Als anys setanta el prestigiós arquitecte català ja denuncià la destrucció de l’illa, on deixà importants obres en sintonia amb l’arquitectura autòctona, austera i integrada en el territori
Antoni Janer Torrens
i Antoni Janer Torrens
6 min
PalmaEl català Josep Lluís Sert (1902-1983), un dels millors arquitectes del segle XX, volgué ser enterrat a l’illa que el captivà als anys trenta. Les seves restes descansen al cementeri de l’església de Jesús (Santa Eulària des Riu), no molt lluny d’una de les seves obres més emblemàtiques, Can Pep Simó. El 25 de maig de 1973, deu anys abans de morir, el Museu d’Art Contemporani d’Eivissa dedicà una exposició d’homenatge a la seva carrera professional. En aquella ocasió, Sert, alarmat davant els estralls urbanístics del boom turístic, pronuncià una paraules que avui, en plena pandèmia, sonen del tot profètiques.
“Jo crec -lamentava- que les Illes Balears estan ara en un moment molt perillós. Crec que només hi ha una cosa que les pot salvar: una depressió econòmica. Sembla terrible, però el dia que això deixi de ser un negoci tan fort és possible que es recuperi el sentit comú i s’adquireixi consciència que els espais no es poden violentar perquè s’espenyen. És una barbaritat, com aquí passa, dedicar tot l’espai al desenvolupament turístic. És la manera de carregar-se l’espai. És el que hi ha a Miami Beach, que és horrible. El volum del que es construeix a Eivissa excedeix les possibilitats de l’illa. És un problema de mesura. Hi ha un excés de construcció, un excés de carreteres amples, un excés de cotxes. Si això continua així, el final és la paralització. La catàstrofe”.
El 1929 Sert participà en la fundació del GATCPAC (Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània). El seu objectiu era promoure l’arquitectura d’avantguarda, seguint el mestratge del suís Le Corbusier. El 1930 el jove arquitecte català descobrí Eivissa de la mà d’un dels seus companys del grup, Germán Rodríguez Arias, qui, durant el seu exili a Xile, s’encarregaria de dissenyar les pintoresques cases del poeta Pablo Neruda. El 1929 el mateix Le Corbusier ja havia tingut l’ocasió d’admirar in situ les formes senzilles de les funcionals cases pageses, que alguns han volgut vincular amb el fort passat fenici de l’illa. Les seves parets majoritàriament blanques feren que el 1912 l’artista català Santiago Rusiñol batiàs la Pitiüsa Major com l’“illa blanca”.
Cargando
No hay anuncios
La mida justa
El 1932 la revista del GATCPAC (número 6) ja feia la següent declaració d’amor a aquella Arcàdia feliç: “Les cases eivissenques són perfectes ja que no necessiten cap renovació. Estan orientades a l’est -la millor orientació possible-, són llatines i estan construïdes a escala humana, tenen un sentit racional i lògic, algunes són ‘mínimes’, els volums són cossos simples. Tampoc no estan afectades per estils inoportuns, s’adapten al clima i són clares, ordenades i netes, alhora que un sedant per als nostres temps de complicació i velocitat”.
El 1934 el mateix Sert també es confessava totalment captivat per aquells habitatges “sense estil i sense arquitectes”. “Unes construccions -escrigué- geomètriques senzilles, purament utilitàries, d’una dignitat exemplar, un repòs per als ulls i per a l’esperit... Tots els seus elements tenen la mida justa, la mida humana”. A Eivissa, el català coincidiria amb l’arquitecte i pintor alemany, d’origen jueu, Erwin Broner, fugitiu del terror nazi, que també s’interessà molt per l’estètica de la ruralia pitiüsa.
Cargando
No hay anuncios
L’arquitecte eivissenc Salvador Roig, gran divulgador de l’obra de Sert, recorda que els anys trenta ja estava en perill aquesta arquitectura autòctona que tant admiraven els entusiastes integrants del GATCPAC: “Encara que sembli mentida, el creixement una mica desmesurat de les Pitiüses ve d’abans de la guerra amb la primera onada de turistes europeus. Periodistes com la barcelonina Irene Polo ja alertaren de l’aparició de noves construccions d’estil diferent que podrien canviar per sempre la fesomia de les Illes. Eren poques en comparació amb les que als anys setanta criticà Sert, però ja eren motiu de preocupació”.
