Quan el català sortí de la clandestinitat

PalmaSembla un miracle que el català pogués sobreviure a quaranta anys d’una dictadura tan aniquiladora. Els qui s’aixecaren contra la segona República el juliol de 1936 volien una “patria grande” sense cap llengua “regional”. A casa nostra el seu primer objectiu va ser l’Associació per la Cultura de Mallorca (ACM). El juliol de 1931 aquesta entitat, fundada el 1923, havia promogut l’avantprojecte de l’Estatut Balear. La iniciativa no tirà endavant per l’oposició dels ajuntaments de Menorca, que es negaren a acudir a l’acte celebrat al teatre Principal de Palma.

Un dels represaliats de l’ACM va ser Emili Darder, el darrer batle republicà de Palma afusellat el febrer de 1937. Els qui també foren durament perseguits varen ser els 151 intel·lectuals illencs que el juny de 1936 signaren un manifest de solidaritat cultural amb Catalunya promogut per Francesc Cambó i Joan Estelrich. El 7 d’agost d’aquell mateix any l’escriptor Llorenç Villalonga ja els avisava des de les pàgines del diari El Día : “Esos mallorquines que firmaron el vacuo manifiesto no tienen derecho a asombrarse de que un gobierno de pistoleros se dedique ahora a asesinarlos”. Davant d’aquestes amenaces, els al·ludits es veieren obligats a rectificar en públic la seva adhesió al “manifest dels catalans”. S’iniciava així el desmantellament absolut de la precària infraestructura que permetia l’expressió i la consolidació de la cultura autòctona.

“En un país extranjero”

El novembre de 1936 ja es dictaren les primeres disposicions del “genocidi cultural” contra el català, en paraules de l’historiador Josep Benet. El nou governador civil, Mateu Torres Bestard, imposà “la lengua del imperio” en tots els rètols i anuncis i en l’ensenyament. A les esglésies no ho aconseguí perquè el bisbe Josep Miralles s’hi oposà fermament.

La societat illenca dels anys trenta era pràcticament monolingüe i, en general, no donava cap significació política al fet de parlar habitualment en “mallorquí”, “menorquí”, “eivissenc” o “formenterenc”. Aquesta situació no agradava gens al Baleares, diari del Movimiento. Així d’indignat es mostrava en l’editorial publicat el 25 d’octubre de 1939 amb el títol Mallorca no es solo para los mallorquines : “En efecto, la sensación que produce Mallorca a todo español que la pisa por primera vez no puede ser más desastrosa. Desde el taxista que le recoge en el muelle apenas desembarca hasta el orador sagrado a quien tiene que escuchar pacientemente ‒sin entenderlo‒ [...], todo le es extraño. Tiene que insistir una y dos veces para que, por fin, contesten a sus preguntas o le ofrezcan sus géneros en español, y aún así y todo no evita que, delante de él, se hable en dialecto que no entiende lo que, aparte de ser de muy mala educación, le hace creerse en país extranjero”.

La conclusió de l’editorial era contundent: “Mallorca no es solo para los mallorquines, es para todos los españoles como española que es. Que el mallorquín se hable en la intimidad, en la familia, nos parece muy bien; pero que se use en la vida social, comercial e industrial de la nación, nos parece sencillamente deplorable […]. Mallorca nunca fue separatista y, sin embargo, lo está pareciendo por su manía de olvidar el idioma español”.

Borja Moll

Qui observava amb estupor aquesta involució lingüística era el filòleg menorquí Francesc de Borja Moll. Des de 1917 s’havia instal·lat a viure a Palma, on es posà a treballar al costat de mossèn Alcover en l’elaboració del Diccionari català-valencià-balear. En esclatar la Guerra Civil, Moll es veié obligat a fer-se milicià urbà. Ho feu per una qüestió de supervivència. A les seves memòries Els altres quaranta anys (1975) no podia ser més sincer: “La cosa s’embrutava. Qualsevol indiscret podia pitjar una mica el cèrcol, embolicar-me en una denúncia de rojo separatista (qualificatiu molt usual en aquell temps), i li costaria poc fer-me hostatjar a l’Hotel Tauló”.

Amb la dictadura, el de Ciutadella se sentí amb les mans fermades al capdavant de l’Editorial Moll, fundada el 1933 com a continuadora de l’Editorial Alcover. A poc a poc, però, gràcies a la seva diplomàcia, aconseguí reprendre’n l’activitat. Així, tornà a tirar endavant la col·lecció de llibres populars Les Illes d’Or, d’autors de tot l’arxipèlag. Teòricament aquells volums havien de sortir “con la ortografía de la época”, és a dir, en el català anterior a les normes ortogràfiques de Pompeu Fabra (1913). Moll, però, es feu l’orni i el seu atreviment no va tenir cap conseqüència a causa, sens dubte, de la ignorància dels responsables de la censura.

