Com és el cervell d'una persona massa solitària?

Nova YorkTots ens sentim sols de tant en tant. Per exemple, les criatures poden sentir-se soles quan passen a una escola nova, grans i petits ens podem sentir sols al traslladar-nos a una altra ciutat, quan un fill se'n va de casa o quan la parella mor. Però algunes persones senten solitud no només de manera temporal, sinó crònica. Llavors la solitud es converteix en “una característica de la personalitat, una cosa que és difícil de treure”, segons explica Ellen Lee, professora associada de psiquiatria a la Universitat de Califòrnia, San Diego. Aquestes persones semblen tenir “aquesta emoció de forma persistent, i modela el seu comportament”.

Cada vegada hi ha més investigacions que confirmen que aquest tipus de solitud arrelada no és bona per a la salut i que fins i tot pot modificar el cervell, fent augmentar el risc de malalties neurodegeneratives com a conseqüència. Això és el que els experts han descobert fins ara de com la solitud crònica afecta el cervell i algunes estratègies per afrontar-la.

Com canvia el cervell?

Els humans han evolucionat fins a ser criatures socials probablement perquè, per als nostres avantpassats, estar sols podia ser perillós i reduïa les probabilitats de supervivència. Alguns especialistes creuen que la solitud podria haver sorgit com una mena de senyal particular d'estrès per fer-nos buscar altres persones.

Amb la solitud crònica, aquesta resposta d'estrès es queda estancada i es converteix en perjudicial, de forma similar a com l'ansietat pot transformar una resposta útil de por en una malaltia mental desadaptativa.

“Els episodis petits i transitoris de solitud realment motiven la gent a buscar una connexió social -diu Anna Finley, investigadora postdoctoral de l'Institut de l'Envelliment de la Universitat de Wisconsin-Madison-. Però en els episodis crònics de solitud, sembla que això és contraproduent”, perquè les persones es tornen especialment sensibles a les amenaces socials o als senyals d'exclusió, cosa que pot fer que els espanti o els resulti desagradable interactuar amb els altres.

Les investigacions han demostrat que les persones solitàries són hipersensibles a paraules d'interacció negatives, com “no m'agrada” o “rebutjat”, i als rostres que expressen emocions negatives. De fet, mostren una resposta atenuada a les imatges d'estranys en situacions socials agradables, cosa que suggereix que fins i tot les trobades positives esdevenen menys gratificants per a ells. La solitud crònica s'associa a canvis en àrees importants del cervell per a la cognició social, la consciència d'un mateix i el processament de les emocions.

Com és possible que un sentiment subjectiu tingui un efecte tan profund en l'estructura i les funcions cerebrals? Els científics no n'estan segurs, però creuen que quan la solitud desencadena la resposta d'estrès també activa el sistema immunitari, augmentant els nivells d'alguns productes químics inflamatoris. Quan això es produeix durant períodes llargs, l'estrès i la inflamació poden ser perjudicials per a la salut cerebral i danyar les neurones i les connexions entre elles.

Com afecta a la salut cerebral la solitud a llarg termini?

Els científics saben des de fa anys que hi ha una connexió entre la solitud i la malaltia d'Alzheimer i altres tipus de demència. Un estudi que es va publicar l'any passat va suggerir que la solitud també està relacionada amb la malaltia del Parkinson.

Segons Nancy Donovan, directora de la divisió de psiquiatria geriàtrica de l'Hospital Brigham and Women’s, “fins i tot els nivells baixos de solitud incrementen el risc, i els nivells més alts s'associen a un risc més elevat” de demència. Donovan ha demostrat que les persones que puntuen més alt en un mesurament de solitud tenen al cervell nivells més alts de proteïnes amiloides i tau, dos dels segells distintius de la malaltia d'Alzheimer, fins i tot abans de mostrar signes de deteriorament cognitiu.

Els científics creuen que l'estrès i la inflamació causats per la solitud contribueixen amb tota probabilitat a l'aparició o acceleració de malalties neurodegeneratives en els adults grans. Segons Donovan, els efectes de la solitud en el sistema cardiovascular -augment de la pressió arterial i la freqüència cardíaca- també són perjudicials per al cervell i potser contribueixen al seu deteriorament.

La forma més general en què la solitud afecta la salut mental i física també pot influir en el deteriorament cognitiu. Aquest sentiment està estretament relacionat amb la depressió, una altra condició que augmenta el risc de demència. A més, les persones que se senten soles tenen menys probabilitats de ser físicament actives i més de fumar cigarrets. “Totes aquestes coses poden influir en l'envelliment del cervell. Crec que hi ha molts camins per anar de la solitud al deteriorament cognitiu”, diu Lee.

La majoria de les investigacions sobre la solitud i la neurodegeneració s'han fet en adults grans i de mitjana edat, de manera que els experts no saben si la solitud en la infància o en l'edat adulta primerenca comporta el mateix risc. No obstant això, Wendy Qiu, professora de psiquiatria i terapèutica i farmacologia experimental de l'Escola de Medicina de la Universitat de Boston, ha descobert que si les persones de mitjana edat se senten soles de manera transitòria i no crònica, no augmenta el risc de demència.

Amb la solitud transitòria, el cervell té “capacitat de recuperació”, assenyala Qiu. Però si les persones “no tenen ajuda per sortir de la solitud i durant molt de temps se senten soles, serà tòxic per al cervell”.

Com es combat la solitud crònica?

Una de les recomanacions més comunes és una mica òbvia: intentant fer nous amics. Ja sigui a través de classes d'art, equips esportius, grups de suport o oportunitats de voluntariat, l'objectiu és anar a llocs on la gent es reuneixi.

Aquest tipus de situacions socials planificades tenen resultats dispars. Lee diu que solen funcionar millor si hi ha “una identitat compartida” entre les persones implicades -com els grups específics per a viudes o per a persones amb diabetis-, de manera que tinguin alguna cosa que els connecti.

L'altra part de l'equació és abordar les actituds i els patrons de pensament d'una persona pel que fa a les interaccions socials mitjançant la teràpia cognitivoconductual. Aquests enfocaments solen ser una mica més eficaços, diu Lee, perquè “arriben a l'arrel” del problema, explorant què és el que dificulta que una persona interactuï amb els altres.

Les estratègies potser semblen senzilles, però és més fàcil dir-ho que fer-ho. “És un problema espinós. En cas contrari, no crec que tinguéssim un informe de la principal autoritat sanitària dels EUA dient que ho hem de resoldre", expressa Finley.