Soc català i parlo anglès als fills: és útil o absurd?

BarcelonaQuan havia de néixer la Jana, l’Hèctor tenia clar que li parlaria en anglès. A ell li havia costat anys de classes particulars amb professors nadius i va pensar que, com que el sap prou bé, podria ensenyar-l'hi fàcilment a la nena. "Com més d’hora l'aprenen, millor, els hi fas més fàcil. Ho aprenen sense esforç, que és la millor manera d’aprendre un idioma. A mi m’hauria agradat aprendre xinès per no haver-lo d’estudiar ara", assegura per telèfon des de la Xina. L’Hèctor Pavia dirigeix una empresa familiar que s’ha encarregat d’internacionalitzar: produeix a la Xina i ven a tot el món des de Barcelona, i per això, a més del català i el castellà, ha après anglès, portuguès, francès, italià i ara va pel xinès.

Any rere any l’anglès va guanyant presència com a llengua franca internacional. Com que cada vegada hi ha més persones que el dominen, n’hi ha que es plantegen parlar-lo als fills perquè siguin bilingües –trilingües en el cas català–, conscients dels beneficis que té saber idiomes en una societat globalitzada. Altres famílies, en canvi, ho troben artificial i absurd: la llengua materna és la que volen transmetre als fills perquè és el més natural i fàcil, però també per motius emocionals i polítics. Què s'hi guanya i què s'hi perd? ¿És un trauma dels pares passat als fills? ¿És un avenç que els estalvia classes extraescolars? ¿En quins casos acaba amb èxit?

Com més aviat, millor?

Els estudis indiquen que indubtablement el cervell infantil és més plàstic. "Els nens poden adquirir qualsevol llengua a què se’ls exposi, sobretot abans del període crític. Hi ha estudis que diuen que cap als quatre anys, com que el nen ja té establert un sistema lingüístic vinculat a la llengua materna, ja els costaria una mica més aprendre el segon idioma. Altres estudis diuen que el canvi al cervell es produeix a la pubertat, mentre que hi ha altres autors que no creuen que hi hagi etapes sensibles", explica Sílvia Perpiñán, experta en adquisició de llengües i multilingüisme de la UPF. De fet, les llengües són coneixements que es poden adquirir al llarg de tota la vida, però el perfeccionament és el que és complicat. En general, per a l'aprenentatge de llengües, funciona la triple recomanació de com més aviat, més exposició i més interaccions amb aquest idioma, millor.

I com ho puc aplicar?

En el cas de l'Hèctor, el mètode ha estat el clàssic un pare, una llengua, de manera que la Ruth ha transmès la llengua materna; el pare, l'estrangera, i l'escola i l'entorn s'han ocupat del castellà. El principal repte és ser consistent al llarg del dia i al llarg dels anys en anglès. "Hi ha d’haver un suficient nombre d’hores d’exposició i d’interacció amb la segona llengua. Si no, passa com l’anglès que ensenyem a les escoles: mal nivell i poca exposició", apunta la catedràtica Carmen Pérez Vidal, també experta en adquisició de llengües de la UPF. Les taxes d'abandonament són molt elevades, sobretot al començar l'etapa escolar, als 3-4 anys.

A més del pare, també s’hi han de sumar molts altres inputs en anglès. El més evident és escollir tot el consum audiovisual en la llengua estrangera, però també caldria trobar entorns perquè els nanos parlin anglès. "Són canalla que tenen una asimetria entre les habilitats de comprensió i les habilitats de producció", explica Perpiñán. Si bé quan són petits poden tenir una comprensió i vocabulari estandarditzat amb un nadiu, a partir dels 6-8 anys ja no van al mateix ritme, perquè el nadiu en el seu context aprèn molt més de pressa gràcies a l’escola i la socialització.

Aquest va ser un dels motius perquè l’Hèctor i la seva família decidissin marxar un any i mig a Londres, quan la Jana tenia sis anys i el seu germà Max en tenia quatre, un esforç econòmic i personal que no totes les famílies poden fer però que a ells els ha funcionat. "Durant aquest temps l’anglès va ser la seva llengua vehicular. Van acabar de consolidar l’idioma, tant és així que la Jana encara fa servir algunes expressions en anglès, sobretot quan vam tornar. I al Max mai no se li ha fet estrany que li parli en anglès des que va néixer", explica l’Hèctor. És evident que com més útil t'és una llengua, més ràpid l'aprens. Les expertes afegeixen que, per tenir un bon nivell d'una llengua, s’hi ha de poder llegir i escriure.

He de ser molt estricte?

L’Hèctor ha estat disciplinat, però no radical. De fet, els estudis observacionals mostren que les famílies canvien d’idioma més del que creuen. "A casa ho aplico sempre perquè és un espai controlat. Quan estàs amb altra gent et sents una mica friqui i et contens, i pot ser que faci servir el català o els parli a ells en anglès més baix", diu. Quan s’enfada, surt el català. És el que li passa a en Joan R. Ell va estudiar al Liceu francès i parlava aquesta llengua amb la mare, que n’és nadiua, així que el va aprendre bé. Avui l'àvia parla català amb fills i nets i ell és l’únic referent en francès per a la seva filla Júlia, de 9 anys, i ara també l’Ona, d’un i mig. "La meva estratègia ha estat no forçar-la mai. Tenia tanta por que un dia em digués «Passo», que una de les meves tècniques ha estat que mai s’adonés que això passava, ho he anat fent jo", explica.

