Amb el centralisme vivíem millor?

PalmaUna de les primeres intencions declarades pel nou president del Parlament, Gabriel Le Senne, ha estat la d’“anar veient les competències que s’han de tornar a l’Estat, d’on es pot gestionar millor de manera centralitzada”. Així fou com ens governaren, al llarg de més de dos segles i mig, fins que fa 40 anys es va constituir la nostra autonomia. Va ser positiu, aquell període, per a les Illes Balears? Vivíem millor, amb el centralisme?

Recordem que aquest es va imposar amb la ‘Nova Planta’ de Felip V, a partir del 1715, com a conseqüència d’haver perdut la Guerra de Successió. Fins aquell moment, i des dels temps de Jaume el Conqueridor, havíem tingut les nostres institucions pròpies. No és que fossin cap meravella, perquè les controlava una minoria privilegiada –com totes les de la seva època–, però sí que actuaven de manera autònoma.

La ‘Nova Planta’ aplicava el model de Castella al Regne de Mallorca, que passava a ser regit per un capità general. Se suprimien els consells de cada illa i les universitats de cada municipi i aquestes se substituïen pels ajuntaments. Com assenyala el doctor en Història Guillem Morro, en el cas de Palma s’hi establien 20 regidors vitalicis, designats pel monarca, “16 per l’estament cavaller i 4 pel ciutadà”. En quedaven fora “mercaders, menestrals i pagesos, que, a més de formar la immensa majoria, eren els que més aportaven a l’erari reial”. Així, “es donà un clar procés de regressió respecte de l’anterior règim”, afirma.

“Aviat les directrius emanades de Madrid”, afegeix Morro, “van produir un desgavell administratiu”. La supressió del batle –aleshores, funcionari judicial– “fou nefasta per al normal funcionament de la justícia (...) perquè obligava l’Audiència a resoldre multitud de causes menors que abans resolia el batle”. El mateix capità general, marquès de Casafuerte –avantpassat de l’exportaveu del PP Cayetana Álvarez de Toledo–, assegurava al Consell Reial que “reduir els estils i pràctiques de Mallorca als de Castella és absolutament impossible”.

Amb les noves circumstàncies, allò que havia estat propietat comuna dels illencs va passar a ser-ho de la Corona. Aquest va ser el cas de les Salines d’Eivissa i Formentera, el producte de les quals havien cedit als seus habitants els senyors de les Pitiüses, Guillem de Montgrí i Jaume de Mallorca. Foren confiscades, a canvi d’“una almoina de 2.600 pesos, menys de la meitat de la quantitat sol·licitada”, segons assenyala l’historiador Miquel Àngel Casasnovas. I el 1871 es varen vendre a un particular.

Diners de sortida, però no de tornada

L’espoli fiscal va anar de malament a pitjor. Morro calcula que la riquesa de Mallorca havia passat de més de 18 milions de lliures el 1718 a poc més de 15 el 1788: “Tres importants impostos, que abans eren municipals, passaren a ser reials. Això vol dir que els doblers que generaven feien un viatge de sortida, però no de tornada”. La insubmissió fiscal arribà a tal punt que s’ordenà als confessors “que s’esforçassin en el compliment, per part dels fidels, dels seus deures tributaris”.

Per a Menorca, va ser un pèssim negoci tornar, del tolerant domini britànic el XVIII, a la Corona espanyola, a començament del XIX. El port franc de Maó havia rebut immigrants “grecs, italians, corsos i jueus, atrets per les possibilitats de negoci”, diu Casasnovas. Amb el canvi de sobirania, va ser abolida la franquícia. El 1820 es prohibia la importació de blat. Entre el 1830 i el 1836, segons el professor Joan Borràs, emigraren més de 9.000 menorquins, prop del 20% de la població.

El nou estat liberal del XIX, segons assenyala la historiadora Isabel Peñarrubia, “exigia fortes contribucions a les Illes sense donar cap compensació en serveis, perquè no feia ferrocarrils, ni escoles, ni beneficència, ni carreteres, ni ajudava al seu manteniment”. El doctor en Història Pere Salas recull que a finals del XVIII, l’il·lustrat José Vargas qualificava els de Mallorca com uns “dels més horrorosos camins d’Espanya (...). No es pot ponderar prou l’abandó” d’aquesta illa. El 1868, s’aturaren les obres de dragatge del port de Palma. El 1893, recull Peñarrubia, fou suprimida l’audiència territorial, per estalviar despeses.

En matèria d’ensenyament, el 1885, enumera Peñarrubia, les Balears “ocupaven el número 44 entre les 49 províncies espanyoles, segons la relació d’escoles públiques per nombre d’habitants”. És a dir: l’Estat ni tan sols complia “la seva pròpia legislació, ja que la llei Moyano del 1857 obligava a l’escolarització dels nins fins als 12 anys”. Si els ajuntaments volien educació, “havien de sufragar el sou del mestre i les despeses de l’escola sense que l’Estat els dotàs de recursos”. El 1842 –afegeix Salas–, 22 municipis de Mallorca pagaven “un metge o un cirurgià” per a la població sense recursos.

