Núria Terribas: “Catalunya va al capdavant en l’aplicació de l’eutanàsia”
Directora de la Fundació Víctor Grífols i vicepresidenta del Comitè de Bioètica de Catalunya
Quan vaig conèixer Núria Terribas i Sala, estudiava dret, jugava a bàsquet i era una dona recta que ja tenia els principis molt clars. 35 anys més tard, és el referent en bioètica al nostre país. En tant que directora de la Fundació Víctor Grífols, com des de la Càtedra de Bioètica de la Universitat de Vic o des del Comitè de Bioètica de Catalunya, les seves aportacions són sempre valorades i tingudes en compte. Com a vocal de la Comissió de Garantia i Avaluació de l’Eutanàsia és una de les sis juristes que dona, o no, el vistiplau als qui demanen morir. Núria Terribas (Barcelona, 1964), mare de tres noies, ha deixat definitivament el bàsquet. Només es va rendir quan li van trencar el nas d’un cop de colze.
Han passat dos anys des que va entrar en vigor la llei de l'eutanàsia. ¿Passat aquest temps, com en valores l’aplicació?
— La primera reflexió és que hi ha una gran inequitat en l'àmbit nacional. Hi ha una gran desigualtat en com s’està aplicant en diferents parts del territori, molt vinculat a la qüestió ideològica del partit polític que governa a cada autonomia. Per què és així? Perquè la llei delega a les comunitats autònomes la gestió i l’aplicació de l’accés a aquesta prestació. Fa poc vaig estar a Gandia, en unes jornades on hi havia gent de diferents punts d’Espanya, i es va posar de manifest aquest desequilibri.
Quin és el balanç a Catalunya?
— A Catalunya i en comunitats com Cantàbria, el País Basc i alguna més s’està fent prou bé. Aquí ens vam posar les piles tres mesos abans de l’entrada en vigor i es va preparar tot l’escenari per poder-ho aplicar quan ens arribés una petició, perquè sabíem que hi havia gent que ja ho estava esperant. Catalunya va al capdavant, com en tantes coses. Ho estem fent prou bé, amb totes les mancances i dificultats.
Has dit “prou bé”. En què podem millorar, doncs?
— En el si de la comissió podem millorar, a vegades, amb la tramitació, amb algunes coses que se’ns encallen i que fan que s’allargui el procés. Dura entre 30 i 45 dies tot plegat.
Des que la persona expressa el primer desig fins que...
— Es dona el vistiplau i es pot aplicar l’eutanàsia.
El primer any va haver-hi 137 sol·licituds a Catalunya. ¿Per sobre o per sota de les expectatives?
— Els primers mesos van ser d’una intensitat important, perquè hi havia molta gent que estava esperant aquesta llei. Gent amb malalties neurodegeneratives amb processos avançats ho estava esperant. Després s’ha calmat una mica. Ara hi ha un cert ritme, van entrant sol·licituds. Tenint en compte els set milions i mig llargs de població a Catalunya, crec que encara en són pocs. Hi ha molta gent que pateix que, probablement, si tingués una més bona informació podria demanar-ho, i potser no hi arriba per desconeixement.
Com es decideix, si s’aplica l’eutanàsia?
— El funcionament de la comissió, tal com diu la llei, són equips de metge i jurista. Se’ns adjudica el cas, el valorem i li donem llum verda o no. I si hi ha discrepàncies el debat va al plenari. Però, en principi, és aquesta dupla metge-jurista la que valida cada cas.
Quants equips de metge i jurista tenim, per decidir?
— Ara els hem ampliat. En lloc de tres en som sis i, per tant, ens anem repartint la tasca. Ho fa l’oficina PRAM, del departament de Salut, que és qui rep les sol·licituds. Els casos que realment s’han de votar són els que generen desacord dins de l’equip, o bé una reclamació perquè un metge l’ha denegat prèviament. I aquí n’hi ha alguns que sí que debatem i acabem votant.
¿Si tu demanes morir i et deneguen l’eutanàsia, això no és una doble condemna?
— Són situacions que saben greu. Tu saps que hi ha patiment, és clar, i, per tant, la denegació realment aboca la persona a continuar amb aquest patiment, si és que no li pots oferir mesures de millora de la seva condició. I en aquest terreny hi ha tot el tema de la salut mental, que és terrible, perquè el patiment de les malalties mentals el tendim a infravalorar.
La bioètica ha estat sobre la taula en els últim mesos per la gestació subrogada. ¿Al final, Ana Obregón és la mare o és l’àvia de la criatura?
— Si es dona per bo el que ella diu, que el material biològic amb què s’ha gestat aquesta criatura és del seu fill, seria l’àvia. Mare, per descomptat que no. Però no em consta que això s’hagi acreditat tampoc.
¿A aquesta criatura, des del moment que neix, se li han vulnerat tots els drets?
— Uns quants, perquè neix amb unes condicions que evidentment no ha triat. Ningú tria les condicions en què neix, això és obvi. Però l’han fet néixer amb una situació que aquí no és legal. Si hi afegim elements com l’edat avançada d’aquests pares d’encàrrec o simplement que només hi ha una de les figures, i l’altra no hi és... Evidentment, són una sèrie d’elements que li pesaran, a aquesta criatura.
¿Ningú ha pensat en el bebè?
— En el cas d'Ana Obregón, bàsicament han pensat en ells mateixos. Ella, per satisfer el desig del seu fill al llit de mort, segons va dir. I després, per tenir una mica el substitut del seu fill, en la figura d’un nadó en el qual projectarà tot allò que segurament és un dol mal paït.