Un dels principals motius per abandonar és perquè "l’esforç parental no té una translació en l’aprenentatge", diu Pérez. "Requereix una disciplina altíssima i una imposició considerable", hi afegeix. Pot passar que els nens ho sentin com a artificial i ho refusin: "Si veuen que només es parla a casa i no està en context, pot ser que mai contestin en la llengua que el pare els parla", explica Pérez. En Joan té l'exemple frustrat dels seus nebots: "No va anar bé, els nens no eren receptius i demanaven que se’ls parlés en català. Si no parles un percentatge de la segona llengua no s’hi enganxen", corrobora. Hi ha estudis que apunten que caldria parlar-la entre un 20% i un 40% del temps. I, tot i així, és molt difícil que els fills adquireixin un nivell nadiu només amb un pare que els parla l'idioma.

També hi ha famílies que decideixen posar el llistó més baix i introduir l’idioma estranger com un joc en hores o dies delimitats. En tot cas, arribin allà on arribin, "tot computa com un aprenentatge", és un guany, "sempre que es garanteixi l’exposició a la llengua minoritària", puntualitza Perpiñán.

Tinc nivell per ser un bon model?

Sovint quan es ridiculitza l’opció de parlar anglès als fills és perquè el pare que fa l’esforç té un accent justet. Les expertes hi treuen ferro, a la correcció de la pronunciació: "Hi ha el mite de l’estàndard nadiu, que identifiquem amb l’anglès britànic i americà, però hi ha molts milions de gent en països on l’anglès té estatus d’oficial i l’accent és molt diferent: Sud-àfrica, Singapur, Austràlia, Jamaica, Gibraltar...", explica Carmen Pérez Vidal. L’anglès té més d’una vintena de varietats, no només el de les sèries i pel·lícules de HBO.

Sí que hi ha d’haver un nivell mínim, però, "més que tenir un accent impecable, és important estar còmode i natural parlant anglès", diu Sílvia Perpiñán. Segons un estudi de la doctoranda de la UPF Katrina Blong, que està investigant aquests tipus de famílies, els nens poden millorar la fonètica i anar més enllà de l’anglès dels pares, sobretot si estan exposats a referents lingüístics diferents. De fet, també hi ha casos de mestres i pares que parlen un català deficitari als alumnes, però no s’ha estudiat l’efecte que té en el seu model de llengua.

Hi perdo alguna cosa?

Els escèptics defensen que si parles als fills un idioma estranger renuncies a un llegat emocional i cultural molt íntim vinculat a la llengua materna. L’Hèctor opina que, en el seu cas, la seva parella i el context cultural ho compensen. En Mario Pascual, un jove de l'Hospitalet que avui té 30 anys, va parlar anglès només amb el pare. Ell no creu que perdessin vincle, justament l'anglès era una cosa que compartien, però sí que van desistir quan ell tenia entre 12 i 15 anys, "quan ja necessitava parlar de coses més elaborades, i no hi tenia tanta fluïdesa", recorda. Tot i això, l'anglès sempre li ha estat "un idioma fàcil i útil" amb el qual tenia "molt més nivell" que els seus companys. La germana, cinc anys més petita, ja s'hi va enganxar menys però, en canvi, avui viu a Irlanda.

Més enllà de la decisió individual, apostar per una llengua global en un país amb una llengua minoritzada seria un problema si es convertís en una opció majoritària. "Jo ho veig una mica mercenari, deixar la meva llengua amb el que té d’identitat i identificació –opina Carmen Pérez–. Els països nòrdics estan veient una invasió de l’anglès i temen que es converteixi una llengua d’ús quotidià. Pots pensar que és important saber anglès, però abandonar la llengua del país dins la família pot ser nefast per a casos com el català, que ha crescut justament gràcies a les segones generacions de migrants en el bon temps de la normalització a les escoles", afegeix. Sílvia Perpiñán hi està d'acord: "Un trilingüisme que desatengui el català tindria conseqüències negatives per a la nostra llengua, que és minoritària".

No es pot obviar que el capitalisme i la globalització empenyen cap a fer créixer les llengües grans. La mobilitat ha fet que les identitats multilingües estiguin més de moda que dècades enrere, especialment si són llengües molt parlades –com l'anglès, el rus i el xinès– o de prestigi –com el francès i l'alemany–. Des d'un prisma pragmàtic, saber anglès avui fa la vida més fàcil i obre oportunitats. "Per a mi no es tracta que siguin els millors ni que tinguin èxit en els negocis, seran ells els que decidiran el seu futur. Jo els dono una eina que a mi m'hauria agradat tenir, i així podran dedicar temps a una altra cosa", sentencia l’Hèctor.