Per què els catalans diuen enciamada en lloc d’ensaïmada?

Palma“Quin lloc em recomanaries per comprar una enciamada per emportar als meus pares quan vagi a Barcelona?”. A quin illenc no li ha fet mai aquest pregunta algun company català de feina? És una situació bastant habitual a què els balears solen respondre de la següent manera: “Jo la comanaria a aquell forn o a aquell altre, però t’he de dir que no es diu enciamada. Es diu ensaïmada perquè ve de saïm”.

Saïm, sagí i llard. L’error dels principatins és bo d’entendre, perquè en català central no s’utilitza el mot saïm per referir-se al greix del porc, que, juntament amb la farina, els ous i el sucre, és un dels ingredients principals de l’ensaïmada. Els catalans en solen dir llard, del saïm. Aquest és un mot no gaire estès a les Balears, però en canvi és ben conegut el derivat llarder, perquè el Dijous Llarder és el dia que els al·lots es disfressen i van a la Rueta. Arreu del domini lingüístic català encara hi ha més formes per anomenar el greix del porc (o d’altres animals, amb finalitats culinàries). Al País Valencià se solen decantar per sagí. Tot i que en castellà, del saïm se’n diu “manteca de cerdo” (qui no ha vist aquesta expressió escrita centenars de vegades en plaguetes de receptes familiars?), en català el mot mantega es reserva per al greix que s’obté de batre la llet.

Enciam o lletuga. Retornant a l’origen de la confusió dels principatins, és a dir a l’enciam, s’ha de reconèixer que aquest mot no viu el seu millor moment a les Illes Balears, on els joves utilitzen majoritàriament lletuga per referir-se a aquesta planta d’hort. Ara bé, si es fa memòria en el temps, cal preguntar-se si sempre s’han utilitzat com a sinònims aquests dos termes? Segons el Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans i el Gran Diccionari de la llengua catalana (GDLC), una lletuga és un enciam, i un enciam és una lletuga. Si es consulta el Diccionari català-valencià-balear, però, la cosa és diferent. Enciam: “Conjunt de bocins de verdura, hortalissa, olives, etc., amanits amb oli, sal, vinagre, per a menjar-se abans dels plats principals o durant la menjada d’aquests; cast. ensalada”, diu la primera accepció. És a dir, que a les Illes de manera tradicional s’ha distingit entre una cosa i l’altra. Així, si es diu “trauré la lletuga de la gelera”, una persona no sap si les fulles de la planta estan tallades o senceres. En canvi, si antigament es preguntava “que tremparàs l’enciam?”, necessàriament les fulles estaven fetes bocins, perquè enciam era sinònim d’ensalada. Per cert, que al País Valencià, de la lletuga o enciam, en diuen encisam.

El mot enciamada just té entrades al GDLC i al Diccionari Normatiu Valencià. En el primer cas, es diu que és sinòmin d’amanida, mentre que l’entrada al diccionari de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua remet a encisamada, que defineix com a “ensalada d’encisam, d’escarola o altres verdures que se solen menjar crues”. És bo d’entendre que el mot amanida, utilitzat als mitjans de comunicació i a les cartes de restaurants que han fet l’esforç de tenir-ne versions en català, hagi fet poca fortuna a les Illes, perquè amanida ve d’amanir, verb que a les Balears no s’utilitza i que és sinònim de trempar.

Trempar és amanir. Un trempó no és una amanida qualsevol, el mot enciam ha perdut popularitat i allò que més s’ha estès ha estat la forma ensalada. Tot i que el mot ensalada tingui molts de detractors és una paraula que apareix a tots els diccionaris i, per tant, no es considera cap barbarisme. Una altra qüestió són els diferents significats que té el verb trempar, però aquí preval allò que significa a les Balears, que no és altra cosa que “posar a l’aliment la sal, oli, vinagre o altres ingredients per fer-lo més gustós”. Just aquelles persones que no tinguin trempança (si és que no són principatins) hi veuran significats més obscens.