El català es perd més per les actituds que per desconeixement

PalmaLes dades no ofereixen cap dubte. Si el 96,8% dels habitants de les Balears entén el català, si el 80,5% el sap parlar, el 83,5% el sap llegir i el 61,9% el sap escriure, la regressió progressiva de l’ús social de la llengua pròpia de les Illes en els darrers 15 anys no respon al desconeixement. S’ha de tenir en compte que aquestes dades, que corresponen a la darrera Enquesta d’Usos Lingüístics de les Illes Balears, analitzada pel Grup de Recerca Sociolingüística (Gresib) de la UIB, feta el 2014 i revisada el 2018, es recullen entre la població estable. Però també és cert que qui marca l’evolució en l’ús de la llengua d’un territori són els que l’habiten de manera estable.

Si el català perd parlants a les Balears no és perquè no hi hagi un coneixement prou estès de la llengua, sinó que, com afirmen la majoria d’experts en sociolingüística, els principals motius de la regressió són les actituds, com la predisposició a uns comportaments determinats, i els hàbits adquirits. Val a dir que aquesta regressió no afecta només les Illes Balears, sinó que, amb major o menor mesura, és general a tots els territoris de parla catalana, els quals han perdut mig milió de parlants habituals en els darrers 15 anys i on només fa ús corrent de la llengua pròpia el 32,5% dels que la saben xerrar, segon dades difoses per la Plataforma per la Llengua.

El comportament lingüístic

“La normalitat en l’ús social de qualsevol llengua depèn fonamentalment del comportament lingüístic dels seus parlants. Les llengües es projecten vers el futur perquè els seus parlants les continuen parlant i no les abandonen, les transmeten generacionalment i les mantenen integrades en la seva vida, de manera fluida i normal”. Amb aquesta observació s’introdueix el document de treball que, elaborat per la Ponència sobre Actituds Lingüístiques presidida pel sociolingüista eivissenc Bernat Joan i Marí, va aprovar el 14 de desembre el Consell Social de la Llengua Catalana -òrgan dependent del Govern balear-. Així, a través d’aquest document, l’esmentat Consell recomana a l’Executiu àmbits i accions per treballar les actituds lingüístiques amb l’objectiu de reforçar la presència social de la llengua catalana a les Balears.

“Si l’actitud és la predisposició al comportament, el fet de tenir una actitud favorable o desfavorable vers la llengua pròpia o que pesin certs prejudicis és decisiu per al comportament lingüístic i per al futur de la llengua. A més, lligats a les actituds, hi ha els hàbits. Ara bé, ni actituds, ni hàbits, ni comportaments no es produeixen perquè sí, neixen del context i de les estructures socials”, afirma el sociolingüista Isidor Marí. En aquest sentit, la psicòloga d’origen basc Gemma Sanginés opina que “la consciència lingüística és necessària, però no és suficient. No es pot menystenir la importància de l’acció política i la protecció d’aquesta llengua i dels seus parlants. Moltes persones tenen una actitud bona, voldrien viure en català amb normalitat i no saben com fer-ho per sentir-s’hi còmodes, sense amenaces ni coaccions”.

Per ambdós, la situació anòmala i, com apunta Sanginés, “el cost personal que sol tenir per als parlants voler viure en la llengua pròpia, que a més és oficial a les Illes Balears -i no a la Catalunya Nord-, és molt similar en tots els territoris on hi ha una llengua minoritzada” i, en paralaules de Marí, “subordinada a una altra”. Gemma Sanginés compara i veu diferències entre els territoris: “Mentre que a Catalunya i a Euskadi hi ha més protecció institucional, el País Valencià i les Balears encara arrosseguen tots els anys de governs del PP, que varen fer una feina llarga i constant per a la minorització del català i la seva subordinació al castellà”. Per la professora de Filologia Catalana de la UIB, Maria del Mar Vanrell, “avui dia, a les Illes, és difícil viure en català si no vols rebre o justificar-te sempre seguit”.

