Catalanades i castellanades: una gràcia o una desgràcia?

BarcelonaEl jamón salado, el jamón dulce i les lonchas de pan. El vino negro. Un golpe de puño. Anar a hacer un café o a tomar viento. O atar cabezas. La llista de catalanades que es poden infiltrar en una conversa quotidiana són un divertiment ple de troballes (com demostra un recent fil de Twitter, amb centenars de respostes imperdibles). Tothom n'ha dit alguna. A més d'un lapsus circumstancial indesitjat, les catalanades sovint han estat un recurs fàcil per fer humor: són mítics els acudits de l'Eugeni i el seu Saben aquel que diu..., la cançó de La Trinca Coses de l'idioma o, més recentment, El te de las cinco (hacer lavadero) del musical Gente bien de La Cubana.

"És el més normal del món, i fins i tot previsible, que en un context on hi ha dues llengües que comparteixen un mateix espai facis aquesta barreja, tant en una direcció com en l'altra. El problema és que són dues llengües diferents, amb volums de parlants molt diferents, i per tant el català està molt més a la defensiva", explica la lingüista Maria Rodríguez Mariné. "Els jocs no són dolents mentre són un joc; el problema és quan deixen de ser un joc", planteja el lingüista històric de TV3, Oriol Camps.

Humor a la baixa

"Està una mica passat de moda, això de les catalanades, perquè cada vegada en fem menys a la vida real. Els catalanoparlants cada cop dominen més el castellà i, per tant, cada cop se n'escapen menys. I potser per això tampoc fan tanta gràcia. En canvi, és més habitual sentir frases en castellà dins un monòleg en català, per aquesta falsa idea de ser obert", apunta Rodríguez Mariné. "El canvi de codi és molt propi de l'humor català –afegeix Oriol Camps–, però el que acabava passant és que fent això s'empren unes expressions castellanes per fer broma que queden integrades al català". I ho resumeix així: "Les catalanades al castellà li són pessigolles, les castellanades en català són veritables problemes".

I malgrat això, la catalanada també s'ha vist com una manera juganera de tocar el botet, com un senyal de rebel·lia política. La filòloga i correctora Tina Vallès hi fa una esmena a la totalitat: "Penjar-se una medalla quan en realitat és un error em sembla una miqueta ruc. Ja entenc el sentit, però em surt la filòloga que tinc a dins i em treuen de polleguera. Per aquesta autoestima tonta, com si això et fes més català, quan no hi té res a veure. Parlar bé castellà no és cap greuge, perquè amb el castellà no hi tenim problema, el problema en tot cas és que imposin una llengua en si", reflexiona.

El perill de la castellanada

"És perfectament normal que les persones multilingües barregin les llengües que dominen i també que passi en qualsevol situació de llengües en contacte", explica el dialectòleg Lluís Payrató, catedràtic de filologia catalana de la Universitat de Barcelona. Les castellanades, quan es normalitzen, deixen de ser errades i passen a ser un castellanisme, un manlleu. I viceversa amb les catalanades. A tall d'exemple, molts noms de peixos i vents castellans provenen del català, fins i tot el terme pesseta. Més recentment, el petar-lo (tenir èxit) també ve del petar català. "Hi ha moltes causes que fan que paraules i expressions d'unes llengües s'instal·lin en d'altres, i la primera és la utilitat: en castellà, diuen plegar [per deixar de treballar] perquè els va bé, és útil. El problema és que en català massa sovint ens quedem paraules i expressions, no perquè no en tinguem d'igual d'útils i vàlides en català, sinó només perquè s'utilitzen més en castellà. Això és la interferència", explica Rodríguez Mariné.

Al català li és més difícil ser creatiu i recórrer als mecanismes propis per crear paraules noves si tot l'entorn –també el catalanoparlant– difon les expressions en castellà. Passa amb tardeo. O cutre. O bueno. O gamberro. O en sèrio, que no s'ha arribat a consolidar com a seriosament. En canvi, la llengua dels castellanoparlants de Catalunya adopta trets del català, però molt comptats: alguns diftongs i lèxic com la rachola, el paleta o els tejanos.

"Si fossin pocs casos, no passaria res, és com si dius last but not least, que dona color al discurs i no fa mal a la llengua. Però quan hi ha moltes expressions que venen de la mateixa llengua, això decanta la nostra. L'acumulació de castellanismes és el problema", explica Camps. "Molts castellanismes ja no els percebem com a tals perquè s'introdueixen tant que deixen de ser-ho. Dir en castellà que hay para alquilar sillas és detonant, però dir en català liar-se la manta al cap ja no; potser molts es corregirien i dirien embolicar-se la manta al cap i llestos", afirma Rodríguez Mariné per explicar el problema de les interferències, tan presents en el català quotidià.

El castellà de Catalunya, un dialecte?

Encara que les catalanades en castellà difícilment quallen en tot el domini castellanoparlant, sí que hi ha un castellà específic que té marques catalanes, i no només de pronúncia, també en el lèxic i la sintaxi. "Una persona quan parla una segona llengua sovint hi deixa traces de la primera, té un accent marcat", afirma Payrató. Ara bé, es pot dir que és un dialecte? Payrató creu que no hi ha una única varietat social de castellà a Catalunya, n'hi ha diverses. "Fa 30 o 50 anys es parlava en termes col·loquials del castellà dels catalans. La gent catalanoparlant tenia una segona varietat castellana amb uns trets determinats [com les es i os més obertes, les sonoritzacions finals, o expressions com a más a más, he de hacer i els clàssics llevar/traer, ir/venir, per exemple] però recentment hi ha molts catalans que no tenen accent perquè tenen una varietat de castellà heretada familiarment", diu el dialectòleg. La diversificació s'ha fet molt visible: el castellà de Catalunya avui també sona com el de l'Equador o les Filipines. Per això el contacte entre les llengües, que s'ha estudiat profusament, necessitaria una nova aproximació.