Cementeri de Deià: viu, poètic i psicodèlic

DeiàSi hi ha un cementeri tot ple de vida, aquest és el de Deià. No és tan sols per la seva ubicació a dalt de tot del poble, que obsequia el visitant amb una vista damunt la Mediterrània i la serra de Tramuntana que fa oblidar qualsevol pensament fúnebre. Ni és tampoc només pel plaer que suposa pujar-hi caminant seguint les rajoles amb els passos del viacrucis que assenyalen l’itinerari fins a l’església parroquial de Sant Joan Baptista, una petita església de muntanya del segle XIV que fa sentir bé qualsevol que hi entri, tant si és devot com descregut. Un temple modest, d’una sola planta, amb quatre capelles i una antiga torre de defensa que li fa de campanar, del tot coherent amb l’arquitectura de les cases dels pobles de la Serra, sovint excavades dins la pedra de la muntanya. Un espai perquè hi alenin el cos i l’esperit.

No és únicament aquest paisatge, ni tampoc les flors, silvestres o domèstiques, que el caminant troba a cada punt durant la seva passejada. També és el goig de passejar-se per l’interior del cementeri i trobar escrits, damunt les làpides austeres (és un cementeri que no té cabuda per a l’estufera mortuòria), els noms d’alguns dels deianencs d’adopció que reposen aquí perquè no se’ls acudia un lloc millor per passar-hi l’eternitat.

És el cas, per descomptat, de Robert Graves, poeta, autor de la novel·la Jo, Claudi, en què es va basar la mítica sèrie de la BBC i un personatge que només la coneguda discreció mallorquina (hi ha que potser en diria desinterès o abúlia) impedeix que sigui considerat com el gran escriptor mallorquí en llengua anglesa que sens dubte va ser. Tal vegada sigui oportú recordar que Graves va viure a Deià més de cinquanta dels noranta anys de la seva vida, a la casa de Ca n’Alluny, que avui es pot visitar gràcies a la feina de la fundació que du el seu nom. En anar-hi, convé recordar que va ser al jardí d’aquesta casa, durant una festa, que un guàrdia civil es va convertir en l’únic home conegut que va dir que no a Ava Gardner, quan l’estrella de Hollywood li va ordenar que sortissin a ballar, adduint que estava de servei. Eren temps de franquisme i, cada vegada que organitzava una festa a casa seva, Robert Graves es veia obligat a demanar permís i acceptar la presència d’un parell de guàrdies civils que vigilaven que durant la celebració no es duguessin a termes activitats prohibides.

És el cas també d’un quartet d’amics que van fer realitat el tòpic de l’amor fins a la mort i més enllà: Kevin Ayers, Ollie Halshall, Abdul Mati Klarwein i Annie Truxell, les làpides dels quals es troben reunides davall d’un dels marges que delimiten el cementeri. Kevin Ayers va ser un dels músics més influents del rock progressiu i psicodèlic i del free jazz, fundador -juntament amb Daevid Allen, que també solia passar per Deià, i amb Robert Wyatt- de Soft Machine, una de les bandes més importants d’aquests estils musicals, al mateix nivell que d’altres com King Crimson, Caravan, Van der Graaf Generator o Pink Floyd. Ollie Halshall era la seva ànima bessona en la música i en la vida, i amb ell i amb Joan Bibiloni, que va dirigir la banda, van gravar el disc Deià... vu, que va ser publicat pel segell discogràfic Blau l’any 1984. Ayers i Halshall eren britànics, hippies, rockers i poetes, amb tot el que això comportava a l’època, i sobre Kevin Ayers assegura Joan Bibiloni que també era un bon cuiner de peix. Abdul Mati Klarwein, o Mati Klarwein com solia signar, va ser un pintor amb un estil a mig camí entre la psicodèlia i el surrealisme, famós per les seves portades per a àlbums fonamentals de la música del segle XX com el Bitches brew de Miles Davis o l’ Abraxas de Carlos Santana, amb imatges d’imponents deesses negres nues, que d’alguna manera dialoguen amb la deessa blanca que adorava Robert Graves. Annie Truxell era americana, no tan famosa com els seus amics (però això no té importància), i pintava i dibuixava imatges oníriques en què abunden els animals presentats en un llenguatge que combina els codis de la contracultura amb un naïf volgudament irònic: a la seva làpida, pintada per ella mateixa, hi ha una moneia i una tortuga especialment somrients. Ells quatre i molts d’altres són els protagonistes del llibre Deià Heydays / Apoteosi Deià (1960 - 2000), escrit per Oona Lind Napier i Jackie Waldren, que es va publicar l’any passat i que recull la impressionant nòmina de talent internacional arribat a Deià durant els quaranta anys que assenyala el títol. Les autores els resumeixen com “una Edat Daurada de l’art, la poesia, la prosa i la música a Deià”, i no exageren. Pel que fa al Deià d’avui, preguntades en una entrevista, les autores afirmen que és encara “una de les costes més belles del món”, però també lamenten que s’hagi convertit en un “parc per a milionaris” on els artistes “ja no es poden permetre de viure-hi”.

Però sí ser-hi enterrats, almenys, en aquesta espècie de mini-Père Lachaise que és el cementeri de Deià. On no tan sols els poetes, músics i pintors, sinó també els veïnats anònims saben saludar des de l’altre món amb gràcia. Com na Rosita i en Pepe, que van deixar els seus noms (sense llinatges ni més indicacions) escrits damunt d’una pedra llisa, col·locada en un racó entre un cossiol amb un cactus i una ataucària. Sí que hi figuren les dates: tots dos van néixer el 1920, i en Pepe se’n va anar el 1984 i na Rosita el 2016. Sota els noms, uns versos traduïts al castellà de Lletra a Dolors, un dels millors poemes de Miquel Martí i Pol. Els reproduïm, els versos, en la traducció de na Rosita i en Pepe: “Tú ya no estás y florecerán las rosas, / madurará el trigo y el viento tal vez / desvelará melodías secretas”.