Mara Dierssen: "El cervell creix amb allò que li requereix esforç"

La neurobiòloga Mara Dierssen (Santander, 1961) dirigeix un grup d’investigació al Centre de Regulació Genòmica (CRG) de Barcelona que té per objectiu entendre la relació entre els canvis neuronals i els efectes cognitius que produeixen en persones amb discapacitat intel·lectual. També presideix el Consell Espanyol del Cervell, que agrupa societats científiques, associacions de pacients i indústries amb l’objectiu de promocionar la recerca en les patologies que afecten aquest òrgan. És experta en síndrome de Down i lidera el Pla Espanyol del Cervell, que ha d’impulsar la recerca en malalties cerebrals i mentals i millorar l’atenció mèdica a les persones que les pateixen. Apassionada de la música barroca espanyola, actualment és cantant del grup de rock From Lost to the River, que combina la música amb la sensibilització sobre les malalties que afecten el cervell.

El cervell és l’objecte més complex que es pot estudiar.

— I el més enigmàtic. Té una sèrie de característiques que fan molt difícil interpretar aquesta complexitat. Entendre com alguna cosa que es genera a escala molecular repercuteix a l’escala de funcionament de tot el cervell o fins i tot a l’activitat mental no és gens trivial.

A més, estudiem el cervell amb el cervell. Es tracta d’un objecte que s’estudia a si mateix i això, per força, ha de comportar alguna limitació.

— El nostre cervell està limitat pels biaixos cognitius. Un dels que afecten més la comunitat científica és el de confirmació: tendim a fixar-nos més en aquella informació que confirma les nostres hipòtesis. Per evitar-lo, s’ha de ser molt rigorós a l’hora d’aplicar el mètode científic, i també seria important que es publiquessin els resultats negatius, cosa que ara no es fa i és un error, perquè són tan rellevants com els positius. Si només es publiquen resultats positius s’acaba produint un biaix en qui llegeix la informació, perquè li estàs explicant el que tu vols que senti.

Però si es publiquessin tots els resultats negatius, ¿no hi hauria una inundació d’informació encara més gran que l’actual?

— No seria tan complicat si en els articles científics es poguessin reportar tant els resultats positius com els negatius. I quan hi ha una refutació d’una hipòtesi clau, que es pugui publicar d’una manera sistemàtica. Hem de començar a ser molt crítics amb nosaltres mateixos, perquè en la ciència tenim un problema molt greu: hi ha un conflicte d’interessos en el sentit que el que tu publiques és el que et permetrà obtenir fons, obtenir promoció o que els teus estudiants obtinguin una bona feina, i això fa que es tendeixin a publicar els resultats positius perquè els negatius és estrany que es puguin reportar en una revista d’alt impacte.

Una frase de Santiago Ramón y Cajal que li agrada molt citar diu que tots som escultors del nostre cervell. Què significa per a vostè aquesta afirmació?

— Ho som en certa manera, sí, i significa que el que fem té un impacte en el nostre cervell, al mateix temps que el cervell té un impacte en el que fem. El cervell fonamentalment es desenvolupa com a tal en el període postnatal. Això vol dir que quan naixem hi ha un protocervell, un primer esborrany, però aquest cervell s’ha d’alimentar del que li proporciona l’entorn. Hi havia un estudi molt bonic que mostrava que la mida d’algunes estructures cerebrals com l’hipocamp era superior en persones que cultivaven molt les habilitats cognitives visuals i espacials, i això es correlacionava amb una millor realització de tasques visuals i espacials. Es va fer amb taxistes de Londres, i es va veure que hi havia una correlació directa entre la mida de l’hipocamp i els anys que portaven exercint la professió.

¿O sigui que sempre podem actuar sobre el cervell?

— Ara sabem que allò que abans s’anomenava període crític, que al principi es pensava que eren dos anys, després sis i després vuit, és de més de dues dècades. Realment estàs a la vintena o fins i tot prop de la trentena quan el cervell s’acaba de desenvolupar. Però tota la vida hi ha marge de millora, fins i tot d’adult. Potser no sempre pots modular tot el circuit, però localment pots reforçar connexions neuronals o debilitar-ne d’altres.

Què hem de fer, doncs, per mantenir un cervell potent i, tal com deia Cajal, esculpir una bona escultura?

— La primera cosa és utilitzar-lo. Hi ha estudis en què s’ha vist que el nivell d’activitat cultural o social, i fins i tot el nivell d’exercici físic, té influència sobre la reserva cerebral o cognitiva, que fa que el declivi cognitiu associat a l’edat es produeixi més tard i en menys mesura. Prendre una actitud excessivament còmoda, com ara seure davant de la tele, no ajuda. El cervell creix amb allò que li requereix esforç. Ens hem de posar reptes: aprendre un idioma, viatjar, aprendre a cuinar, aprendre el que sigui, habilitats tècniques, manuals o cognitives. La música, per exemple, és un estímul fantàstic, perquè combina informació molt complexa amb habilitats motores específiques. Si a pacients de Parkinson se’ls dona una informació rítmica, són capaços de sincronitzar la seva marxa. I en aquesta línia, el que funciona millor és el ball, perquè uneix les parts auditiva, motora i social.

La síndrome de Down és una condició genètica. Avui es tracten diverses malalties genètiques, sigui amb fàrmacs o amb les tècniques d’edició genètica CRISPR, que permeten modificar el genoma de les cèl·lules de la sang en malalties com l’anèmia de cèl·lules falciformes, per exemple. ¿Es podrà fer alguna cosa semblant amb la síndrome de Down?