El 1947, el lingüista menorquí va obtenir l’autorització per reprendre la publicació en fascicles del Diccionari català-valencià-balear, interrompuda per la Guerra Civil. Per a l’ocasió pogué comptar amb la col·laboració del filòleg valencià Manuel Sanchis Guarner, que acabava de sortir de la presó. La represa del Diccionari constituí una autèntica plataforma unitària de reconstrucció nacional de les terres de parla catalana.

Malgrat el clima hostil del franquisme, l’alumne avantatjat de mossèn Alcover -mort el 1932- no aturà la seva activitat cultural. El 1948 fundà una llibreria de referència, Llibres Mallorca, i el 1954 donà un nou impuls a la Biblioteca Raixa, que es convertí en una exitosa col·lecció de llibres de butxaca destinats a divulgar obres en prosa d’autors moderns, catalans i estrangers. Als anys seixanta, des de Ràdio Popular, Moll impulsà la lectura de les Rondaies mallorquines. Fou un dels programes més escoltats de la ràdio illenca i una gran eina de difusió cultural.

Fundació de l’OCB

El piset de l’Editorial Moll del carrer de la Torre de l’Amor de Palma es convertí en una autèntica torre d’amor al país. Fou el punt de trobada d’activistes antifranquistes illencs que començaren a ordir en la clandestinitat el redreçament nacional. Moll insistí que primer calia crear una entitat en defensa de la llengua i la cultura pròpies de les Illes. El model era Òmnium Cultural de Catalunya, creada un any abans. Aleshores prop de trenta d’escriptors i professionals liberals es grataren la butxaca per fer realitat un projecte cívic que veié la llum el 31 de desembre de 1962 en la data mítica de l’entrada del rei En Jaume a la Madina Mayurqa musulmana. El nom triat fou Obra Cultural Balear (OCB). Com que era igual tant en castellà com en català, les autoritats franquistes no hi posaren cap impediment.

Moll, humil de mena, declinà ser el president de l’entitat. No volia que la gent es pensàs que l’havia creada per al seu propi enaltiment. Així, el primer president va ser l’enginyer, funcionari d’Obres Públiques i poeta Miquel Forteza, antic membre de l’Associació per la Cultura de Mallorca, el germen de l’Obra. El 1969, en morir, va ser succeït per l’apotecari Climent Garau, que el 1985 fundaria el Grup Blanquera, entitat dedicada a l’estudi de la realitat cultural i nacional de Mallorca.

Una de les prioritats de l’OCB fou l’organització de cursos de català per a gent que, sota el franquisme, havia estat privada de conèixer la seva pròpia llengua. Per evitar friccions amb el règim, es presentaven com a “cursos de mallorquí”. Així ho recorda el professor de la UIB Gabriel Bibiloni: “Van optar per dir mallorquí, però a la primera classe s’explicava quin era el nom correcte de la llengua i la seva unitat i diversitat. Interessava que la gent hi anàs. Jo mateix, l’any 1972 vaig participar a una ‘campanya de mallorquí’. L’any següent ja es va dir ‘de la nostra llengua’. Aquest darrer va ser l’eufemisme preferit en els anys anteriors a l’Estatut”.

L’Obra també promogué conferències, recitals poètics i excursions. Tampoc s’oblidà de donar suport a la revista Lluc. Nascuda el 1968 sota l’aixopluc dels missioners dels Sagrats Cors, durant molt de temps seria l’única revista en català publicada a les Illes. Entre el 31 d’agost i el 3 de setembre de 1974 l’OCB va organitzar un Curs de Cultura de Mallorca al monestir de Monti-sion de Porreres. Hi acudiren 300 persones. Aquella trobada va acabar amb un recital de la cantant Julia León, que va parlar de l’afusellament de Puig Antich i de la repressió que es vivia a tot l’Estat espanyol en aquells moments. Acte seguit es repartiren fulls a favor de l’amnistia i l’estatut de l’autonomia.

Al cap d’uns dies, el governador civil Carlos de Meer ordenà la detenció de Sebastià Serrà, avui catedràtic d’Història Contemporània de la UIB. Aleshores tenia 24 anys. “Em vengueren a cercar a casa de matinada -diu-. M’interrogaren i m’amollaren amb una multa de 25 mil pessetes, que era una doblerada. M’acusaren de ser l’organitzador de la trobada. A Julia León també la sancionaren amb la mateix quantitat”. Serra va poder pagar la multa a terminis. Al cap d’un any, el 1975, en morir Franco, tant ell com León foren amnistiats, de manera que quedaren lliures de deutes.