¿Per tant, hi veus més un acte d’egoisme que no un amor extrem pel fill mort?
— Sí, perquè, a més, en aquest cas específic, el pare ja no hi és i s’ha generat la possibilitat que existeixi una criatura amb un pare ja mort. Ja partim d’una mancança inicial. ¿Aquest fill podia desitjar ser pare? Sí, però si aquesta paternitat no la podia exercir, té gaire sentit? Per a mi no en té cap. Per tant, hi ha un element d’egoisme i de reemplaçament del fill perdut.
Si estàs trist, compra’t unes sabates, compra’t una mascota, però no et compris una criatura. Seria això?
— Seria això. Hi ha processos emocionals psicològics complexos quan es perd un fill. I ho puc entendre, però hem de buscar altres maneres que no sigui portant al món una criatura en aquestes condicions.
Posem-nos en la pell de la mare biològica. ¿Si ella hi està d’acord i firma un contracte, s’ha acabat el problema?
— Depèn de les condicions d’aquest contracte i de quins condicionants la portin a firmar aquest contracte. Si hi ha una vulnerabilitat social i econòmica que t’obliga a optar per aquesta via per tenir uns ingressos, hauríem d’evitar-ho i no seria el més aconsellable. Si no hi ha aquest condicionant però el contracte conté condicions draconianes que limiten tota la llibertat i tots els drets d’aquesta mare gestant, tampoc és acceptable.
¿Una dona forn, o incubadora, a canvi de diners, és una barrabassada bioètica?
— A vegades, abans de censurar determinades coses hem de veure quins altres models tenim, perquè en reproducció assistida a casa nostra tenim, per exemple, la donació de gàmetes, que és compensada econòmicament i ningú en diu res. Les dones joves que fan donació d’òvuls tenen una compensació econòmica de 900 o 1.000 euros. Seria un exemple molt similar, tot i que, salvant les distàncies, un embaràs i un part no és el mateix. És una barrabassada que les dones...? Depèn de les condicions. Pot haver-hi situacions d’altruisme. Que una persona estigui disposada a ajudar-ne una altra a tenir una criatura i que això impliqui un sacrifici.
En qualsevol cas, a Espanya la gestació subrogada està prohibida. ¿Tant amb diners com de manera altruista?
— Sí, sí. Està prohibida i fins i tot està castigada pel Codi Penal.
¿Quin sentit té, doncs, que si està prohibit es puguin portar criatures de fora?
— Bé, és aquella doble moral que tenim a vegades, que un cop ja està feta la realitat fora, doncs què hi farem, intentem acollir aquí aquestes criatures. Feta la llei, feta la trampeta. I, per tant, la gent sap que se’n va a fora, però que després aquí ja l’hi arreglaran. I Ana Obregón probablement ja ho tenia més o menys arreglat perquè li deixin portar aquesta criatura cap aquí.
Es pot utilitzar el semen d’un difunt?
— Amb el marc legal d’Espanya, es pot utilitzar en el termini de 12 mesos com a màxim des de la mort, sempre que això sigui dins d’un procés de reproducció assistida ja iniciat. Per exemple, si el tens congelat o si tens un embrió creat i la parella o l’altra part hi està d’acord.
¿Ni que fos un exprés desig del difunt, que ho hagués deixat escrit o ho hagués deixat de paraula?
— No. I aquest és un altre detall que aquí tampoc es compleix. Aquesta senyora ha dit que el seu fill li va dir de paraula una setmana abans de morir. No consta documentalment enlloc. És la seva paraula contra la d’un altre. Per tant, tampoc valdria ni aquest cas.
Hi ha agències de ventres de lloguer. Significa que hi ha algú que fa negoci, que es queda un percentatge de comissió per aquesta transacció.
— Totalment. Aquesta és la part perversa del tema, perquè hi ha tot un muntatge econòmic al darrere i la part que va a la gestant és la més petita. Al final, pagues més a l’agència d’intermediació, als advocats per preparar els documents, que a la part que es presta a fer la gestació i el part.
¿S’haurien de tancar, per tant, aquestes agències de ventres de lloguer?
— Cap d'aquestes està aquí. Tenen les seus socials en països aliens perquè aquí no els puguin dir res. Com que vivim en un món globalitzat, és difícil controlar això.
Acabem. ¿No s’ha mesurat prou la gravetat del robatori dels historials dels pacients del Clínic?
— El món salut no estava preparat per als ciberatacs, perquè ens semblava que això passava a les grans empreses, les multinacionals, el món de la banca i que la salut hi era una mica aliena i que “a nosaltres no ens tocaria”. I ens estem adonant que això també interessa als hackers. Per tant, a partir dels casos que han anat sortint, ara s’implementaran les mesures de seguretat. I com em deien l’altre dia des de l’Agència de Ciberseguretat de Catalunya: "Cada dia hem de revisar-ho tot, perquè aquesta gent va dues passes per davant".
Anem cap a una sanitat pública cada vegada més precaritzada. ¿La bioètica haurà d’intervenir per dir com s’ha de prioritzar, qui atenem i qui queda fora?
Per descomptat. La bioètica va néixer, en el seu dia, per les dificultats de prioritzar. L’esborrany del primer comitè d’ètica als anys 60 va sorgir quan es van descobrir els dialitzadors, la diàlisi per a la gent amb insuficiència renal, perquè hi havia molt pocs aparells i molta gent candidata a fer-se diàlisi. Hi havia un comitè que havia de dir qui passava primer. Per tant, la priorització, que és una de les derivades del principi de justícia, és un dels elements cabdals de l’ètica i de l’ètica aplicada al camp de la salut.