— La síndrome de Down es produeix perquè hi ha un cromosoma que en lloc d’estar duplicat està triplicat. Amb CRISPR seria molt difícil de tractar, perquè en aquella regió hi ha més de 300 gens. El nostre abordatge com a científics durant molt de temps ha sigut considerar que l’excés de gens tenia efectes negatius i hem intentat normalitzar la dosi de gens concrets que pensàvem que eren importants. Hi ha altres laboratoris que han intentat inactivar tota la tercera còpia del cromosoma 21, cosa que de moment s’ha aconseguit en cultius cel·lulars. Des del punt de vista farmacològic, ara es tendeix a tractaments que en lloc d’anar a una diana molecular concreta, activen o desactiven mecanismes relacionats amb la plasticitat cerebral, que sabem que està alterada per la síndrome de Down. També hem descobert que hi influeixen factors epigenètics, de manera que ara s’intenten fer intervencions que, a més de la farmacologia, incloguin aspectes com l’estimulació cognitiva, les relacions socials, l’exercici físic o una bona alimentació. Aquestes intervencions seran més eficaces perquè consideren l’ésser humà com un tot en el qual l’activitat dels seus òrgans perifèrics no està desconnectada del cervell. No tenim un cap i, a part, un cos, sinó que tot està connectat.

Una professora de literatura que em va marcar deia que existim gràcies a la memòria i sobrevivim gràcies a l’oblit. ¿Entenem bé la memòria?

— És una frase molt bonica, perquè som qui som gràcies a la memòria. Sense memòria no sabem d’on venim, qui som ni on anem. I això genera la consciència. En el fons som conscients de nosaltres mateixos perquè recordem. Fins ara s’havia estudiat la memòria com un fenomen específic de regió. Per estudiar la memòria visual i espacial s’analitzava l’hipocamp, com canviaven les neurones, si s’activaven més o menys, però no s’acabava d’entendre. On es guarden els records? A les connexions sinàptiques entre neurones? No, perquè van i venen. Com a molècules? No, perquè la vida mitjana d’una proteïna és molt curta perquè hi hagi un record. Aleshores, fa uns anys va sorgir un altre cop el concepte d’engrama. Segons això, el que tu vius activa grups de neurones que s’activen alhora i es connecten funcionalment. La hipòtesi era que si es reactivaven aquestes neurones es reactivava un record. Al laboratori de Tonegawa als Estats Units van desenvolupar unes tècniques que permeten marcar les cèl·lules de l’engrama i activar-les amb fàrmacs, de manera que, almenys en ratolins, han aconseguit activar records artificialment.

En què consisteix el Pla Espanyol del Cervell?

— Sorgeix a partir d’una iniciativa a escala europea, el Pla Europeu del Cervell. Un de cada tres europeus desenvoluparà una malaltia mental o cerebral, però, tot i així, l’esforç que s’ha fet per donar suport a la recerca, i per modular el sistema sanitari tenint en compte que moltes d’elles són malalties cròniques, no és suficient. El primer que s’ha fet ha sigut mirar quin és el finançament de la recerca en malalties cerebrals per comparar-lo amb la recerca en càncer, malalties cardiovasculars o malalties infeccioses. Aquesta serà la primera acció que farà el Consell Espanyol del Cervell. Després, hem d’entendre la situació de les malalties cerebrals al nostre país. No n'hi ha un cens, per exemple. No sabem quants casos hi ha.

Però quan es fa un diagnòstic, deu constar en algun lloc. Com és que no hi ha cap cens?

— No hi ha un registre unificat. El recompte el fan les associacions, però sense cap suport. I això ha de venir de dalt, perquè necessitem aquesta informació per saber a què ens enfrontem. Els censos permeten dimensionar els serveis. Aquestes malalties en molts casos són llargues i no hi ha atenció pública. La majoria de gent amb malalties neurodegeneratives o amb problemes de neurodesenvolupament està en centres privats.

Quines altres accions estan previstes?

— La fase següent és generar guies clíniques, eines que permetin a l’atenció primària comprendre la situació i establir bons protocols als hospitals. De moment aquestes iniciatives estan sent molt ben rebudes i pensem que quan es tirin endavant podran contribuir a millorar l’atenció als pacients.

Té un grup de rock amb el qual fa el que anomena 'desconcerts'.

— Fem concerts de rock solidari, on l’entrada va a associacions o fundacions. En vam fer un a Luz de Gas per a l’Associació Espanyola de Familiars i Malalts de Wilson, i faran servir els diners recaptats per organitzar un simposi per traslladar als pacients i familiars els últims avenços científics. També ho fem perquè el públic general sàpiga què els passa. Pugen a l’escenari i ho expliquen o ho escriuen i ho escenifiquem. Fa poc un mim va escenificar l’escrit d’una persona que explicava com apareixien els primers símptomes d’esclerosi i va ser molt emocionant. El segon objectiu és fer una mica de difusió científica. Aprofitem l’excusa de la música per parlar de com funciona el cervell i de quines són les seves característiques fonamentals. Es tracta d’una eina per provocar curiositat i sembla que funciona, perquè la gent després vol col·laborar. Ara presentarem un disc fet amb lletres de persones amb malalties cerebrals i musicades conjuntament entre elles i nosaltres.