Caubet, la muntanya màgica mallorquina

PalmaPujar a l'antic sanatori de Caubet (Bunyola), situat dalt d'un turonet de prop de 100 metres d'altura, et proporciona certa pau interior. Avui és un centre sociosanitari. Amb la badia de Palma a l'horitzó i envoltats de natura, el recinte convida a la introspecció. El paisatge només es veu tacat per la incineradora de Son Reus, a dos quilòmetres. El frontispici de la façana principal de l'edifici bé podria tenir la famosa cita que presidia l'oracle de Delfos a la Grècia clàssica: "Coneix-te a tu mateix".

Aquesta màxima tan transgressora és la que precisament va seguir Thomas Mann a l'hora d'escriure la seva cèlebre novel·la La muntanya màgica (1924). El protagonista, Hans Castorp, és un jove enginyer alemany, de 23 anys, que viatja fins a un balneari de tuberculosos de Davos, als Alps suïssos. La seva intenció inicial és passar-hi tres setmanes de vacances al costat d'un cosí seu que s'hi troba ingressat. La visita, però, acaba essent una estada de set anys plens de reflexions existencials.

Des de la seva particular muntanya màgica, el premi Nobel de literatura del 1929 va voler descriure la decadència moral de la burgesia europea els anys anteriors a la Primera Guerra Mundial. Al final de l'obra els tambors de guerra comencen a pertorbar l'harmoniosa pau dels interns d'aquell microcosmos. El seu protagonista pressent l'apocalipsi que s'acosta: "Tenia por. Li semblava que tot allò no podia acabar bé, que acabaria amb una catàstrofe [...], amb una gran tempesta que ho devastaria tot [...] i que el període del malson seria seguit d'un terrible judici final".

'El mar'

A casa nostra, el poeta Blai Bonet (1926-1997) va viure en pròpia carn la "gran tempesta" que menciona Mann. En aquest cas, fou la que deixà la Guerra Civil. Malalt de tuberculosi, a partir del 1947, a 21 anys, el santanyiner passà a Caubet llargues temporades, que li serviren per escriure la seva primera novel·la, El mar (1958). Ho feu inspirant-se en La muntanya màgica i Pabellón de reposo (1943), la novel·la de Camilo José Cela, que, d'adolescent, també es recuperà de la tisi en un balneari. "El mar –confessà en una entrevista el 1981– és una síntesi de la vida del sanatori. No és autobiogràfic. En realitat, jo a Caubet m'ho vaig passar bomba. Sí! Mai no estaré tan bé! Com que no havia de fer llit, perquè no tenia febre, podia passejar tot el dia. Allí no es parlava de la mort".

Bonet sempre es va reivindicar com una víctima de la postguerra i de la repressió moral imposada per la dictadura franquista. A El mar projectà les seves angoixes vitals a través d'un grup d'adolescents interns en un sanatori de tuberculosos. Són joves que, devorats interiorment per una mort segura i asfixiats per una religió omnipresent, manifesten un anhel imperiós per viure, coincidint amb el seu despertar sexual. La novel·la, carregada d'escenes d'extrema crueltat, va superar sorprenentment la censura franquista, la qual cosa li va permetre guanyar el premi Joanot Martorell. El 2000 el director Agustí Villaronga la dugué al cinema.

Crematori de republicans

Els protagonistes d'El mar pateixen l'estigma d'estar tancats en un sanatori. El de Caubet agafava el nom de la possessió que el 1919 comprà Joan March al marquès de Campofranco. El 1928, dos anys després de l'obertura de la seva primera oficina bancària a Palma, el margalidà reservà vint de les 220 quarterades de la finca per a la construcció d'un sanatori per a tuberculosos. El seu biògraf, Pere Ferrer, descarta qualsevol intenció filantròpica: "En Verga feu aquella infraestructura a canvi que la dictadura de Primo de Rivera li cedís el monopoli del tabac a Ceuta i Melilla". El 22 de juliol de 1928, enmig d'una cerimònia ben engalanada, March i la seva dona presidien la col·locació de la primera pedra del Preventori Sanitari de Caubet. Els acompanyaven el mateix Primo de Rivera i l'infant Jaume de Borbó.

Supervisant les obres, hi havia Guillem Forteza, el famós arquitecte que inundà Mallorca d'escoles. Aquell projecte reforçava l'assistència sanitària de l'Hospital General de Palma, que, construït el 1456, és un dels més antics d'Espanya –el Psiquiàtric és del 1911 i Son Dureta, del 1955. La infraestructura, però, acabaria essent un mal de cap per a March. "El 1932 –recorda Ferrer– la República feu empresonar en Verga a Madrid sense celebrar-li cap judici. L'acusaren de corrupció per haver aconseguit el monopoli del tabac a Ceuta i Melilla saltant-se qualsevol concurs públic".

