“No vull aregar cap cavall magre, un animal necessita temps i doblers”

PalmaAmb just tres anys, Àlex Billón Domenech (Alcúdia, 2000) va començar a colcar amb cavall. “La meva tia, que és britànica, va ser la primera que me’n va ensenyar. Ella sempre s’ha dedicat als cavalls de manera professional i, per això, el procés va ser molt fàcil i natural”, comenta aquest tècnic en equitació, que viu a Muro d’ençà de fa uns anys. “Vaig créixer a Can Seguí, que és una finca molt a prop de Bisanyes, a Alcúdia. Allà sempre vaig estar en contacte amb animals, perquè a devora ca nostra hi havia la finca on un empresari té els ponis que treuen a passejar per la fira d’Alcúdia”.

Animaler. “Jo m’hi entenc molt, amb els animals, tant si són cavalls com cans, moixos i fins i tot lloros. Som molt animaler”, explica el jove, que assegura que, de tot d’una, son pare “no entenia que es volgués dedicar a aquest ofici”. “Ell té una empresa de barques turístiques i trobava que amb això dels cavalls no feia falta que estudiàs res”, explica. Quan tenia 17 anys,però, Àlex Billón es va traslladar a Bordils, a prop de Girona, per treure’s la titulació de Tècnic d’Equitació en Disciplina Olímpica. “Ara ja tenc el títol, que són uns estudis que no tothom que es dedica a aquest món pot bravejar de tenir. Tanmateix, jo sempre dic que el meu vincle amb els cavalls no va començar als 17 anys, sinó de ben petit. I mon pare està molt content de veure que pas gust de fer feina i que em guany bé la vida”, comenta el genet, que treballa per diferents clubs arreu de Mallorca, ensinistrant animals o ensenyant persones a muntar.

Compenetració. “Per aregar un cavall és molt important que t’hi entenguis i, tenint en compte que són bèsties que fan 500 quilos, no és cosa fàcil. Un cavall no és com un ca: no t’hi comuniques pel que li dius, sinó a través de l’expressió no verbal, així com et mous”, comenta Àlex, des de la finca on viu a Muro, molt a prop del poble, en direcció a Santa Margalida. “Un poltre es comença a muntar a edat de tres anys. N’hi ha que, quan hi puges a damunt, no es bateguen de por que tenen. Altres no t’accepten i et tiren en terra. Jo estic copejat de per tot el cos de les vegades que un cavall m’ha tirat en terra. És un procés molt lent. Un dia els poses la sella, un altre dia poses un peu a un estrep i un altre dia hi colques”, diu el jove que, tot i viure tot sol, assegura sentir-se molt acompanyat, amb la seva egua, el seu poltre, el seu aset Jeroni, una parella de pastors alemanys, un chihuahua, un ca rater i un cusset San Bernardo de pocs mesos.

Un principi. Aquest cavallista té un principi al qual no pot renunciar: “Jo no colcaré mai damunt un sac d’ossos. Si un propietari em du un cavall magre, em negaré a aregar-lo, perquè no puc consentir que maltractin els animals. Per mantenir un cavall, has de menester temps i doblers, i una persona que en vulgui un s’ho ha de pensar ben pensat”. Tot i que Àlex sempre havia somiat tenir el seu propi club eqüestre, ara és del parer que li va millor “dedicar-se a ensinistrar cavalls de particulars o d’altres clubs”. “Així, jo em pos els horaris que vull i decidesc per a qui faig feina i per a qui no. Som més lliure i també em puc dedicar més als animals de ca nostra”, comenta. “El meu poltre és molt esquiu, per això li he duit l’aset Jeroni, que és ximple com un canet. Ara tots dos s’entenen molt”, explica Àlex mentre riu.