesia, que, segons observava l’arxiduc Lluís Salvador, es mostrava reticent a la castellanització.

L’humor sempre ha estat una bona eina de resistència. Així que també les gloses i les codolades, com cita Peñarrubia, es varen fer servir com a instruments per ridiculitzar aquella invasió del castellà, el qual, a diferència del català, es considerava la llengua culta, a més de ser-ho de l’administració. La revista La Ignorància, el 1879, es reia d’un jove amb pretensions de fer carrera política: “Se coneix que és mallorquí / com més parla en foraster”.

“Som a Mallorca o a Rússia?”

Una altra publicació, La Roqueta, el 1889, denunciava el cas d’un pagès a qui el funcionari de torn, per parlar en català, li va respondre allò de “No ladre V. ¡Hable V. castellano!”. Talment com algunes actituds que encara es donen, de tant en tant. El periodista es demanava si “és aquesta sa manera de acreditar sa llengo castellana”; posa en qüestió que pugui ser ben vista “si sols l’empren per rebutjar i despreciar d’una manera covard”, i fins i tot, llança una advertència: si els mallorquins ‘lladren’, potser també mosseguin.

Peñarrubia reflecteix el compromís amb la llengua de diverses opcions polítiques. Els carlins, molt conservadors, però foralistes, publicaren entre el 1884 i el 1885 un periòdic “gairebé tot en mallorquí”, el setmanari El Bombo “predominantment en català” i a Manacor la revista La Aurora, íntegrament en la nostra llengua. En l’altre extrem ideològic, la premsa obrera era en castellà, però el català es feia servir habitualment als mítings. L’historiador Pere Gabriel registra com, el 1879, un dels oradors s’expressà en “idioma català”.

Els republicans federals, segons cita Peñarrubia, foren molt bel·ligerants en la defensa de la llengua pròpia. El 1884, el seu periòdic La Autonomia afirmava que els diputats per les Balears havien de ser “coneixedors de la seva llengua”. El 1902, en ordenar el governador que no es parlàs català a les sessions de l’Ajuntament de Ciutat, el seu regidor Antoni Villalonga es va demanar “si som a Mallorca o a Rússia, ja que ve aquí un intrús a imposar una llengua que no és la de Palma”.

El ressorgiment de la literatura en català i de les reivindicacions autonomistes, entre finals del XIX i començament del XX, va encendre una altra vegada les alarmes centralistes. Marí cita el cas de l’escriptor i polític Gaspar Núñez de Arce, qui, el 1886, va proclamar que anar més enllà de la descentralització, o de l’ús dels “dialectes locals” fora de l’àmbit familiar i la literatura popular, era cosa de “fanàtics” i “desmembrament de la pàtria”. Per si de cas, i coincidint amb la seva posada en marxa, el 1896 es va prohibir parlar en català a través d’un nou instrument: el telèfon. Ho estaven posant molt difícil.

Una eina decisiva de reivindicació del català, en plena dictadura castellanitzadora de Primo de Rivera (1923-1930), fou l’Associació per la Cultura de Mallorca, que el futur batle de Palma Emili Darder va presidir del 1925 al 1931. Amb el cop d’Estat del 1936, va deixar d’existir. El lingüista i editor Francesc de Borja Moll recorda a les seves memòries que “va cessar automàticament la sortida” de La Nostra Terra, del Bolletí del Diccionari català-valencià-balear i de tota altra publicació que no fos en castellà. Començava el període potser més negre per al català de tota la nostra història.