Català? Per a què?

Palma“Català? I per a què...?”. Tots ho hem sentit més d’una vegada: si ja tenim el castellà, que parlen tants de milions de persones. O, millor: l’anglès. I no debades els salons nàutics ara ja no es diuen salons nàutics, sinó boat shows, anar de compres es diu fer shopping, i els directors són ceos. Després d’això, ve que a la funció pública es pensin de llevar el català com a requisit, o que la sanitat ja ho hagin llevat, els actuals responsables de les institucions a les Balears.

Ara bé, al llarg de mig mil·lenni, des de la Carta de franquesa atorgada a Mallorca per Jaume I, el 1230, fins als Decrets de Nova Planta cap al 1715, el català va ser l’única llengua oficial de la nostra administració i de les nostres institucions. A Menorca, ho va ser pràcticament un segle més, fins a la reincorporació a la corona espanyola, el 1802. Ben avançat el segle XIX, es continuà fent servir, encara, en documents de rang oficial. I, fins als nostres dies, tot i les prohibicions i les discriminacions, en la literatura popular o en el teatre, per parlar només de la presència pública.

A Catalunya, fins i tot el virrei, representant del monarca, n’emetia la documentació en català, segons assenyala el sociòleg Daniel Escribano. Ho feia perquè, si no, els súbdits no s’assabentaven de res. I les institucions pròpies també l’empraven per a les comunicacions amb l’exterior, inclosa la Cort: segur que qualcú, a Madrid, entenia la nostra llengua.

Com recull el filòleg Isidor Marí, l’oficialitat del català no es reduïa només als territoris que actualment el feim servir: també ho era a d’altres vinculats a la Corona d’Aragó. A Sicília, el varen fer servir, juntament amb el sicilià, les cancelleries de Palerm i de Messina, des del 1282 fins a finals del segle XV. S’utilitzava a la Cort reial i el parlaven els almiralls sicilians Roger de Llúria i Corrado Lancia. A Nàpols, apareixen documents en català a la cancelleria i a la tresoreria, i als arxius de naturalesa judicial.

A Sardenya, actualment només a l’Alguer, ha perviscut el català. Però en el passat va ser idioma oficial de l’illa, “predominant sobre el castellà”, diu Marí, fins al segle XVII. En llengua catalana es va dur a terme la darrera sessió del parlament reunit a Càller, el 1699, abans que Espanya perdés la possessió d’aquest territori. Encara molt més tard, el 1731, quan Sardenya havia passat als Savoia, els marquesos de Quirra, destacada família noble, continuava dictant en català les disposicions sobre els vassalls. Això ja no es podia fer a les Balears borbòniques. Però a Sardenya sí que es feia.

La llengua més parlada del segle XV?

El català no només imperava a les illes de la Mediterrània. Afegeix el filòleg eivissenc que, a Grècia, es va utilitzar com a idioma oficial, a l’administració i a la litúrgia, als ducats d’Atenes i Neopàtria, integrats a la Corona d’Aragó del 1319 al 1390: notaris i funcionaris grecs aprenien el català i el parlaven, òbviament, perquè els era necessari. El català s’emprava, també, en les relacions amb la seu pontifícia d’Avinyó. Ja no diguem a la Roma dels papes Borja, d’origen valencià.

Com més tard va passar amb l’imperi hispànic –d’aquí aquesta expressió, amb tant d’èxit, de la ‘llengua de l’imperi’– o actualment amb l’omnipresència de l’anglès, la potència política i comercial de la Corona d’Aragó va originar que la llengua dels territoris costaners, el català, tingués una presència arrasadora a la Mediterrània. Cap al 1325, fa set segles, el cronista Ramon Muntaner assegurava que “d’un llenguatge solament, de negunes gents no són tantes com catalans”. És a dir: que era la llengua més parlada en aquell moment, almenys del món conegut. Potser Muntaner exagerava, però per aquí anava la cosa. De fet, del català, barrejat amb l’occità, el toscà, l’amazic i l’àrab, va derivar el sabir, una ‘llengua franca’, o internacional, que servia com a vehicle de comunicació a la conca mediterrània.

Ni tan sols els Decrets de Nova Planta aconseguiren del tot que el català perdés la condició de llengua administrativa. Fins al 1862, els documents notarials a Mallorca es continuaven redactant en la nostra llengua. Des del 1889, tot i el centralisme rampant, per accedir a la plaça de secretari de l’Ajuntament de Palma, s’exigia el català de Mallorca, oral i escrit, apunta Escribano.