A Eivissa, segons assenyala Casasnovas, un pla de millores de finals del XVIII “quedà encallat (...) L’Estat volia millorar les Pitiüses, però sense invertir-hi ni un ral (...). Algunes propostes eren senzillament irrealitzables”. L’historiador Santiago Colomar narra que a Formentera les obres públiques s’eternitzaven. El 1858, l’Estat treia a concurs la neteja dels estanys, però només la meitat. El 1892, no existia “cap carretera general i les infraestructures portuàries eren pràcticament inexistents”. El 1917, sol·licitaven la comunicació telegràfica amb Eivissa, però no hi havia recursos. El projecte de la carretera de Sant Francesc al cap de Barbaria no es va arribar a executar. El també historiador Joan Marí Cardona data del 1923-1925 “la carretera de la Savina al far de la Mola”, que “s’havia projectat a la darreria del segle XIX”. El 1897 l’Estat “va inscriure a nom seu” l’Estany des Peix i el va vendre.

El 1829, el Dia dels innocents –molt adient–, l’Estat va suprimir la Universitat Literària de Mallorca, entitat d’ensenyament superior creada el 1483 amb el nom d’Estudi General. Les autoritats locals, segons relata l’historiador Jaume Lladó, “van posar el crit al cel” i argumentaren que només els rics es podrien permetre enviar els fills a estudiar a la Península. El 1840 fou restablerta, però dos anys més tard es tancava definitivament.

El desconeixement de la realitat

Salas afirma que la contribució territorial establia unes quotes provincials que “eren imposades pel govern estatal, molts de cops sense tenir coneixement de la realitat” de cada territori. Peñarrubia cita com El Iris del Pueblo, el 1870, carregava contra el ministre d’Hisenda, Laureà Figuerola: “A qui no fa por veure que la capital de les Balears s’equipara, pel que fa a contribució (...) amb Barcelona i Sevilla? Haurà visitat mai el senyor Figuerola l’antiga Ciutat Comtal? S’haurà acostat mai a la major de les Balears?”.

Entre final del XIX i començament del XX, ajuntaments i diputació –assenyala l’historiador Bartomeu Carrió– “conformaven una administració totalment supeditada al govern estatal”. El governador civil era “el delegat obedient de les ordres que venien de la capital”. Els batles dels municipis de més de 6.000 habitants “eren nomenats directament pel govern estatal per reial ordre”.

Peñarrubia afegeix que els republicans criticaren que aquests càrrecs els “exercien, moltes vegades, persones completament desconeixedores de la realitat municipal i provincial”. El projecte del 1884 del ministre de Governació –Interior– Segismundo Moret, “pel qual els ajuntaments només es reunirien dos pics a l’any (...) i confiant a delegats” del govern estatal “moltes de les funcions que complien fins al moment”, els semblà ja el súmmum: “Això, que sembla impossible, bull en l’esvaït cervell dels polítics madrilenys, els quals (...) consideren les províncies i els pobles que les constitueixen com a entitats menors d’edat, incapaces de governar-se sense la ingerència de la seva directa acció”. Però no eren tan sols els republicans. El conservador Miquel dels Sants Oliver també va carregar contra el “centralisme oligàrquic”, que “es diria que va acordar que no hi havia altre món que el seu” i que pretenia governar sobre “cinquanta porcions geomètriques” –les províncies.

Un cas extrem eren els diputats cuneros, és a dir, “diputats designats amb el dit pel Ministeri de Governació”, en definició de Jaume Vicens i Vives i que, com denunciaven els republicans, “fan com que representen un districte que de cap manera coneixen”. El 1881, segons cita Peñarrubia, El Comercio afirmava que “a les Balears els ha tocat fins ara molt mala sort i bé pot assegurar-se que a Madrid se’ns tracta com a una colònia (...). Aquest Govern organitzat que ha imperat fins ara (...) obeeix a l’aclaparadora centralització que ens consumeix”.

El 1898, “en plena crisi per la pèrdua de les colònies”, segons apunta Salas, es va demanar “que tots els ports de les Illes Balears fossin declarats francs”, així com un concert econòmic “en virtut del qual i mitjançant una quantitat alçada convinguda s’encarregui la província de la distribució i exacció de tots els imposts (...)”. Cap d’aquestes peticions foren ateses”. Encara el 1958 –recull el catedràtic emèrit Sebastià Serra– se sol·licitava el port franc per a Palma, que el règim franquista va denegar perquè “suposaria un tracte de favor o d’excepció per a aquesta província, en contra dels principis d’unitat que inspiren l’estat espanyol”.

El centralisme encara va sobreviure fins a la creació de l’Estat de les Autonomies, el 1978. Aquell mateix any ja s’havia constituït el Consell General preautonòmic, precedent de l’actual Govern. Potser el balanç no sia per llançar les campanes al vol. Però, per comparació...