Després d'haver passat desset mesos entre reixes, el de Santa Margalida no dubtaria a finançar el cop d'estat del juliol del 1936. El 15 de setembre de 1938 es posà també al servei del Patronat Nacional Antituberculós, creat pels militars insurrectes. Els feu donació de les vint quarterades on s'havien començat a construir les instal·lacions del sanatori. Aleshores l'edifici principal ja era operatiu i fou escenari de fets terribles. La investigadora bunyolina Bàrbara Suau els ha documentat: "Durant la Guerra Civil, al forn de la sala de màquines de Caubet s'hi cremaren els cadàvers de republicans assassinats que es trobaven per la zona de Raixa o al torrent de Ca na Cili. La xemeneia d'aquest forn encara es pot contemplar al costat d'un dels edificis annexos a l'hospital".

Finalitzada la guerra, sota la batuta dels arquitectes Josep Alomar i Antoni García Ruiz, s'acabaren de construir les darreres instal·lacions del complex hospitalari. La seva inauguració tingué lloc el 17 d'octubre de 1945 amb la presència del ministre de Governació. El recinte, d'estil racionalista, constava de vuit pavellons i arribà a tenir prop de 300 llits. Era regit per l'Administració Institucional de l'Estat (AISNA), que en cedí la gestió a les Monjas de la Caridad de San Vicente de Paúl.

Mala fama

Caubet també acolliria pacients de les altres illes, sobretot de Menorca. La mortalitat al centre començà a baixar a principi dels cinquanta gràcies a l'arribada de medicaments procedents del contraban. "Tanmateix, –assegura Suau– el sanatori gaudia de mala fama entre els mallorquins. Als nins se'ls deia: 'Si no menges, et duré a Caubet'. Tanta era la por que despertava que les infermeres procedien de València i les assistentes de les monges, d'Andalusia".

No gaire enfora del sanatori hi havia un davallador del tren de Sóller, que facilitava l'accés dels malalts, treballadores i visitants al centre. "Gairebé ningú –continua l'estudiosa– volia tenir contacte amb el personal que davallava al poble, per por d''agafar' la tuberculosi". Amb el temps, quan la malaltia estava més sota control, aquesta psicosi anà desapareixent. A partir dels seixanta ja hi començaren a treballar bunyolins. "També –recorda Suau– hi pujaven al·lotes a festejar. Igualment hi havia joves que hi anaven a llegir tebeos o a veure pel·lícules. Allò era un poblet a les altures. Fins i tot hi havia una escola per als nins ingressats".

Durant el boom turístic Caubet seria visitat per grans celebritats. Fou gràcies a l'empresari mallorquí José Tous, el futur marit de Sara Montiel, propietari, per tradició familiar, d'importants teatres de Palma. "Tous –assegura la investigadora– sempre tenia treballadors ingressats a Bunyola. Solien ser peninsulars que arrossegaven una mala alimentació. Quan duia a l'illa artistes importants, els demanava que li fessin el favor de pujar al sanatori per animar el seu personal. Va ser el cas de Manolo Escobar, Marisol, el Pescadilla o Karina".

Un tancament impopular

El 1968, sis anys després de la mort de March, el sanatori de Caubet ja dugué el nom del seu mecenes. A final dels setanta, amb el restabliment de la democràcia, es convertí en un hospital dedicat a malalties del tòrax. El 1982 hi arribaren pneumòlegs i cardiòlegs i el 1985 fou transferit a la Conselleria de Sanitat del Govern balear. El 1991, essent ja un hospital comarcal no quirúrgic, el centre començà a dedicar-se a la medicina interna i a especialitzar-se en cardiologia i pneumologia.

El 2001, amb la inauguració de l'hospital Son Llàtzer de Palma, part de la plantilla del Joan March passà al nou complex i l'hospital bunyolí, amb 99 llits, es convertí en un centre sociosanitari de mitjana estada, amb una unitat de cures pal·liatives. El 2012 el govern del popular José Ramón Bauzá el volgué tancar juntament amb un altre complex històric, l'Hospital General de Palma. Tomeu Togores, cap jubilat de la Unitat d'Ortogeriatria del Joan March, va ser un dels portaveus de la plataforma que es creà contra aquells tancaments: "Gràcies a les grans mobilitzacions que hi hagué, els evitàrem. Era una bogeria. L'argument de la reducció de costos no tenia cap sentit. Els pacients i la majoria del personal s'haurien hagut de derivar igualment a altres centres". Avui, per sort, en un món tan accelerat, la muntanya màgica mallorquina continua oferint als seus hostes no només guariment físic, sinó també espiritual.