Gaudir d’oficialitat és molt important. Però ser vehicle del coneixement potser encara és més valuós. El fet és que el català va accedir al rang d’idioma científic abans que la majoria de les altres llengües romàniques, que encara feien servir, en aquesta matèria, el llatí del qual procedien. I això gràcies a un mallorquí, Ramon Llull, que entre finals del segle XIII i començament del XIV va escriure en la nostra llengua sobre filosofia, teologia, medicina, astronomia o lògica. Aquest fet, molts d’anys més tard, no ho devia tenir gaire clar el llavors president del govern espanyol Adolfo Suárez, quan, en una entrevista al Paris Match, el 1976, dubtava que fos viable ensenyar, en català, física nuclear.

El català, útil per als centralistes

Però el català encara ha tengut moltes més utilitats. Per exemple, com a eina de propaganda. Costa de creure en un àmbit tan centralista com el francès, però el 1810 –segons narra Marí–, el governador de Napoleó a la Catalunya ocupada, el mariscal Augereau, va pensar que seria una bona manera de congraciar-se amb els envaïts, i va declarar el català com a cooficial amb el francès, publicant el Diari de Barcelona en totes dues llengües. Això va tenir tot d’una la seva contrapartida a la Mallorca contemporània, lliure de la presència francesa: els absolutistes, per difondre les seves idees, crearen el 1812 el Diari de Buja, el primer mitjà en català a l’illa. Uns anys més tard, el 1820, els liberals llançaren el Setmanari constitucional, polític i mercantil, a les pàgines del qual es va publicar l’única traducció catalana –amb comentaris– de la Constitució del 1812, com a manera de donar-la a conèixer. Per descomptat que la majoria de la població era analfabeta, però els que sí sabien llegir, ho llegien a la resta, en veu alta i en la llengua que tots entenien. I és clar que els liberals eren centralistes, però, com els francesos, utilitzaven el català per una senzilla raó: perquè era útil.

Per a què serveix el català, i qualsevol idioma? Per criticar, naturalment. La historiadora Isabel Peñarrubia ens ofereix una successió espectacular de ‘gloses’ i ‘codolades’, és a dir, de literatura popular, cap al segle XIX, amb les quals els illencs posaven en solfa els perjudicis diversos que patien per culpa del centralisme: els imposts, el reclutament militar forçós, les eleccions manipulades, els funcionaris forasters, els privilegis de Madrid o l’oblit dels territoris perifèrics. Les revistes L’Ignorància i La Roqueta també es publicaven íntegrament en català. I les seves tirades, en una societat que ja hem dit que era majoritàriament analfabeta, resulten espectaculars: 2.000 exemplars L’Ignorància, més de 4.000 La Roqueta, que, si hi afegim aquells que la llegien als cafès o la sentien dir de viva veu, arribava a unes 9.000 o 10.000 persones.

No cal dir-ho, el castellà s’imposava a l’administració i a l’escola, a tot allò de rang oficial. Però vet aquí que el català, per la seva semblança evident, podia ser útil per aprendre l’idioma de l’Estat. El 1835, Joan Josep Amengual va publicar una Gramàtica de la lengua mallorquina, l’objectiu de la qual era conèixer bé l’idioma natiu, passa imprescindible abans d’aprendre’n un altre. Amengual reconeixia que era impossible eliminar el català, que ell anomenava “llemosí”, que conèixer el castellà era imprescindible i que aquest era “estranger”, entre els illencs, per desconegut. Així que una cosa duria a l’altra: conèixer bé el català per assimilar el castellà.

Passaren dos segles d’imposició de la Nova Planta, i aviat arribarien dues dictadures successives, de signe marcadament castellanitzador: la de Primo de Rivera, del 1923 al 1930, i la de Franco, molt més perllongada, del 1936 al 1975. Però l’ensenyament de la doctrina cristiana es va continuar impartint en català, i la litúrgia en general, i això no era cap qüestió secundària en una societat, com la nostra, marcadament sacralitzada i oficialment catòlica, gairebé fins als nostres dies. Al teatre, que fou al llarg de segles la diversió per excel·lència del poble, molt abans que el futbol, el català també continuà ben viu: fins i tot al franquisme, quan la companyia Artis va recuperar el 1948 les representacions en aquest idioma.

Al comerç, a l’hostaleria, als serveis de cara al públic en conjunt, aprendre català ha estat útil per a aquells que han vingut de fora, o que simplement no el parlen, a l’hora d’atendre un client o usuari que l’empra habitualment i que agraeix, sobretot, en el cas de la gent gran, no haver d’esforçar-se a canviar la llengua. En fi, fins i tot per ser ben acollit per la família política: com conta la historiadora Ana Jofre d’aquella filla d’italians que, en casar-se amb un immigrant mallorquí, a l’Argentina, va aprendre un català perfecte. Ha de ser útil la nostra llengua a l’altra banda del món, i no ho ha de ser entre nosaltres? On hem anat a parar.