Societat01/03/2022

"He deixat la feina i demà marxo a la guerra"

Ciutadans ucraïnesos tornen al seu país per "defensar la democràcia"

Barcelona"Mai a la meva vida m'he barallat amb ningú cos a cos. No sé si soc capaç de disparar-li a algú. No sé com arribaré a casa. Només sé que hi he d'anar; he d'anar-hi". Els dubtes assalten de sobte el Mikhaïlo Ivanov, de 39 anys, informàtic de professió. "He decidit fa només unes hores que marxo, me'n torno a Ucraïna a lluitar i a defensar casa meva i la meva família: si puc, marxo demà, el més aviat que pugui". Fa només vuit mesos que viu a Barcelona. Va venir perquè va trobar una feina en una coneguda empresa de software informàtic, però aquesta tarda, tot d'una, ha comunicat que ho deixa. La seva tornada se suma a les de molts altres compatriotes que han fet les maletes des d'altres països.

Cargando
No hay anuncios

"Ahir no vaig poder dormir en tota la nit perquè no vaig poder contactar amb la meva família, i avui a la tarda li he dit al meu cap que plego. Em sap greu marxar així, però ho han entès", relata des de la plaça de Catalunya, on ha anat a la concentració en contra de la guerra. Vol tornar a la seva ciutat, Dnipró, "a defensar la democràcia", però sobretot, diu, a defensar casa seva i els seus familiars, els pares i una germana més petita, de 21 anys. "Potser no soc capaç de matar ningú, però t'asseguro que sí que soc capaç de tallar carreteres i posar trampes per evitar que els tancs entrin al meu barri", assegura amb un to ferm, gairebé enfadat.

La seva ciutat i la seva família fa dies que suporten les bombes de l'exèrcit. Dnipró és, de fet, un dels punts més perillosos actualment a Ucraïna. Cada vegada que sonen les sirenes els seus familiars baixen al refugi i allà, a metres sota terra, queden incomunicats, explica el Mikhaïlo. "A més, els tancs porten inhibidors de senyals i els mòbils rarament funcionen", afegeix. Plora quan explica que la seva mare és mestra i que el seu pare treballa en una botiga de mobles. La seva germana encara és estudiant. "Perdona per les llàgrimes, però és que no puc més –es disculpa–. No es tracta de si vull tornar. És que tinc necessitat de tornar, m'entens?", diu mentre es refà del plor i fa el gest d'agafar-se l'estómac amb les mans.

Cargando
No hay anuncios

50 hores en cotxe

Arribar a Dnipró no serà fàcil i ho sap. L'aeroport està tancat, les comunicacions són cada vegada més complicades i des de la frontera amb Polònia haurà de creuar pràcticament tot el país. Uns 1.500 quilòmetres creuant la guerra. Ha pensat en volar fins a Polònia però no té clar que la jugada li sortís bé. "He pensat que el més ràpid, al final, és fer les maletes aquesta nit i demà comprar un cotxe. En buscaré un en qualsevol pàgina d'anuncis, de segona mà. Un cotxe robust que em permeti arribar conduint fins a casa", relata el Mikhaïlo, alhora que afegeix que sap que potser no serà fàcil, amb tota la paperassa, però que ho provarà. "Si hi ha algú altre a Barcelona que vol fer el mateix trajecte, o que està en la meva situació, que es posi en contacte amb mi, perquè jo el puc portar", reflexiona quan s'adona que potser l'ARA pot fer "d'altaveu".

Cargando
No hay anuncios

"He calculat que si faig les mínimes parades trigaré poc més de dos dies; unes 50 hores de viatge", calcula. Diu que si ho pot evitar, no farà descansos perquè no vol perdre més temps. "Tinc molta pressa ara mateix. Si trigo quatre dies igual em trobo que quan arribo ja no hi ha res ni ningú per ajudar", lamenta. Un cop a Polònia intentarà aconseguir un telèfon "amb un número local" i després, si pot, quan arribi a Ucraïna un altre. "No sé si ho aconseguiré, ves a saber com estarà tot", avança. Un cop al seu país, explica, el govern facilita als voluntaris l'equipament i les armes. "No n'hi ha prou i de vegades triguen uns dies", matisa. "Rússia té quatre vegades més militars i més armes que Ucraïna –justifica–. Si no hi ha una altra solució, jo agafaré les armes que em proporcionin i ens defensaré", diu. En acabar aquesta frase ell mateix omple el silenci: "Mai m'havia passat pel cap que em trobaria dient això", admet en xoc.

Cargando
No hay anuncios

"És una qüestió cultural; no hi ha rendició possible"

Determinat, indignat i alhora afligit. Així és com sona el discurs de molts dels ucraïnesos que una tarda més s'han reunit a la plaça de Catalunya per mostrar el seu rebuig a la guerra. La Natàlia, de 44 anys, fa 20 anys que viu a Barcelona però té la mare a Ucraïna. "A més, ara està malalta amb coronavirus i només de pensar que trobant-se com es troba ha de baixar contínuament als refugis se'm trenca el cor", relata amb llàgrimes als ulls. La pena, però, es converteix molt de pressa en indignació: "Si la cosa s'allarga gaire, penso tornar a Ucraïna per tenir cura de la meva mare. I si cal agafar una arma i unir-me al front per defensar-la, ho faré".

Cargando
No hay anuncios

La Victòria, de 37, no s'ha plantejat tornar a la seva ciutat, Zaporíjia, malgrat que allà hi té la mare i molts amics, però entén perfectament per què alguns dels seus compatriotes sí. "És una qüestió cultural o de caràcter", diu. "Els ucraïnesos tenen molt d'esperit de lluita. Quan em vaig llevar l'altre dia i vaig veure que havien començat els bombardejos el primer que vaig pensar va ser: ja no hi ha marxa enrere. Ja no pararan de lluitar, no hi ha rendició possible als seus caps, per això jo el que demano és que Europa ens ajudi, que no els deixem sols allà perquè ells no es rendiran", argumenta.

"Assabentar-te que estan bombardejant la teva ciutat i que tota la teva família és allà és un sentiment que no desitjo a ningú", explica el Mikhaïlo, estudiant de medicina a la UAB, de 23 anys. El primer que va pensar quan va saber que la guerra havia començat va ser que havia de tornar a casa, a Pavlograd (molt a prop de Dnipró), agafar les armes i lluitar. Els pares, però, l'han convençut que no cal: amb la seva edat estarà obligat a quedar-se per si el criden a files. "No hi ha prou armes, diuen, i el govern triga uns dies a fer-les arribar i no ens podríem defensar –argumenta–. A més, la veritat és que no sé com ho faria per creuar tot el país des de la frontera amb Polònia, és perillós", admet. Per sentir-se útil ha organitzat tot un moviment per recollir i enviar diners a Ucraïna, ajuda humanitària i també per ajudar els turistes a qui la guerra ha enxampat de pas a Barcelona. "Ens estem movent molt i estem aconseguint moltes coses".