En acabar la Guerra Civil, Sert es va veure obligat a abandonar Espanya. Estava massa significat. El 1937 havia estat l’autor del Pavelló de la República Espanyola a l’Exposició Universal de París. Inhabilitat per exercir la seva professió, el 1939 s’instal·là a viure als Estats Units, on fou degà de l’Escola de Disseny de la Universitat de Harvard. A l’exili, també seria l’encarregat de dissenyar l’ambaixada nord-americana a Bagdad (1957) i altres projectes importants a Amèrica de Sud.
Cargando
No hay anuncios
A partir de la dècada dels cinquanta, havent aconseguit ja una fama internacional, Sert ja pogué passar algunes temporades al seu país. La dictadura, però, li negà la seva admissió al Col·legi d’Arquitectes de Catalunya i Balears -no l’aconseguí fins al juny del 1975, unes hores abans de la inauguració de la Fundació Joan Miró a Barcelona, que ell mateix havia projectat, igual que el taller del pintor a Palma el 1956. El català, tanmateix, persistí per fer realitat els seus somnis a Eivissa. Ho aconseguí amb l’ajuda dels seus companys arquitectes Germán Rodríguez Arias i Raimon Torres, que signaren per ell les seves obres. Igual d’imprescindible a l’illa fou l’aparellador Antoni Ferran.
L’empremta arquitectònica de Sert a la Pitiüsa Major és reduïda, però important: una casa a Dalt Vila (1961); sis habitatges unifamiliars (1964-1968) en la urbanització de Can Pep Simó, a Punta Martinet; un conjunt de tretze apartaments adossats, Es Fumerals (1970), situats també a Can Pep Simó, i un projecte d’hotel no dut a terme a la zona del Caló d’en Serra (1971). El 2000 el conjunt de Can Pep Simó, una petita joia de l’arquitectura moderna, fou declarat Bé d’Interès Cultural (BIC). Roig, amb tot, lamenta que la urbanització hagi perdut la seva filosofia inicial: “Amb el nou ‘boom’ turístic dels noranta s’anaren venent uns habitatges d’antics amics de Sert que apreciaven la seva obra i que tenien una gran estima per aquesta terra. La part històrica i originària de la urbanització es manté, però tot l’entorn està modificat. L’ampliació dels carrers, com preveu el planejament municipal, representarà la destrucció de les característiques urbanístiques i arquitectòniques d’aquest nucli”.
A Can Pep Simó, entre altres intervencions també n’hi ha d’Erwin Bronner, que, en tornar del seu exili americà, s’establí definitivament a l’illa el 1959. El 1965 va redactar un text que, amb el títol Reflexions sobre el futur d’Eivissa, era un avís: “Estam molt preocupats pel futur d’Eivissa i pensam que s’ha de fer qualque cosa immediatament per salvar els seus valors arquitectònics i paisatgístics més preuats, abans que no es perdin i siguin destruïts per la ignorància o per l’estretor de mires dels interessos materials i per la capacitat limitada de les autoritats corresponents per prevenir les activitats d’individus i entitats irresponsables”.
Cargando
No hay anuncios
Un desastre fet realitat
Sert entonaria el mateix lament que el seu amic Bronner vuit anys més tard. Seria en el discurs que el 1973 pronuncià al Museu d’Art Contemporani d’Eivissa. Aleshores es mostrà preocupat perquè la societat capitalista que havia vist néixer als Estats Units arribàs també en aquest racó de la Mediterrània: “Si un mal dia a algú se li ocorre fer aquí una autopista entre l’aeroport i Talamanca, aquell dia serà la catàstrofe. Aquestes autopistes tenen raó de ser allà. Tenen l’escala americana. Però no aquí. Seria un desbarat; seria la destrucció de l’illa”.
