Catalina Salvà: “Les pedreres de marès són paisatge i configuren la nostra identitat”

PalmaTenia poc més de vint anys quan va començar a investigar les pedreres de marès de Mallorca. Catalina Salvà Matas (Llucmajor, 1984) sap que el seu interès té molt a veure amb el fet de ser d’un poble on el marès és omnipresent i també que la família té dues pedreres de pedra de Santanyí a Felanitx. Així i tot, assegura que de nina no hi donava importància -“era el pa nostre de cada dia”-, però en estudiar arquitectura a l’Escola del Vallès (ETSAV) va prendre consciència del valor del que avui defensa com un gran patrimoni de Mallorca i Menorca. L’arquitecta de l’equip Salvà Ortín i professora d’Urbanisme a l’ETSAV és autora de Les pedreres de marès. Identitat oblidada del paisatge de Mallorca (Lleonard Muntaner Ed., 2018) i està enllestint la tesi doctoral, una nova i més extensa investigació sobre el que considera “paisatge identitari” de l’illa.

Una sisena part del territori de Mallorca és de marès. En som conscients?

No en som conscients. El marès està del tot integrat en el nostre territori i, tot i que genera un paisatge singular i únic, aquesta integració i la presència a bona part de l’illa potser fan que no el valorem prou. Els edificis icònics de cada municipi, amb excepció dels de la Tramuntana, estan fets de marès, també els casals i les cases de molts pobles. A la costa, ens banyam dins pedreres de marès, sense adonar-nos-en. Ho tenim tan interioritzat, que s’ha convertit en patrimoni oblidat.

Defensau que les pedreres de marès són patrimoni.

És clar, són patrimoni paisatgístic. I com a patrimoni que són, les hem de protegir. A Mallorca, ara mateix queden actives 16 pedreres de marès i 9 de picadís, però n’hi ha més de 600 d’inactives, entre les quals les que varen servir per construir béns patrimonials de primer nivell, com la Seu, que podríem donar a conèixer per comprendre d’on surten aquests edificis. Si tothom té assumit que un molí és intocable, també ho haurien de ser les pedreres. Vull demostrar que les pedreres de marès són paisatge i configuren la nostra identitat, per tant, són patrimoni.

Hi ha qui pensa que les pedreres són ferides en el paisatge.

Alerta, no podem ficar dins el mateix sac les pedreres de marès i les graveres. La de marès, en ser roca sedimentària, es fa en un terreny pla i des de la superfície cap avall, no es veu de lluny. La gravera es menja la muntanya i té un fort impacte. Les de marès no són agressives, no fan servir explosius, tenen unes dimensions discretes -és cert que qualcuna s’ha passat i, en aquest cas, s’hauria d’aturar i tapar-. Però, sobretot, una vegada es deixa d’extreure el marès, fan molta via a autoregenerar-se. No queden com a ferides, s’adapten al territori previ, en conserven les traces amb una notable capacitat de recuperació ecosistèmica.

En quin sentit ho deis?

Mirau, he visitat, documentat -i també dibuixat- totes les pedreres de marès inactives i totes tenen vegetació. Sovint hi creix una figuera. Ja sigui per la porositat del material o per la humitat que conserva, els arbres i arbusts s’hi troben bé, en una pedrera de marès. Els ocells fan nierons a les escletxes, i a les de la costa hi trobam pegellides, crancs i flora marina. Són paisatge. No consider que les pedreres de marès siguin una explotació del territori, sinó gestió del territori, molt semblant a l’agricultura, com la que fa un pagès que sembra per treure un fruit i en deixar de sembrar torna a créixer-hi la vegetació de manera natural.

Quin grau de protecció tenen i quin haurien de tenir?

Hi ha una contradicció, fruit de la descoordinació entre administracions. La llei regula que les pedreres, en entrar en inactivitat, s’han de reblir de material inert i s’ha de restituir el paisatge original. És un error que s’hagi d’aplicar a les de marès que, hi insistesc, ja són paisatge. A la vegada, hi ha els catàlegs de patrimoni municipals que, en alguns casos, les protegeixen, però no queda clar quina normativa mana sobre l’altra. En principi hauria de regir el catàleg patrimonial, però ara mateix es dona el cas que la pedrera Vernissa Vell de Santa Margalida, que està protegida, l’estan tapant. Defens que hi hagi una regulació específica per a les pedreres de marès, tant per contenir-ne les dimensions, com per protegir-les.

A més del paisatgístic, quin valor estètic li donau?

Una pedrera de marès té alguna cosa de temple. No és només el que veus, sinó el que sents. Baixes dins la terra i et trobes en un espai silenciós, màgic, amb una temperatura especial. S’hi atura el temps. És molt interessant, perquè no només s’ha edificat amb el material extret, sinó que alhora s’ha construït un buit molt eloqüent.

Recomanau el marès per a la construcció.

Sí, és clar, però sobretot recoman la construcció amb materials locals. No només és un estalvi energètic, sinó que és la manera d’aconseguir una bona relació de l’edifici amb l’entorn. Cada lloc, els seus materials.