El despertar nacional

El febrer de 1975 l’OCB també participà en la celebració del Congrés de Cultura Catalana (CCC). L’acte, organitzat des de Catalunya, pretenia fer un gran debat sobre l’estat de la llengua i la cultura catalanes arreu del territoris de parla catalana. Durà aproximadament dos anys, fins al novembre de 1977. A la plaça Major de Palma hi hagué un gran festa de presentació el 27 de juny de 1976. S’hi aplegaren 6.000 persones.

El 29 d’octubre de 1977, l’OCB, amb el poeta Josep Maria Llompart ja com a president, liderà una manifestació històrica a Palma. Fou per reivindicar un estatut d’autonomia. Aquella va ser la primera gran manifestació política de les que s’havien fet a Mallorca després de la dictadura. Congregà unes vint mil persones. Un sector dels assistents xiulà Llompart quan, en el seu parlament, feu referència a la llengua catalana com a idioma de Mallorca. “Mallorquí, mallorquí, mallorquí!”, li exigiren. Ell, però, insistí per megafonia: “Català, català, català!”. I aquesta fou la denominació que finalment recollí l’Estatut d’Autonomia que entrà en vigor l’1 de març de 1983.

El 1984, la batalla de l’Obra fou la recepció de TV3 a les Illes Balears. La televisió pública catalana, nascuda un any abans, era vista com una eina fonamental de normalització lingüística i de construcció nacional. La Societat Voltor, creada ad hoc, aconseguí recaptar el capital necessari per comprar un terreny a la serra d’Alfàbia i muntar-hi els repetidors. El 1985 ja poguérem sintonitzar TV3. Després vindria la resta de cadenes de la Corporació Catalana i el Canal 9 valencià.

Als anys vuitanta, gràcies a les seves delegacions, l’OCB també estaria darrere del boom de la premsa forana en català. El 1986 no es cansà de pressionar per a la promulgació de la Llei de normalització lingüística. Aquell mateix any, l’entitat també col·laborà activament en el II Congrés Internacional de la Llengua Catalana que, entre d’altres llocs, se celebrà a Palma. I el 1987 arribaria la primera convocatòria dels premis 31 de Desembre per promoure les actuacions favorables a l’ús del català. Després de tants d’anys a la clandestinitat, el català tornava a recuperar la seva dignitat.

Les transcendentals comes de l’Estatut

L’Estatut d’Autonomia de Balears, que entrà en vigor l’1 de març de 1983, conté les comes més transcendentals de la història de la nostra llengua. L’article tercer diu: “La llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, tendrà, juntament amb la castellana, el caràcter d’idioma oficial”. Tal com està redactat significa que la llengua catalana és la pròpia de les Illes; si llevàvem la coma, en canvi, voldria dir que l’oficial seria la llengua catalana que es parla aquí, sense especificar que és la mateixa de la resta de territoris de parla catalana.

Un dels artífexs d’aquesta fita va ser Damià Ferrà-Ponç, del PSM, que participà en la redacció de l’Estatut. Al seu costat tenia el cantautor i filòleg algaidí Biel Majoral, també del mateix partit. “En lloc de fer una oració especificativa ‒recorda Majoral‒ en férem una d’explicativa. Això va ser determinant. Gabriel Canyelles, al cap d’un grapat d’anys, deia que una de les coses que havia fet més mal eren les comes. En aquell moment, però, la resta d’integrants de la comissió de l’Estatut no eren conscients de la importància d’aquestes comes. Nosaltres érem mestres i es fiaven un poc de la nostra manera de redactar en català. Ells, en canvi, no en sabien perquè havien estat educats en castellà”.

L’algaidí, en tot cas, insisteix que el mèrit d’incorporar la denominació de català a l’Estatut va ser de Jeroni Albertí, d’UCD. “Malgrat tenir bastants d’enemics dins del seu propi grup, Albertí tenia una cosa clara: no podia passar a la història com una persona que havia fet cas omís d’una denominació científica, avalada per informes. Albertí resistí a les pressions de Fernando Abril Martorell, vicepresident de la Comunitat Valenciana per UCD. Allà sí que triomfà la denominació de ‘valencià’”.

“Al PSOE ‒continua Majoral‒ tampoc hi havia cap recel fort sobre aquest tema. I els menorquins i els eivissencs no qüestionaven en absolut la llengua perquè mai ningú havia parlat de llengua balear. La incorporació de la denominació de català a l’Estatut va ser conseqüència d’una lluita i d’una dreta que tampoc no volia passar a la història com inculta. No estic parlant de gent que tengués carrera. Els diputats que estaven més en contra de la denominació de català era gent que tenia carreres universitàries. Aconseguir aquell consens va ser una cosa extraordinària perquè avui en dia sentim comentaris d’una dreta que no té cultura de cap tipus”.