L’idioma de tots

“La situació de minorització i de subordinació que pateix la llengua catalana constitueix un camp adobat per al discurs negatiu i problematitzador”, s’afirma en el document de la Ponència sobre Actituts Lingüístiques. “De manera generalitzada, des de posicions de dominació lingüística i cultural, es presenten les llengües i les cultures minoritzades com a ‘problemàtiques’. De la mateixa manera que els estats ‘eduquen’ i les minories nacionals ‘adoctrinen’, les llengües majoritàries s’empren sense cap tipus d’entrebanc i el seu ús normal no sol ser qüestionat, mentre que les llengües que pateixen situacions de minorització són presentades com a ‘problemàtiques’”, s’hi explica. Per aquest motiu, es considera important “incidir positivament en un canvi en les actituds lingüístiques”. I s’hi apunta la necessitat d’insistir que “el català és la llengua pròpia dels catalanoparlants, però també de tota la resta de ciutadans de les Illes Balears, encara que no la tinguin com a llengua primera o, fins i tot, encara que en tinguin només un coneixement passiu”.

Segons Gemma Sanginés, coautora amb Ferran Suay de Sortir de l’armari lingüístic. Una guia de conducta per a viure en català (Angle Editorial), “cadascú de nosaltres és un model lingüístic per als altres. Qualsevol actitud positiva té un efecte expansiu”. És en aquest sentit que Carme Junyent enfoca el seu darrer llibre, El futur del català depèn de tu (La campana). Són models lingüístics tant els catalanoparlants més fidels a la llengua com els que en demostren indiferència o manca d’una autoconfiança que, segons Maria del Mar Vanrell, “fa que molts diguin que no fan servir el català perquè tenen la sensació que no el saben escriure o parlar bé i que el castellà -segons diuen- els és més fàcil”; una autoconfiança que, per Isidor Marí, “està deteriorada per la llarguíssima subordinació de la nostra llengua”. D’altra banda, també són models lingüístics, en sentit contrari, els que no volen parlar el català perquè creuen que, a les Balears ‘no és necessari, ja hi ha el castellà’, perquè pensen que la mort d’una llengua no és cap drama, per motius ideològics -‘això és Espanya’- o de posicionament social.

Els experts consultats fan èmfasi en la importància de l’adscripció a un grup. “Qualsevol moment inicial de la vida resulta determinant per al comportament lingüístic: la llengua de la família, la primera educació escolar, quan tries les amistats a l’institut o el moment d’incorporació a una feina són essencials. Si les persones que han fet l’esforç d’aprendre català després es troben que a la feina no el fan servir o els donen instruccions de no parlar-lo, es demanen de què els ha servit l’esforç”, assegura Isidor Marí.

En un context divers

Històricament, les Balears han passat d’una situació gairebé monolingüe -d’un absolut predomini social del català, amb la modalitat de cada lloc- a una de bilingüe que ha subordinat el català al castellà. Ara mateix, però, la realitat és molt diferent de la de fa tot just unes dècades: a les Illes es parlen més de 160 llengües, i n’hi ha més de 60 que són llengües de transmissió familiar, segons fonts del Gresib.

Aquest és un tema que, com a objecte d’estudi, interessa molt a Maria del Mar Vanrell per la transformació que suposa. “En un context multilingüe com el que tenim ara a les Illes Balears, l’ús de la llengua està molt compartimentat. Empram el català, l’anglès i el castellà, entre moltes altres llengües, segons el moment i la relació que mantinguem. Vivim canviant de llengua i això té un efecte sobre el català. Si ho aprofitam, és una bona ocasió per guanyar parlants”. També Gemma Sanginés percep el context multilingüe com “un argument fantàstic per mantenir la llengua pròpia. Ja no podem donar per fet que el nostre interlocutor parla castellà i podem treure’ns l’hàbit tan estès de convergir-hi. Cal tenir en compte que el català, com a llengua pròpia del territori, és la que l’explica millor en tots els sentits”.

Així i tot, Maria del Mar Vanrell puntualitza: “De la mateixa manera que al Regne Unit hi ha la discussió sobre els nous anglesos, que uns veuen com una riquesa i que els més normativistes critiquen pels canvis que estan introduint en la llengua, hem d’acceptar que també la nostra nova realitat multilingüe farà que no només hi hagi les varietats conegudes del català, sinó moltes més. Ens hi haurem d’acostumar si volem guanyar parlants nous. Potser, com a actitud, hem de ser més flexibles, perquè el català pot tenir nous colors”.