L’arquitecte català hi insistia: “Aquí, a Eivissa, seria lamentable transformar el castell [de Dalt Vila] en un Hilton o alguna cosa semblant. Seria un desastre”. Per desgràcia, el desastre ja s’ha fet realitat en aquest emblemàtic edifici que forma part d’un conjunt arquitectònic declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco. En aquests moments es troba en obres per passar a ser un luxós Parador de Turisme. Sert, tanmateix, confiava en la reacció de la societat eivissenca: “El que cal fer aquí és prendre la iniciativa, mobilitzar-se com a grup i proposar coses que vagin en contra d’aquest procés d’evident destrucció de l’illa. Constituir un grup de protesta que manifesti la seva opinió i que almenys evidenciï que és conscient del que passa i que no hauria d’ocórrer”.
Avui no ha arribat a quallar a l’illa la reacció que tant esperava fa quaranta-set anys Sert, amb l’excepció de les mobilitzacions contra les megaautovies ideades durant la legislatura de Jaume Matas (2004-2007). “Cada volta -lamenta Roig- estam pitjor. Fins als anys cinquanta era difícil viure aquí. La vida al camp era molt dura. Atreia més fer feina a l’hoteleria. Aleshores, com en altres llocs, Eivissa es lliurà a l’especulació urbanística. Nosaltres, però, som un territori més fràgil, perquè som de petites dimensions. En els darrers seixanta anys ja hem més que quintuplicat la població”.
Cargando
No hay anuncios
Epicentre artístic
Entre les dècades dels anys cinquanta i setanta Eivissa era un dels centres de més ebullició artística de la Mediterrània. Així ho assegura la historiadora Rosa Rodríguez Branchat en el llibre La construcció d’un mite. Cultura i Franquisme a Eivissa (Editorial Afers, 2014). Ja a principi del segle XX, la pitiüsa major fou visitada per nombrosos intel·lectuals, que tendiren a idealitzar la vida rural, allunyada de la societat postindustrial. A través dels seus escrits, difongueren al món el mite de l’Arcàdia feliç.
ARANWS20180909_0083Hippies, uns convidats incòmodes
El degoteig continu d’il·lustres hostes, entre ells el filòsof Walter Benjamin, es produí a partir de la Segona República Espanyola i culminà a final dels anys seixanta amb l’arribada dels hippies. A l’inici dels anys trenta l’illa blanca de Rusiñol ja disposava d’un cenacle important d’artistes avantguardistes, majoritàriament alemanys. Destacaren Erwin Broner, Will Faber, Raoul Hausmann, Erwin von Kreibig, Manfred Henninger o Lene Schneider-Kainer. Als anys cinquanta se n’hi afegiren d’altres com Erwin Bechtold, Hans Laabs, Curt Lahs o Heinz Trökes.
El 1955 aquests darrers amics varen promoure una exposició a la Sala Gaspar de Barcelona titulada Grupo alemán de Ibiza. La seva consolidació arribà el 1959 amb la creació del Grup Ibiza 59, que, sota la tutela d’Emil Schillinger, aglutinà artistes residents d’altres nacionalitats com la russa Katja Meiroswsky o el suec Bertil Sjoeberg. La galeria de Dalt Vila El Corsario seria el seu centre d’operacions. El grup, que es decantà per una pintura de caire informalista, es va dissoldre el 1964 un cop aconseguit el seu objectiu que, segons Rodríguez, era donar a conèixer les seves creacions i vincular el nom de l’illa a l’art d’avantguarda.
Paradoxalment, en plena dictadura, Eivissa s’erigia en un petit oasi de llibertat enmig de la Mediterrània. El 1964 l’illa fou el lloc escollit per celebrar la I Bienal Internacional de Arte Universitario, organitzada pel sindicat d’estudiants del franquisme, el SEU. “En aquesta peculiar relació de la dictadura amb l’art d’avantguarda –escriu la historiadora– hi tingué molt a veure el fet que molts artistes antiacadèmics fossin militants de Falange.
Paral·lelament, en el món de la literatura s’esdevingué un fenomen similar. N’és un exemple el falangista Juan Ramon Masoliver, que fou el fundador de la revista avantguardista Hèlix (1929), impulsora del surrealisme a Catalunya”. Tanmateix, organitzant un acte com era una Biennal Internacional d’Art, Franco pretenia donar un imatge de modernitat i cosmopolitisme a l’exterior, que s’allunyava de la seva política repressiva. La celebració de la tercera biennal va comportar la creació a Eivissa d’un dels primers museus d’art contemporani d’Espanya, el MACE, a partir, fonamentalment, de les obres guanyadores del certamen.